Balanç del 2010

El 2010 ja s'acaba, i ara semblaré una vella però sembla que va ser ahir que va començar, a Gósol, a Ca l'Hermano, nevant i jo amb màniga curta a la terrassa (tinc una foto que en dóna fe).

Però no va ser ahir no, va ser fa 365 dies i durant aquest temps...

He acabat la carrera de publicitat, he començat a fer curses i les he acabat. He intentat viatjar, m'ha fet una mica de mandra nedar. M'he proposat anar més amb talons, en dues ocasions he hagut de dormir pels racons, m'he tornat una experta en reclamacions. M'he començat a endinsar en el món de la fotografia, he après que a vegades m'he d'agafar les coses amb filosofia, a la feina hem continuat amb la mateixa monotonia. Aquest any no m'he posat gaire morena, he aguantat tot l'any sense cap massatge a l'esquena. He acabat el puzzle del meu quadre preferit, m'he acostumat a anar més tard que mai al llit, he estat quatre dies a Madrid. He fet una superexcursió amb bici, un cop al mes em dono algun caprici, he decidit que l'any que ve deixo el meu vici. Amb molt bones amigues cada quinze dies fem sopars, amb la Rosa faig els meus millors esmorzars, i la Su cada dimarts m'ensenya a fer exquisits menjars. A San Francisco havia d'anar, però a Frankfurt em vaig quedar i finalment a Sevilla vaig acabar, a Roma també  vaig tenir problemes amb el volcà. Aquest any la lectura l'he deixat una mica aparcada, però de sèries americanes no perdo passada. He ressucitat el meu blog tot i que hi escric poc. Aquest 2010 hi ha coses que he deixat sense fer, però si tot va bé, repetiré propòsits per l'any que ve.

I el que semblava més impossible... m'han tret els braquets!!

Dexter

El fred, la pluja i estar de vacances de les meves activitats extraescolars només pot significar una cosa: nonstop de sèries.
Aquest any tenia aquest reietó una mica aparcat i clar, aquests dies m'he empassat la cinquena temporada de cop i quasi sense respirar.

I què puc dir del Dexter? Doncs que estic molt contenta que el Michael C Hall s'hagi recuperat del limfona de Hodgkin que patia a principis d'any; que me n'alegro del Globus d'or que li van donar l'any passat per millor actor de sèrie dramàtica; que m'encanta que hagin firmat una sisena temporada perquè últimament estan cancel·lant totes les sèries que m'agraden.

I què puc dir d'aquesta temporada? Doncs que el personatge ha evolucionat moltíssim. Que fins i tot una persona sense capacitat per tenir sentiments ha sentit. Que tots necessitem comprensió i que ens acceptin tal com som, fins i tot un psicòpata com el Dexter. Que ha estat la temporada més emotiva en el que s'ha vist el Dexter més humà i menys assassí. I al final tothom s'acaba posant al seu lloc, perquè per molt que vulguem no podem ser allò que no som ni deixar de ser allò que som.

Per qui encara no conegui la sèrie només tinc una cosa a dir-vos:

Posa un Dexter a la teva vida.

I perquè m'encanta aquest actor, aquí us deixo aquesta nadala.

 

Instants 3

Robert Doisneau

Dos quarts de vuit. Tres graus i donant les gràcies. Encara no entens perquè aquest any t'ha agafat la mania de portar el cabell tan curt, amb el fred que fa aquests dies a primera hora del matí ja tens el crani glaçat. Amb sort aquest any el teu amic invisible et regalarà un gorro.

Pedalant es nota molt més la pendent del carrer; quan vas decidir anar amb bicicleta no sabies que acabaries fent tantes cames per anar a la feina. Ara ja ho tens per mà. L'esforç et fa entrar en calor. A part, a l'hora de plegar fa baixada, i això sempre és d'agraïr per acabar el dia.

Sempre el mateix trajecte, sempre els mateixos semàfors, sempre les mateixes cares i sempre em trobes els ulls.

El pre-nadal

Sempre m'ha agradat el Nadal i he pensat que ara que el tenim quasi a sobre es mereixia un post; però sentada davant la pantalla blanca de l'ordinador m'he adonat que no tenia res a escriure.

I no tenia res a escriure perquè no m'agrada el Nadal. Tampoc em desagrada. El Nadal és menjar i menjar fins que les intoleràncies alimentícies comencen a fer saltar les alarmes del nostre cos. I quan això passa ens tumbem i reposem. Que penses, reposem de què? si només hem menjat!!

A  mi el que de veritat m'agrada és el pre-Nadal.

- m'agrada veure que a finals de novembre les ciutats ja hagin penjat les llums de Nadal i pensar, per Déu que no és ni desembre!

- m'agrada quan entro a algun lloc i la música d'ambient són nadales (encara que siguin cutres i rocieras)

- m'agrada haver de pensar què regalo a cada un i perdre un o dos dies buscant-ho mentre el carrer i les botigues no poden estar més plenes de gent.

- m'agrada anar al sopar de Nadal dels amics de la feina i passar-me el sopar parlant només de feina fins que se'ns facin les tantes (copes incloses).

 - m'agraden els amics invisibles de compromís que sempre penses que no quedaràs bé i llavors ets tu que no saps quina cara posar quan obres el teu paquet.

- m'agrada fer sopars de nadal amb gent que veig poc amb l'excusa que hem de celebrar el Nadal.

Doncs per tot això que m'agrada i que ja se m'acaba faig aquest post de pre-Nadal

PD: rellegint la llista del que m'agrada veig que sóc una mica rara...

Instants 2

Henri Cartier Bresson

Sis anys en silenci, adormit. 

Crec que en algun moment vaig notar algun moviment, però per més que penso no recordo cap a quin cantó et vas girar. Tampoc em va importar. Quasi no me'n vaig adonar.

Ahir em vas despertar, sense fer cap soroll. I per més que ho intenti i em doni la volta no puc tornar a dormir-me.

Sembla que hagi aixafat merda...

Aquest pont de desembre he tingut un déjà vu . Teòricament havia d'haver estat aqui:

Lisboa

però vist el gran èxit que tinc últimament amb els viatges he acabat aquí:

Madrid

Ja començo a agafar una mica d'experiència en la post-pèrdua/ post-cancel·lació de vols però tampoc és una peculiaritat que m'interessa posar en el meu currículum per tant, m'agradaria començar-m'ho a estalviar.
Sóc conscient que estic agafant una fama que encara que no vulgui m'estic guanyant a pols i comprenc que cada vegada hi hagi més gent que no s'atreveixi a viatjar amb mi.
A tots ells, a favor meu diré que sóc una molt bona companya de viatges plan B. Aquest any ja en porto dos (Sevilla i Madrid) i els dos han estat molt bé si tenim en compte el temps disponible de preparació.

Diuen que tots els camins porten a Roma. De fet no puc dir el contrari perquè és l'únic viatge truncat en el que he arribat al destí (abril'10 caos aeri pel núvol volcànic). I pel que he vist tots els viatges comencen a Madrid.

Doncs aquest ha estat el meu origen i ara, si us plau, deixeu-me volar en pau!

Instants 1

Hyeres- Henri Cartier Bresson

Pàgines mal escrites, bitllets bruts, olors fortes, paraules escuetes, rebuts retardats, timbres molestos, preguntes obvies, mal de cap, pensions, súpliques, gana, massa gent, un no parar, una cua interminable, i al final de tot, tu.

De cop, demà ja és divendres, avui fa sol, sort que sempre s'encanta,  la corbata li queda perfecte, d'on ha sortit..., estic impactada, fins a mi.

Un sol instant. Cinc frases, quatre preguntes, tres respostes, dues negatives, una despedida i massa poca informació.

Va de fotografies...

Quan el fred de debò comença a ensenyar el nas ja em busco el calendari un  dissabte per anar al CCCB a veure el World Press Photo. Normalment hi ha forces fotografies que m'acaben fascinant. I no és que em fascini la fotografia en si (que també) sino que em fascina que hagin pogut fer fotografies en aquell moment precís. 

Jo, com a intent de ser una futura fotògrafa amateur frustrada, sempre se m'escapa el moment i acabo perdent els instants. I el world press photo n'està ple d'instants. 

D'això i de magnífiques fotografies, que per això han estat premiades com els millors reportatges fotogràfics del 2009. Us en deixo una mostra perquè les deleiteu...

Cap de setmana de teatre.

Per molt que no ens agradi hi ha certes coses que són el que són.  No ens serveix fer volar coloms o amagar el cap sota l'ala, allò que hi és, hi continua sent. Per molt que mirem cap a l'altre costat o ens fem els dissimulats el que és no passa a no ser.

Recordo haver pensat alguna vegada de petita ara tancaràs els ulls i quan els obris no hauràs trencat la porta, però no, quan obria els ulls la porta continuava trencada. I és que a vegades ens aferrem a desitjos inútils pensant que sense fer res allò que no ens agrada desapareixerà quan el que hem de fer és agafar el toro per les banyes i plantar cara als nostres problemes.

Aquest cap de setmana m'he envoltat de personatges que feien la tècnica de l'estruç, allò de jo m'amago i potser quan aixequi el cap tot haurà passat.

Divendres em vaig endinsar a la Rússia de finals del segle XIX amb L'hort dels cirerers, de Txèkhov (Teatre Romea). En mig d'una difícil situació econòmica que els obliga a malvendre el seu magnífic hort de cirerers, aquesta família russa aristocràtica vinguda a menys només pensa en ballar, menjar, jugar i cantar, pensant que les solucions els trucaran a la porta mentres brinden per la vida.

Dissabte vaig anar a parar a una plantació del delta del Mississipi amb Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams (Teatre Lliure), a on en Brick, inmers en una fase autodestructiva, es destrossa la vida a base de milions de glops d'alcohol per no ser capaç d'assumir la seva sexualitat i fer-ne front davant de la seva família.

Potser la sobredossis de cobardia que he contemplat aquest cap de setmana em  dóna empenta per posar collons a la vida. 

Si més no m'ha fet reflexionar...

Monòlegs

 Tot i tenir una setmana exageradament plena de coses a fer no he volgut perdre passada. 

Reunions, sopars, feina, cursos, vagues... han fet que aquests dies anés acumulant manca de son i unes lletges marques de cansament sota els ulls. Però això no m'ha impedit de seguir tirant de les forces que em quedava encara que els registres marquessin low battery.

Divendres em vaig plantar a veure aquest senyor al Club Capitol. Anava a cegues. Alguna vegada he sentit el programa de ràdio on diuen que treballava, però a ell ni un sol cop, que recordi. Però m'encanten els monòlegs i m'encanten els divendres o sigui que unint-ho no podia fallar.

Al principi l'ambient estava una mica fred i li va costar alguns minuts trencar el gel, però després tot va anar rodat. Vam riure sense parar. I és que... que bé t'ho passes quan t'ho passes bé!

Històries d'amics que es fan petons

A vegades la vida fa plorar, i és trista. Però al mateix temps és dolça, i et roba un somriure. Hi ha cops que no podem tenir tot el que volem, i d'altres que no sabem donar tot el que voldríem.

La societat ens ha fet ser impacients. Ho volem tot i ara. Ho volem tot o res. I sembla que d'aquest tot hagi de dependre la nostra felicitat. Si no ho tenim no sabem ser feliços; però a vegades quan ho tenim ens acostumem i també deixem de ser-ho.

Ahir vaig sortir del cine pensant...mira, una pel·lícula sense un final feliç. Però no és veritat, la pel·lícula té un final feliç. I aquesta felicitat va acompanyada de melangia i de nostàlgia, de fustració i desencant però també d'esperança.

Sempre em queixo de que les pel·lícules dels noranta ens han fet tontes perquè converteixen com a regla el que és l'excepció. Veiem fàcils coses que no ho són gaire i creem expectatives que difícilment es compliran.

 Bon Appétit és una pel·lícula del segle XXI; una història d'amor amb un final real. Una meravella que et fa somriure i et fa plorar. Amb la Hanna, que no pot ser més dolça i el Daniel que no pot ser més encantador. I amb una banda sonora que és una delícia.

No diré més perquè crec que s'ha de veure i no vull aixafar l'història.

Amb més pel·lícules com aquesta baixaríem una mica dels núvols.

Welcome home!!!

Sóc una persona una mica presumida. 

Normalment em va bastant a èpoques. Hi ha moments que quan em porto bé, menjo sa, estic en el que jo crec que és el meu pes ideal, porto temps fent esport,... acostumo a ser-ho més que no pas en aquells altres moments en els que quan tinc gana em limito a obrir la nevera, faig més soffing que running i porto les puntes dels cabells obertes. 

Però independentment de tot això, quan marxo de viatge, ja m'hagi portat molt bé o pretengui portar-m'hi a la tornada (com és el cas) sempre intento endur-me les meves millors gales. 

Pot semblar una tonteria perquè en quin millor moment pots anar fet una mica una piltrafa si no és quan estàs envoltat de gent que no conèxies i que molt provablement no tornaràs a veure? Suposo que deu ser perquè sabem que farem àlbums i videos, i si sortim ben afavorits segur que posarem la foto en algun lloc del menjador, i clar, el menjador es mereix una etiqueta.

Però el pensament que et ve quan hi ha la possibilitat de perdre les teves millors gales és: qui carai em manava a mi posar això a la maleta!! Total, si m'havia de passar el dia caminant amunt i avall...

Per sort, les meves millors gales han tornat...  welcome home luggage!!!

La Terminal

Quan estàs sol entre la multitud i no tens res a fer el cap et va a mil per hora i saltes d'un pensament a un altre sense una lògica aparent. 

Tot i que no he vist la pel·lícula perquè el Tom Hanks, per Òscars que tingui, no és actor de la meva devoció; i vista la sort que he tingut les dues últimes vegades que he viatjat (el núvol volcànic a Roma i en aquells moments la boira espessa a Frankfurt), quan els que quedaven intentaven dormir mentre la brigada de neteja ens ho feien bastant impossible, em va venir al cap La Terminal.

Per les crítiques que he llegit per internet, la pel·lícula és força inverosímil i no val gaire la pena (ja no me la miraré) però està basada en un cas real, el cas de Mehran Karimi Nasseri, refugiat iranià que va viure a la terminal de París-Charles de Gaulle des de l'agost del 1988 fins a l'agost del 2006. Anant a l'aeroport per tornar cap a Londres, a on residida, li van robar el passaport i un cop a Heatrow el van tornar cap a Charles de Gaulle per no poder-se identificar. Des de llavors va estar vivint a la terminal 1, a la zona de sortides.

Jo no en tinc massa experiència. Només he dormit a la T4 de Madrid i a la TA de Frankfurt, però ja n'he tingut prou per poder comprovar la facilitat en la que me n'he habituat. Quan la terminal es va buidant, ja comences a tenir un cert sentiment de pertinença. Caminar a la nit entre la zona de facturació, tota buida, amb un raspall de dents a la mà et produeix una sensació curiosa, semblant a la primera nit de colònies. Però un cop et despertes ja te la sents teva del tot. 

Després d'anar al labavo a rentar-me la cara embolcallada amb una manta cedida per Lufthansa, em vaig sorprendre a mi mateixa mirant la pantalla de sortides envoltada dels primers matiners, encoloniats i empolainades, que ja començaven a facturar les seves maletes. Mirant la fila que feia, mal pentinada i sense dutxar, segurament devien pensar que era una homeless, però de fet jo em sentia com a casa.

Vacances des-esperades

Fa temps que vull anar a San Francisco. Tot i els nervis per volar tantes hores i la mandra dels enllaços i canvi d'horari sempre ha sigut, juntament amb Canadà, un dels meus destins-objectius.

Des de fa uns mesos San Francisco s'estava començant a materialitzar. Sense adonar-me'n massa anàvem tenint vol, més endavant la residència, la guia, contactes allà, alguna excursió pensada (que no pagada)... Però de cop, i en la mesura que anaven passant els dies, em vaig trobar fent la maleta per marxar al cap de dos dies. Potser amb l'excusa de que allà teníem "guia turístic" i de que teníem mooooltes hores en endavant per preparar "tot el viatge" ho vam anar deixant per l'últim moment. Això ja hauria d'haver estat una senyal d'alguna cosa...

Jo no crec en el destí ni tampoc hi deixo de creure; simplement no m'ho plantejo. Però en aquest cas les senyals éren tan evidents que no passaven desaparcebudes. 

No ho vaig saber fins l'últim moment però va anar ben just de que l'E no pogués agafar les vacances per problemes a la feina (una feinada de nassos). Una vegada allà, i quan ja estàvem facturant, l'E va adonar-se que s'havia deixat el paper del visat (pagat) a la taula del menjador, i sense el visat no podria entrar als EUA. Contra totes les senyals vam demanar el favor d'utilitzar un ordinador amb connexió a internet i una impresora i va tornar a sol·licitar el visat (i a tornar-lo a pagar) però aquesta vegada no va ser autoritzat a l'instant si no que va quedar pendent d'estudi.

En el moment que el vol s'havia d'enlairar hi havia una boira molt espesa a l'aeroport de Frankfurt (enllaç) i ens van fer esperar a que s'escampés, però mentres el nostre vol direcció San Francisco si que estava aterrant i per tant, a diferència del nostre, si que anava a l'hora. Vam perdre l'enllaç per una hora i amb nosaltres unes dues mil persones més que també enllaçaven allà per un vol intercontinental. Vam esperar 17 hores  per ser ateses pel departament d'atenció al client.

Quan ens va tocar el torn hi havia un vol a San Francisco, arribàvem un o dos dies més tard del previst, però mil vegades més cansades. Haguéssim pogut marxar però les senyals continuaven marcant problemes. Les maletes teníen molts números d'estar perdudes (que de fet ho estàn encara) i l'E tenia un visat pendent. 

Podíem agafar el vol, arribar al destí molt cansades, sense maletes i tenir problemes a l'aduana perquè l'E pogués entrar; o podíem desistir, fer marxa enrera per agafar més empenta quan arribés el moment oportú per anar a San Francisco. I així ho hem fet. San Francisco torna a ser un destí-objectiu i ara amb més ganes que mai.

 

Once upon a time...

... hi havia una dona (encara em fa mal el canvi de status...) que es va proposar per enèssima vegada tenir un blog. Després d'intentar-ho tres vegades va pensar que aquesta seria la definitiva per tirar-lo endavant (ja ho diuen que a la tercera va la vençuda).

Aquesta mateixa dona també va pensar que havia arribat a una edat que ja era moment de cuidar-se... més a la brasa i menys fregit, més cremetes antiarrugues i menys tabac, més esport i menys sofà... 

Però fa uns quants dies, potser masses, la dona en qüestió se'n va anar a la lluna i es va deixar aqui la llista de propòsits; i si no té les coses ben apuntades a vegades es despista i se n'oblida... 

Però com que sembla que els problemes de la lluna ja estan controlats... I'm back!

Santa paciència!

Últimament no sé què em passa però m'estic començant a enganxar a això de practicar esports. 

Arrencar-me sempre m'ha costat, però quan m'hi poso no hi ha qui em pari. Sempre he estat d'inicis lents (deu ser perquè sóc diesel) però ara porto una temporada que estic "on fire" , que diria l'E.

Ja he escrit alguna vegada sobre la meva nova afició a les curses, però hi ha un altre esport que practico des de ja fa algun temps que encara no havia comentat. Crec que ja va sent hora de confessar-ho: senyores i senyors, jo jugo al frontón.

Doncs sí, encara no sabria concretar amb exactitud quan va començar tot plegat. Podríem dir que sense adonar-me'n hi vaig anar entrant. Jo crec que en un principi no entenia el joc gaire bé, i com que tampoc en sabia massa les pilotes sempre devien anar a fora, tot i que jo em pensava que havia fet gol, o basquet, o hole, o match...
A mesura que va anar passant el temps, vaig anar millorant la punteria (o la picardia, o vaig perdre la inocència, ara no ho sabria concretar millor) i en aquell moment va ser quan em vaig adonar que estava jugant al frontón; més que res perquè les pilotes tornaven...

De fet no hi jugo per gust, no m'agrada gens. El trobo individualista, desmotivant, avorrit, i sense resultat gratificant. Però clar, tampoc depen de mi triar ni el joc, ni els contrincants, ni la tàctica. Bé, de moment no hi puc fer més. Algun dia em dedicaré només a recollir les pilotes, però si ara em toca jugar a frontón, doncs jugaré a frontón. Tot i que n'hi diré squash, que sempre queda més fi i l'essència és la mateixa.

El sistema solar

La M. s'està llegint aquest llibre. Després d'anys d'experiències pròpies, alienes, viscudes i escoltades amb el sexe masculí ha decidit que ja n'hi ha prou, que amb la informació que té no en treu l'aigua clara.


Jo fa prop més d'un any que vaig arribar a aquesta conclusió. Sempre he estat envoltada d'éssers masculins, des de ben petitets, i s'han anat fent grans amb mi. Però això es veu que no dóna punts i a l'hora de la veritat no he après res i sempre he acabat anant a repesca.  
Va arribar un moment en el que vaig decidir posar-hi remei amb aquest llibre i me'l vaig estudiar en molts pocs dies. Bé, de fet ara m'he adonat que tampoc me'l vaig estudiar tan bé perquè no recordo més de la meitat de les teories, però en fi, així em va tot... 
Tornant a llibre, crec que tot i que hi havia coses inexactes, la gran majoria estava molt ben trobat. Em recordo tòtila de mi anant assentint amb el cap amb cara de "...ah, és per això..?"  o de "... ara ho entenc tot!..." . El llibre explica les grans diferències entre homes i dones, que són moltes, i explica perquè no acabem d'entrendre els respectius comportaments. Parla de que els homes de tant en tant entren a la cova i se'ls ha de deixar allà dins fins que en vulguin sortir, o de les dones, que són com una onada i no ha d'estranyar que s'apartin perquè ja es tornaràn a acostar, es veu que és cíclic.
Bé, tot això és molt bonic, i potser si me'l llegeixo altra vegada subratllant el més important en puc treure profit. Però de la mateixa manera que nosaltres no els entenem he de suposar que ells tampoc ens entenen a nosaltres. Per tant no arreglem res sabent aquesta teoria si resulta que l'altre membre de la parella la desconeix. I clar, no és com regalar un anell però entenc que pot estressar una mica que a la quarta cita li plantis el manual a la cara perquè se l'estudïi per entendre't. Resumint, que encara no hi veig solució.


Però al que anava, resulta que com que la M. se l'està llegint, aquest matí l'hem estat comentant a l'hora d'esmorzar. I parlant de si els marcians són així i són aixà m'ha vingut al cap un home que no és marcià, i llavors he pensat que tampoc és venussià, que el pobre potser s'ha quedat el pitjor dels dos planetes, i finalment he cregut que devia ser saturnià. I si ja és difícil que una venussiana entengui a un marcià, encara ho és més entendre a un saturnià, que suposo jo que deu ser per la distància... I pensant encara més, m'ha vingut al cap una dona que segur que no és venussiana, i amb el que arriba a xerrar marciana tampoc pot ser, i com que s'entenen tan bé he conclòs que també és saturniana. Tot i que jo crec que ella viu al planeta Piruleta.

I la segona també...

El segon objectiu també està aconseguit!

La cursa de la Mercè 2010 acabada amb un resultat d'una hora 6 minuts. I està força bé per ser que és la segona i que sóc tan mandrosa per entrenar que no m'havia calçat les bambes des de la primera carrera que vaig fer.

Ara ja m'està començant a entrar el cuquet i ja vaig buscant una cursa per mes, ni que sigui per amortitzar les bambes que m'he comprat. Bé, les bambes, el xip, el sensor... No ho puc evitar, sempre que m'il·lusiono per una cosa començo la casa per la teulada.

Proper objectiu: Club Natació Sabadell 10k el 17 d'octubre.

Smoothie

Jo sóc de poble i estic a la trentena.

Sóc d'un poble que ara ja veig força gran però que quan jo el vivia no n'era. Ara ja no el visc, estic més temps fora el poble que dins, però encara m'hi passejo de tant en tant. Però abans, quan si que el vivia, era petit. Recordo que només hi havia cinc escoles i que totes anaven a parar al mateix institut. A part, qui no feia solfeig, feia anglès o piano, o totes les coses repartides durant la setmana. Tothom coneixia a tothom, i això com ja sabem té les seves coses bones i les seves de dolentes.

Com que estic a la trentena ja he passat per diversos ports deixant-hi alguns amics. Alguns s'han casat, n'hi ha que són pares, n'hi ha que han marxat i després han tornat, i n'hi ha que s'han quedat però amb els que anem a deshora.

I com que sóc de poble i estic a la trentena no trobo res millor que acabar l'estiu amb una visita a les Barraques de la Festa Major. Perquè allà hi trobo a tota la gent que tinc escampada pels ports: als casats, als pares, als que han tornat i als que no han marxat. I per anys que passin sempre em fa il·lusió trobar-me'ls perquè amb tots he viscut moments importants de la meva vida, són el meu poble i amb ells fem poble.

El cor se m'ha fet un smoothie de sentiments; amb gust d'alegria i trocets de tendresa, enyorança, il·lusió i de records. I és un smoothie tan dens que encara em costa de digerir. Però l'any que ve me'n demanaré un altre.

I arriba la tardor...

Jo sóc d'estiu. 

Sóc d'estiu, i de sol, de calor, de platja, de meló i síndria,  de gelats, d'allargar les nits, de tirants i palabras de honor, de festes majors i concerts a la fresca, de bronzejats. 

No m'agrada que a les cinc sigui fosc, ni la mandra que em fan els diumenges-tarda quan fa fred, ni la pluja constant, ni un dia sense sol, ni les castanyes ni els panallets, ni les pomes farinoses o les taronges amb sucre. 

Només m'agrada la tardor quan veig que ja s'acosta Nadal. I no em compensa ni les figues, ni la carbassa, ni buscar bolets perquè mai en trobo.

Ahir estava plantada al costat de l'avinguda esperant per poder creuar, amb un vestit curtet de tirants i unes sandalies altes, i la brisa que feia em va posar la pell de gallina i em va glaçar la cara. 


I, curiosament, allà esperant vaig pensar, quines ganes de tardor...

 

Primera fita aconseguida!

Ja ha arribat el primer resultat: cursa acabada!!

Després de poc entrenar i anar més acollonida que motivada, he fet els quasi 11km de la cursa popular de la Festa Major de Sabadell 2010. 

L'objectiu era acabar-la i ho hem aconseguit. De fet hem fet més cursa corrent que caminant, que això també té el seu què. Hi hem millorat molt el temps comparat amb la Cursa de El Corte Inglés (20min) tot i que aquella la vam fer quasi tota caminant...

Al fer alhora la mitja marató amb els 10km (dues voltes o una), hem quedat desqualificades en el moment en què el cap de la mitja marató ens ha adelantat (km 8 i pico), però bé, igualment hem anat fent fins a la meta.

La propera ben aviat, i espero que més motivada que acollonida.

El poder de la publicitat

Tota la vida m'ha apassionat la publicitat. Em trec el barret amb els anuncis ben fets; els divertits, els que m'emocionen, els que fan pensar, els que no pesques fins al segon o tercer cop que els veus... Hi ha publicitat que mou muntanyes i que se't fica a dins. N'hi ha d'altre que és típica  de cada any i l'esperes encuriosit. A l'hivern ens passa amb Freixenet i, al ritme que va, a l'estiu ens passarà amb Estrella Damm. Però la Damm no només ens porta el Freixenet del Nadal sinó que se li suma l'antigua cançó de l'estiu de TV3, és un dos per un!

La Damm no només fa publicitat de l'estrella. També ho fa de la música i de la localitat. L'any passat Formentera va tenir overbooking tot l'estiu gràcies al seu anunci. I aquest any Menorca ha estat igual. (Segons m'ha comentat un fanàtic de l'Estrella, Formentera s'ha molestat i aquest any només servien Heinekens).

I tant poderosa és la publicitat de l'Estrella Damm que aquest any a Menorca fins hi tot hi ha anat l'angel Cupido!!!

Si senyors, jo que mai he sentit la punxada de la seva fletxa ni tampoc mai he conegut a ningú que em pogués explicar la sensació (jo sóc més aviat de i perquè no, va... ho podria intentar...) pensava que era bastant una presa de pèl.
Però es veu que no, que és real. I gràcies al poder de la publicitat aquest estiu ha anat fins a Menorca i s'ha manifestat. I així ho certifica el Xavi, que va patir la seva punxada tan  profundament que va moure cel i terra (bé, deixem-ho en que va escriure una carta a La Vanguardia) per trobar a l'Olívia. I vès per on, un amic de l'Olívia va comprar La Vanguardia el dia que tocava i va llegir la carta del Xavi veient-hi descrita l'Olívia, qui, en assaventar-se de tot plegat, va dirigir-se a La Vanguardia per contestar la carta del Xavi, que, tot i tenir poques possibilitats, finalment va ser publicada.

De tot això, i escandalitzant una mica a la Rose (que és qui m'ha informat per fer un post d'aquesta història), La Vanguardia n'ha fet portada! I no de mitjans d'Agost, no... ja de ben entrat el setembre!! Com si no passessin coses en el món com per posar una notícia de tendències ocupant mitja portada!!

Hi ha gent que creurà en el Cupido, d'altres en el Destí... i jo crec en el poder de la Publicitat. Perquè quina millor publicitat es pot fer un diari a ell mateix que, dins el món d'internet i les xarxes socials, dues persones encupitades es busquin i s'acabin trobant mitjançant un diari de fulls grisosos?
Per descomptat que és notícia de portada!!!

Aquí us deixo el link per qui vulgui aprofundir més en la història d'amor del Xavi i l'Olivia.

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100904/53995514264/dos-cartas-publicadas-en-la-vanguardia-permiten-reencontrarse-a-dos-jovenes-que-se-conocieron-en-men.html

Arribaré a temps...?

Avui he matinat,  m'he calçat les meves nike noves  amb el nike+ i l'ipod a la butxaca i he sortit a córrer amb la L.

Tinc un objectiu, 10km a la cursa de la festa major de Sabadell amb l'E. Ella ho veu molt clar. Jo fins avui ho veia gris.

Fins avui ja feia bastants dies que ho veia gris i per això he estat 2/3 cops per setmana entrenant. Però amb la calor que fa aquests dies entrenava a casa. Em pujava a l'elíptica, lleugereta de roba, amb una ampolla de litre d'aigua al costat, amb el ventilador a tota potència enfocant-me directament i amb l'ordinador davant mirant sèries. L'entrenament de les princeses, que dic jo.  Corria una hora aproximadament i acabava vermella com un pebrot. 

Però ja fa dies que tinc clar que això no és entrenar. He de sortir al carrer i notar com apreta la calor, i sobretot l'impacte del peu al terra, que amb l'elíptica els genolls no s'adonen de res. I això mateix he fet avui a les 9 del matí. En total han estat 5,5 km. El temps no el puc dir pq després ens hem regalat un esmorzar en una terrasseta però segur que ha estat més del que hauria.

Ara ja no ho veig gris. Ara ho veig negre. Queda una setmana justa per la cursa i ja m'estic posant nerviosa.

Però els nervis que m'ha causat el mal resultat no m'ha impedit de gaudir d'un bon matí amb la L.

Pensions per tots

Per tots aquells que no estigueu habituats amb el dia a dia d'un banc o caixa us explicaré que en el nostre món hi ha dates molt importants i una d'elles, i més si estàs en un barri, és el dia 25.

El dia 25 s'abonen les pensions i això és un esdeveniment que es mereix dutxa (o en el seu defecte excés de colònia) i matinar per anar a fer cua a la porta i demanar tanda (o la vez, depen del barri)  tres quarts d'hora abans d'obrir

Al ser agost em pensava que aquesta vegada no seria el mateix, però es veu que el 25 no perdona les vacances. A part aquest mes hem tingut una pensionista més que se'ns ha colat durant la nit per ser la primera en cobrar, però en veure el rebombori que teníem a primera hora del matí s'ha espantat i ha sortit corrents mentre els pensionistes ens cridaven:

niñah que sus salen lah ratah!!!

 

Equilibri

La característica essencial de l'hipocondríac és la por a patir o la convicció de tenir una malaltia greu a partir de l'interpretació personal d'algunes sensacions corporals o d'altre signe que pateix en el cos. Poden ser per exemple pigues, tos, petites ferides, sensacions físiques no gaire estranyes, batecs del cor, moviments involuntaris. Tot i que el metge no els hi diagnostiqui res només es queden tranquils una estona, llavors hi tornen a pensar/patir. Es creu, sense fonament, que es pateix una malaltia greu (wikipèdia) .

Cap allà a l'any 2004 o al 2005  (el nostre protagonista no ho acaba de recordar del tot), a la localitat d'Herne, a l'occident d'Alemanya, va passar un fet extraordinari tot i que aparentment desaparcebut.

 El nostre protagonista va sortir a cel·lebrar l'inici de l'any nou una freda nit de desembre a una freda localitat d'Alemanya. I veient-se envoltat de tant fred va decidir escalfar-se el cos a base d'alcohol. Trompa perdut i sense haver guanyat companyia va despedir la nit de cap d'any caminant tot sol pels freds carrers d'Herne. Durant el trajecte va notar un fort impacte al cap que, junt amb les ensopegades causades per les etíliques esses el van fer arribar a casa fet una mica una piltrafa. El dia següent semblava que li hagués d'explotar el cap, però ja se sap que la ressaca de whisky és molt dolenta.

Cinc anys més tard, i cansat de notar molèsties en un quiste a darrera del cap, el seu metge va decidir fer-li una radiografia... i gens petita va ser la sorpresa quan van descobrir que hi tenia enclastada una bala del calibre 22 i que per sort no li havia acabat de foradar el crani.

Ja m'ho deien sempre de petita que els extrems no són mai bons...

La notícia la va trobar ahir la Rose i aquí us adjunto el link: 
http://www.lavanguardia.es/sucesos/noticias/20100824/53989517861/descubre-un-balazo-en-su-cabeza-cinco-anos-despues-de-haberlo-sufrido.html

L'efecte papallona

Sempre m'han agradat les papallones Amb totes les seves coloraines les trobo molt alegres, fan de bon temps. La seva curta vida em recorda el Carpe diem, aprofita el moment, qui no s'arrisca no pisca que diuen. L'Anna diu que somiar amb papallones o fixar-se en elles, pensar-hi..., s'interpreta com a signes de l'inici o la necessitat d'un canvi vital. I és ben possible perquè l'any passat, sense saber-ne encara aquesta interpretació, em vaig inundar de papallones. Samarretes, arracades, llibretes, puzzles... De fet, aquest blog s'havia de dir Papallones a la panxa o alguna cosa per l'estil, però al final no va ser així tot i que encara estic buscant un nom relacionat amb el tema.

Suposo que és per la meva dèria amb les papallones que un cert dia vaig anar remenant fins a trobar el conegut efecte papallona. Va ser descobert als anys 60 pel meteoròleg Eduard Lorenz. Aquest senyor, després de molt pensar, va trobar el que creia que era un model matemàtic exacte que englobava les prediccions metereològiques i que podia predir amb bastanta antelació el comportament de l'atmosfera. Es basava en tres senzilles equacions matemàtiques que variaven amb la temperatura i la velocitat de l'aire. La seva sorpresa va ser quan es va adonar que una mínima diferència amb les dades de sortida (diferència de 0,0000000000001 o el que seria el mateix, l'aleteig d'una papallona) feia canviar enormement el resultat final. I segons wikipèdia la idea de l'efecte papallona és que donades unes condicions inicials d'un determinat sistema caòtic, la mínima variació en elles pot provocar que el sistema evolucioni de formes completament diferents; i per tant, una petita perturbació inicial, mitjançant un procediment d'amplificació, podrà generar un efecte considerablement gran.

El millor de tot això és que podem aplicar l'efecte papallona a la nostra qüotidianitat . I  és possible que un petit acte nostre, o una mala paraula en un mal moment, faci canviar radicalment els posteriors esdeveniments. I aquests canvis poden no només afectar-nos a nosaltres sinó a les persones del nostre voltant.

Aquest estiu una papallona va aletejar i tot es va començar a moure i gràcies a això una bona amiga que m'estimo molt passarà (espero) un molt bon cap de setmana.

 

Utopia dels noranta

Fa dècades que els homes i les dones sembla que no ens acabem de posar d'acord per trobar-nos en un mateix espai/temps.  Sent de la mateixa espècie ens separen unes grans diferències de comportament que diversos autors han intentat explicar-nos en alguns llibres.  Segons John Gray Els homes són de Mart i les dones de Venus, i segons l'Allan i la Barbara Pease Els homes no escolten i les dones no entenen els mapes.

Però si mirem al nostre voltant, escoltem als nostres coneguts, espiem les converses del tren o sentim algú dins un restaurant ens adonarem que ni ens hem llegit els llibres ni tan sols devem saber que existeixen.

La Rose té una teoria. Segons ella les pel·lícules dels noranta han fet molt mal a les relacions de parella perquè han creat una utopia a l'espècie femenina que difícilment es pot realitzar. Mentre nosaltres ploràvem a llàgrima viva mentre el Richard Gere pujava per les escales d'incendi del pis de la Julia Roberts amb un ram de flors a la mà i la treia de la misèria de ser prostituta, o somicàvem quan la Demi Moore feia malbé la figura de fang al notar el tacte del fantasma del seu difunt marit, o desitjàvem de tot cor que el Tom Hanks es trobés dalt de l'Empire States amb la Meg Ryan després de passar-se tota la pel·lícula esperant un e-mail... ells s'interessaven per la trilogia-precuela Star Wars, o flipaven amb els salts impossibles del Tom Cruise a Mission Impossible,  i ja no dir res de la Lara Croft a Tom Rider, o es passaven tota la tarda fent l'equip per la FIFA o el Pro Evolution de la Play.

Crec que va sent hora de que arribem a la conclusió que el màrqueting és una eina molt poderosa per crear expectatives, ansietats, emocions i frustracions i, tal com diu la Rose, l'home que vam conèixer als noranta no existeix, se'l van inventar. I per somiar amb aquest home que mai acabarem trobant ens anem fotent una patacada darrera l'altra.

En definitiva, és hora de baixar dels núvols!!!

En procés de tornar a la rutina...

Després de viure tres setmanes llevant-me a les deu, prenent el sol tot el matí, fent migdiades, disfrutant de les terrassetes, menjar sense comptar les calories, anar a dormir quan el sol fa hores que ha marxat i que la màxima preocupació fós el menú del dia següent o si faria bon temps ha arribat l'hora de tornar a la rutina.

I tenint en compte que l'ésser humà s'acostuma molt ràpidament a la bona vida... com puc de cop i volta tornar als dies en que m'he de llevar a un quart de set, que no tinc finestra al despatx perquè m'entri la llum natural, que no tinc temps per les migdiades, que a les terrassetes del meu voltant només hi queden els rodriguez, que les calories tornen a ser importants, que el llit s'ha d'ocupar encara que la calor no permeti dormir perquè necessito descansar i que les preocupacions tornen a trucar a la porta?

Doncs a l'oficina hem trobat un bon remei pels que ens toca treballar a l'agost: el pica-pica de els tres! 

Fringe

Qui em coneix sap de la meva afecció/deliri per les sèries en general i les americanes en particular. Crec haver comentat alguna vegada que no tinc gaire predilecció per un gènere en concret... m'ho empasso tot!

Tot va començar amb el Perry Mason en blanc i negre, d'això ja fa molts anys. Va ser un calorós estiu en el que TV3 en va fer una reemissió a quarts de dotze de la nit. Va ser en aquella època que l'estiu tenia una cançó en català i cada vespre les Teresines les més bones veïnes ens distreien a l'hora de sopar. La sabiduria d'aquell home, que més endavant es va deixar barba i va adquirir color, em va enlluernar. Potser és per culpa seva que més tard vaig acabar llicenciada en dret...

Després del bon Sr. Perry va venir la Sue Ellen i el J.R. a Dallas, els crims que escrivia la doctora Fletcher, els expedients X del Fox Mulder i la Dana Scully, la Laura Palmer... Més endavant va apareixer el Gil Grissom cap del departament d'investigació forense de Las Vegas i finalment vaig descobrir la FOX i l'AXN en el satèlit digital. 

No ve al cas comentar totes les sèries que gràcies a aquests canals he arribat a descobrir perquè n'hi ha de tan bones que es mereixen una entrada pròpia. Però si que és veritat que la relació que vaig tenir aquell estiu amb el Sr. Perry ha fet que cada vegada que arriba el bon temps necessiti introduir-me de ple en una sèrie amb cos i ànima dedicant-hi gran part de les hores lliures que tinc. Recordo l'any passat que li va tocar el torn a Men in trees, passava una època toveta... Però també diré que la sèrie em semblava fantàstica i em sap greu que la retiressin sense el final que tan es mereixia.

Aquest estiu l'hi ha tocat el torn a Fringe. 

Sola a casa i amb 5 dies abans de començar a treballar m'he endinsat de ple dins d'aquesta història d'intriga, amb uns personatges molt aconseguits (sóc fidel seguidora del Joshua Jackson des de Dawson's Creek) i plena de fets paranormals, tant, que fa dos dies que tinc malsons.

Us la recomano. I vist que amb la crisi cancel·len la meitat de les sèries, saber que aquesta tindrà una tercera temporada completa (22 capítols) som bastants els seguidors que ha aconseguit captivar.

Parada i fonda

Sembla mentida com canvia la percepció de les coses sense motiu aparent. 

Fins ara pensava que el temps passava més depressa quan en necessitaves molt i més a poc a poc quan te'n sobrava. Sempre em falta temps quan tinc mil coses per fer, i ara només faig que pensar en el llarg que se'm faran els minuts aquest agost, quan estigui treballant set hores seguides i no tingui res a fer. Ja ho diu la Gari, qui fa vacances al juliol té dos mesos de vacances.

Aquestes tres setmanes de vacances no tinc cap viatge organitzat. Es resumeixen en sol i platja. I tot i que sempre surt algun pla diferent, ja sigui sopar, visites... el dia a dia té un esquema molt simple: esmorzar, platja, dinar, migdiada i/o platja, dutxa, volteta, sopar, copeta, dormir i santornem-hi

Doncs com pot ser si em sobra tot el temps del món que m'estigui passant volant? Ves que no sigui que vaig equivocada i em falta una altra part de l'equació... el grau de gaudiment del temps que et sobra deu accelerar-ne la percepció.

De moment sóc a casa després de Sant Pol, parada i fonda per començar la setmana que ve a Palamós amb una única preocupació: aguantarà la meva pell tantes hores de sol sense caure's abans a tires?

La copeta de les nits als Banys Lluís

Boig d'amor

A TV3, aquest estiu, fan un programa força interessant, de trenta minuts escassos, que t'estalvia de llegir aquests llibres d'autoajuda que estan tan de moda. Jo tinc els temes bastant frescos perquè ja me n'han regalat uns quants (ho interpreto com indirectes/semi-directes) i me l'acostumo a mirar.

En el segon programa parlaven de l'Amor. Com a convidats hi havia psicòlegs i sociòlegs i tots opinaven que el mite de la mitja taronja ha fet molt mal a la humanitat.

Al llarg d'aquests anys ens han venut que tots tenim una mitja taronja, i que quan la trobem serem feliços i menjarem anissos. Però de fet, no podem ser feliços si creiem que ens falta una meitat per completar-nos perquè això ens deixa una buidor a l'ànima quan la perdem. M'agrada la metàfora que deien que tots sóm una taronja sencera i amb una altra bona taronja podem aconseguir un magnífic suc.

Normalment ens han fet unir "l'estic boig d'amor" amb coses positives, però el fet és que hem de superar el "no puc viure sense tu" i el "tu ho ets tot per mi".

Ahir, un home recentment abandonat per la seva dona, es va tornar boig d'amor. Va començar a anar porta per porta a tots els comerços de l'avinguda, tot esverat, dient a uns que acabaven de robar als altres. Va crear tanta alarma social que els mossos es van passar el matí seguint-li la pista per aturar-li la bogeria.
 

Quan l'Amor no és sa, pot arribar a ser molt malaltís.

 

La bondat de les persones

Avui la Lali segurament es deu haver llevat a la mateixa hora de sempre. S'ha vestit i pentinat. Ha esmorzat, a casa o a fora, deu dependre del dia, i se n'ha anat a treballar.

Ha obert la botiga i, com que no hi entrava gaire gent, s'ha posat a escombrar l'entrada.

Just davant de la botiga, entre la brossa, hi havia la llibreta d'estalvis de la senyora Celia (sense accent perquè és castellano-parlant). La Lali l'ha recollida, l'ha obert i ha trucat al número de telèfon de l'oficina que surt a primera pàgina per avisar de la troballa que segurament es devia a un possible furt. 

La senyora Celia va ser víctima d'una estirada de bolso a prop de casa seva fa quasibé mig any. En aquell moment va fer totes les gestions oportunes incloent la cancel·lació de la llibreta perduda i se'n va oblidar.

Avui la llibreta ha aparegut al carrer Argenteria, a Barcelona. El fet no tenia gaire trascendència (tret de la sorpresa que la llibreta viatgés més de 30 km en 6 mesos i no es desintegrés en el procés) donat que ja no era vàlida i es podia tirar.

Tenint en compte que la llibreta era inoperativa i que la Lali no tenia cap oficina del banc aprop per fer l'entrega li he comentat que la destruís. Però ella ha dit que ni pensar-ho, que la gent normalment es guarden les llibretes per recordar les coses que havien pagat i que ella, sabent que no li podíem facilitar les dades de la senyora Celia, ens ho faria arribar per correu ordinari a la nostra oficina. M'ha comentat: "suposo que amb un sol segell arribarà, no?" 

Tan de bo hi haguessin més Lalis en el món. Avui m'he sentit afortunada d'haver-li agafat jo el telèfon i haver tingut l'ocasió de parlar amb ella.

PD: què deu haver estat fent tot aquest temps la llibreta?

Reflexions per un petó

Sempre he pensat que la mort d'una relació sentimental ha de tenir el seu dol. No sóc ni psicòloga ni sociòloga, però tinc la sensació que sóc com una goma elàstica i quan estic amb una persona durant molt temps, sense acabar de perdre el meu punt d'orígen, m'estiro cap a un cantó. Suposo que això és donat per un procés d'adaptació a l'altra persona.

S'acostuma a dir que "a rey muerto, rey puesto" i que "un clau treu a un altre clau", que la millor manera de superar una ruptura és amb una substitució. Jo crec que la millor manera és deixant que la goma torni a quedar solta perquè   perdi la forma de la tibantor i així, quan calgui, pugui estirar-se cap a alguna altra direcció sense acabar trencant-se.

Ahir la selecció espanyola va guanyar el Mundial de Sud-Àfrica. Al final del partir la Sara C. va entrevistar a la seva parella actual i capità de la selecció, l'Iker C. i aquest, fruit de l'emoció, li va plantar un tendre petó als morros en rigurós directe.

Com a fèmina que sóc (i em sap greu aquest comentari sexista) estic bastant al dia de les tafaneries amoroses. Poc i de lluny li he anat seguint la pista a l'Iker i MAI el vaig veure tenint alguna mostra d'afecte, encara que no sigui comparable a aquesta, cap a la seva anterior parella. 

Després de veure més de tres vegades el petó d'ahir (el youtube s'està fent un fart d'emetre'l) m'ha vingut al cap la meva teoria de la goma i m'hi reafirmo.

Foto: Robert Doisneau

La bella Lola

A vegades els sentiments no entenen de raons. I des de la raó em sorprèn com pot ser que persones tan semblants puguin tenir sentiments tan oposats quan són d'amor incondicional cap a banderes que fan el seu camí unides de la mà.

Aquest dissabte, primer cap de setmana de juliol, es va cel·lebrar la tradicional cantada d'havaneres a Calella de Palafrugell. I just abans de començar, Espanya jugava contra Paraguay els 4º de final del Mundial de futbol de Sud Àfrica.

Aparentment els sentiments estàn claríssims, però quan la meitat dels jugadors que hi ha al camp són del Futbol Club Barcelona la cosa es complica. Durant el partit i ultimant els preparatius de la cantada d'havaneres hi va haver una guerra de xiulades i cel·lebracions entre els assistents presumptament catalanistes i barcelonistes.

I és que, mentre uns no poden tolerar que la representació d'un país, que els hi xupa la sang i els hi acaba de prendre el pèl amb la sentència del TC sobre la constitucionalitat de l'Estatut d'Autonomia, guanyi un Mundial, els altres no poden evitar que els seus ídols, jugadors que els hi han fet disfrutar guanyant copes, lligues i champions, perdin un partit.

L'amor és molt complex.

Mentre, jo continuo acabant d'encetar l'estiu amb les meves litúrgies. Palamós: entrepà de pollastre al xiringuito + mojito a La Plata (i aquest any de maduixa!).

Per si interessa, el partit el va guanyar Espanya i avui jugarà la semifinal amb Alemanya.