El meu amic invisible

Encara que tanquis la porta de la teva habitació, gràcies a Internet pots obrir la porta del món.  Pots comprar, vendre, informar-te, xafardejar, aprendre, mirar sèries (el meu vici com sabeu els que em coneixeu)... En fi, pots fer mil coses i d'entre elles hi ha la de relacionar-se amb els demés.

Un dia d'aquells que segurament diré que m'estava relacionant però que realment estava xafardejant vaig descobrir una persona pel twitter a través d'alguna cursa (crec que la de la Mercè). En el seu perfil hi havia la direcció del seu blog i jo, seguint sempre el meu afany de relacionar-me, vaig començar a fer treball de camp. 

No ve al cas comentar tot el contingut del blog perquè és molt interessant i aquest post es faria etern i perquè ja ho podeu comprovar vosaltres mateixos aquí:  http://www.brandbreakfast.com . Però el que si que comentaré és aquest post #recyclingculture

Pels mandrosos que no us heu llegit el link us faré un breu resum. Ell cedeix cultura amb la... podríem dir-li voluntat o podríem dir-li esperança de que la persona que ho trobi ho comparteixi després de fer-ne ús.  Dins d'una bossa hi deixa l'objecte en qüestió (llibres, dvd's, cd's...)  juntament amb un bolígraf i una altra enganxina perquè la cultura es pugui tornar a cedir. I per informar que ho deixa, diu què deixa i a on ho deixa a través del twitter juntament amb una foto https://twitter.com/#!/RaulCasanas

I per si algú es pregunta com pot ser que sàpiga exactament què hi ha dins la bossa us deixo aqui la prova:

Suposo que la suma de la meva insistència en voler trobar un #recyclingculture i la seva perseverança en la preparació del seu primer triatló van donar com a resultat que agafés la seva orbea i, tot entrenant, vingués a deixar aquesta pel·lícula al meu poble. 

Ell no ho sap perquè no em coneix, però els que em coneixen saben que m'encanten els jocs de pistes i les sorpreses i que #recyclingculture vingués a Castellar em va arribar al cor, tant, que ja en sóc fan total.

Els que sigueu de la ciutat comptal estigueu al cas, tot i que ha fet "entregues" per tot el món es mou per Barcelona o sigui que teniu més oportunitats de fer alguna troballa. 

Pels que us ho pregunteu jo encara tinc la pel·lícula. Si, sé que l'he de deixar anar perquè és la filosofia del projecte i si no ho fés el que ha fet ell perdria el sentit (i més tenint en compte l'esforç afegit d'acostar-ho tant a mi), però em va fer tantíssima il·lusió que em fa peneta. Va ser com un amic invisible. 

 Va, prometo alliberar-la quan l'hagi vist un parell de vegades més. De fet si m'hagués tocat un llibre encara no l'hauria acabat.

Comiat

Un dia de maig del 2005 va entrar per la porta de l'oficina una noia que es deia com jo i amb qui havíem de formar el front office de l'Urbana 3. De seguida vem connectar. Entre ella i jo hi teníem a un home que cambiaba motocicletas por todoterrenos i la complicitat d'haver d'aguantar-lo ens va unir. Quan jo estava a la caixa gran ella m'ajudava a quadrar la moneda i després quan hi estava ella jo l'ajudava a passar nòmines i impostos.

A l'oficina n'hi van passar de tots colors i només ella i jo ho podem explicar perquè hi érem. La gent ha anat i ha vingut, i nosaltres els miràvem passar. Cada una va seguir un camí diferent. Ella era la Marta del plazo i jo la Marta de las empresas y las hipotecas però juntes i a tot arreu érem les Martes de la trenta. Crec que entre ella i jo hem arribat a ocupar totes les taules de l'oficina.

Amb ella he viscut moments importants de la meva vida i m'ha donat suport quan més l'he necessitat i sense haver-lo demanat. 

Tenim milions d'anècdotes per explicar perquè sis anys i mig donen per molt. Palamós, Sant Pol, Gósol, Londres, Madrid, les festes a Malibú, cap d'anys, Sant Joans, rebaixes, intents de jugar al quinto, sopars de Nadal, dinars de excompanys, tattoos, converses per intentar entendre el gènere masculí, els cafès dels dijous al migdia i sobretot els esmorzars de cada dia del món. I sempre recordaré que el dia 11/11/11 a les 11:11 estàvem juntes fent el cafè mentre a l'oficina hi havia un caos brutal.

L'esmorzar és un dels meus moments preferits del dia i ara que no ho faré amb ella no serà el mateix. 

Vull pensar que és un canvi positiu per ella i tenint en compte que jo perdo la companyia dels esmorzars però la guanyo en els sopars del dijous (perquè ens hem proposat reservar-nos el dijous per nosaltres) puc dir que si ella està bé ja em compensa. Tot i això sé que la trobaré molt a faltar perquè sense ella l'oficina ja no serà el mateix.

Ja tinc ganes de que arribi dijous!

Molt pocs dels molts moments que hem viscut juntes

Ladies day

Després d'alguns dies d'espera i moltes ganes acumulades ahir va arribar el gran dia de fer servir el meu val per una visita a Aire de Barcelona i una cupcake,  o el que vindria a ser el mateix, tot el dia per fer i desfer amb la Laia i la Nunu. Un regal molt encertat, com no podia ser d'altre manera si me'l feien elles, que em coneixen des de que teníem tres anys.

Vam començar el dia amb la puntualitat britànica que ens caracteritza a les tres i vam tenir temps d'esmorzar amb calma i fer alguna confidència. I ja vam fer bé perquè a dins del recinte s'ha de guardar silenci, cosa força difícil quan ens ajuntem les tres.

L'spa té un circuit de contrastos amb piscines de 37º, 18º, 40º i 16º (impossible estar en silenci des del moment que poses el primer peu a l'última); una piscina de sal, una altra d'aigua a pressió i una sauna. 

Vam estar en remull fins que se'ns van quedar els palmells de la mà ben arrugats. Tot i que si ho prefereixes tens l'opció de tumbar-te sobre un banc de pedra calenta i prendre un te.

Com que a la Laia l'aigua li fa venir gana (encara que no nedi) vam anar a dinar pel Born un entrepà que ens va costar Déu i ajuda acabar. 

Però no va ser problema per guardar un raconet per posar-hi aquesta delícia:

La cupcake és de la botiga que Lolita's bakery té al Born. Per mi no es pot comparar ni la botiga per disseny ni la cupcake per gust al Cupandcake del carrer Enric Granados, però pel que buscavem ja va fer el fet. Ens va donar l'excusa per fer el xafarder per les botiguetes que ens vam anar trobant pel camí i vam tenir l'oportunitat de veure un curiós pessebre (el primer que he vist aquest any): 

Un conjunt de petits plaers que em van donar un dia rodó, un regal perfecte amb una companyia inmillorable.

Les magdalenes de Proust

Sushi 21

Qui em coneix sap que m'encanta el sushi, o sigui que era d'esperar que fós de les primeres en treure el cap pel nou restaurant japonès que tenien previst obrir al centre de Sabadell.

Dijous passat, després d'un parell de dies bojos a la feina, necessitava si o si copa i sopar a Sabadell per desconnectar de tot plegat. Tenia un sopar previst que se'm va cancel·lar al migdia i vaig tenir una mini crisis només de pensar que acabaria menjant qualsevol cosa a casa per mandra de cuinar. Sort que en 15 minuts vaig tenir muntat una cita alternativa, i a part amb la L, que sempre és molt bona companyia (i per acabar-ho de rematar també és una amant del sushi). Vam decidir treure el cap pel Sushi 21, acabat d'inaugurar feia just una setmana.

El restaurant està al centre de Sabadell, que sempre és d'agraïr perquè tens més opcions per l'abans o el després de sopar. L'entrada és discreta i estreta, tot en blanc. Té una barra llarga que s'acaba amb la cuina (en miniatura) a la vista i un sol cuiner (diria que japonès). Que hi ha un sol cuiner ho notes en el temps d'espera, però per sort tampoc no hi ha massa taules.
El restaurant em va recordar molt l'Aires de Sevilla (si si, les termes). Està situat al soterrani i té tot d'habitacions petitones amb poquetes taules. Si vols discreció total i absoluta diria que és el lloc adequat. Entre habitació i habitació hi ha un passadís amb una barra de còctels (encara no entenc per què) i al fons hi ha una zona chill out a on, segons ens van comentar, s'hi podran veure els partits del Barça (que poc relax crec jo que hi hagi si s'hi mira futbol).

La carta és força extensa amb pocs plats calents i multitud de tipus de sushis i makis.
Vam demanar un yakisoba de peix que estava boníssim (dels millors que he provat) i un altre plat amb arròs, verdures i pollastre arrebossat (que no era gran cosa).
Pel que fa al sushi n'hi ha de molts tipus però està tot molt occidentalitzat (sushi de pollastre amb mayonesa, sushi de truita...), de peix cru poquíssim.

Vam demanar makis de cranc però com que no en tenien ens en van portar de vieires (força acceptable). Si, si, sense preguntar ens els van deixar a la taula. Però encara vam tenir més sort que la parella del nostre costat, que també van rebre plat alternatiu perquè no tenien el que havien demanat i va resultar que la noia era alèrgica al "segon plat".
I també vem demanar uramakis de tonyina picant amb no sé què caramelitzat i alguna altra cosa (un dels únics makis crus). Va resultar que jo no vaig donar a la paraula picant l'importància que es mereixia i em va passar factura a l'hora de menjar-me'ls. Quatre per cap: al primer se'm va adormir la llengua, al segon se'm va adormir llengua i paladar, al tercer vaig tenir la sensació que se m'inflava la llengua i, per descomptat, no hi va haver quart.

Pel que fa a les postres de moment no tenen carta i podríem dir que son más catalanas que yerard. Vam menjar un couland de xocolata pel mòdic preu de... vés a saber.

Conclusió: Tot i que a Sabadell hi ha pocs japonesos en trobaríem de millors. Anar-hi a treure el cap tampoc farà mal i els yakisoba s'ho valen. Això si, abans de demanar cal tenir present totes i cada una de les paraules que defineixien el plat i cal remarcar que si no tenen el plat que demanem si us plau ens ho notifiquin per poder escollir nosaltres l'alternativa. Jo hagués preferit uns makis de llagostins que el de vieires que em vaig menjar (clar, que potser de llagostins tampoc en tenien).

Aquí us deixo la direcció: Sushi 21. Taverna Japonesa

PS (6 maig 2012): Per diverses casualitats i sense premeditació, el divendres passat vaig anar a parar altra vegada al Sushi 21, a la mateixa taula però amb sensacions completament diferents. Tenen una gran quantitat de sushi per triar (més fusió que no pas japonès però que no saps decidir quin és més bo) i la carta de postres és molt més extensa. Continua sent molt catalana però han afegit dos plats japonesos.
En vaig quedar gratament sorpresa. Hi tornaré segur.

Part de la nostra elecció

 

Crec que ens caldria una adopció

Un dels cicles d'aquest curs del Club de Cinema Castellar està basat en el dret dels infants. 

La pel·lícula que va inaugurar el clicle va ser En el mundo a cada rato, un conjunt de 5 històries rodades a cinc països diferents i que tracten cinc prioritats d'UNICEF: l'educació de les nenes, el desenvolupament integrat a la primera infància, la immunització, la lluita contra el SIDA i la protecció contra la violència, discriminació i explotació.

De les cinc històries (algunes reals i d'altres fictícies) n'hi ha una que et deixa un somriure als llavis. Per sort és la darrera i almenys et deixa un gust agredolç després de veure tanta misèria. Aquesta història està rodada al Senegal i tracta l'educació de les nenes. En ella hi ha un personatge secundari que ha vist món i explica als habitants del seu poblat l'evolució dels altres països: que ja no pesquem amb canya i aconseguim tonelades de peixos cada dia, que tenim la bomba atòmica, que tenim armes de foc per protegir-nos dels demés i tenim alarma a les cases per preservar les nostres possessions... El senegalès receptor de tota aquesta informació ( el que pesca amb canya i no té porta a casa seva) queda tan afectat per tanta notícia que decideix fer una instància al seu govern per sol·licitar l'adopció d'un nen d'aquests països que li han explicat perquè potser d'aquesta manera pugui recuperar els valors de solidaritat,  amor, companyerisme, responsabilitat cap a la comunitat i cap el seu entorn, i tornar-los a ensenyar al seu país una vegada reeducat.

Fa uns quants dies al TN Vespre ensenyaven els danys causats pel terratrèmol de Turquia. Hi havia gent que havia fet dies de cua per aconseguir una tenda de campanya per evitar passar la nit a l'intempèrie. En aquells moments vaig pensar que el món estava boig, que hi havia gent fent cua per aconseguir una tenda de campanya i a l'altre punta del món hi havia gent que també feia cua de dies per comprar-se l'iphone 4S. Vaig pensar "pobres turcs", però  no.  No són els turcs els que fan més pena (que també en fan), els que fan més pena són aquells que es passen dies fent cua al carrer per aconseguir un mòbil que podràn comprar sense fer cua un mes més tard. Se'ns ha deformat l'escala de valors, hem distorcionat l'importància de les coses i en definitiva em sembla que hem perdut la xaveta.

Crec que potser si que ens caldria una adopció...

El filete ruso

 

Sóc una amant incondicional de les hamburgueses, i si van acompanyades de pa i de mil històries més encara millor. Però hamburgueses de les bones eh, a mi no m'hi trobareu pas en un Mc donalds o un Burguer king. Bé, si m'hi trobeu serà menjant una mc pollo i poca cosa més, que jo això de menjar hamburgueses a un euro encara no ho acabo de veure clar.

Fa uns quants dissabtes vaig tenir una petita/mitjana crisis d'autoestima que em va deixar força xof. Sort que aquell dia havia quedat amb l'E i això sempre és garantia d'una vetllada divertida. Li vaig comentar que necessitava un sopar que em pugés la moral i em va portar al carrer Enric Granados, 95.

El Filete Ruso està especialitzat en hamburgueses seguint la teoria slow food. No reserven si no ets un mínim de sis persones i és millor anar-hi aviat si no et vols haver d'esperar, tot i que el temps d'espera no acostuma a ser massa i sempre es fa més amè amb conversa i una copa a la barra.

La carta és curta, algun parell o tres d'entrants (diferents tipus de patates i amanides) i unes 10-12 hamburgueses (quasi totes amb pa) que et faran tasca difícil escollir el plat. 

L'E ho tenia clar, va agafar una hamburguesa sense pa amb reducció de Pedro Ximenez. Jo vaig dubtar fins l'últim moment i em vaig decantar per l'hamburguesa amb pernil ibèric, rúcula, parmesà i oli de trufa negra.  

De postres poca cosa, brownie, pastís de formatge, tarta tatín i la meva elecció, mousse de xocolata amb crocant.

El restaurant és petit i acollidor, i el servei força amable. El preu és elevat, 10-12 euros per hamburguesa, però s'ho valen.

Us adjunto la pàgina web per si voleu fer el xafarder http://www.elfileteruso.com/

Intentant no preocupar-me

Jo sóc patidora de mena. De petita ja ho era, i ara que intento fer memòria me n'adono que ho era molt. Més endavant vaig passar una època sense ser-ne en excès (potser dels 15 als 25) i llavors alguna cosa va canviar i les preocupacions van tornar a la meva ment.

Ja em sé tota la teoria per no patir, en alguns casos l'aconsello i tot. Però tal i com vaig comentar en un interessant post del XeXu , a vegades no m'aplico el que predico. Pel que fa a les preocupacions jo sóc d'aquelles que pensa massa en el futur i això em priva de viure la felicitat del present. Deixo de fer coses per aquell maleït i si... i he decidit que això no pot ser. 

Hi ha certa gent que em comenta que el que necessito és un coach, que em donarà tècniques per millorar aquests aspectes de la meva manera de ser que m'anclen i no em deixen fluir. 

De moment m'he fet amb aquest llibre, Como suprimir las preocupaciones y disfrutar de la vida, de Dale Carnegie. No n'he llegit massa però ja he trobat un parell de tècniques força vàlides que començo a fer servir ara que a la feina les coses sembla que es posen grises.

Ja us aniré posant al dia de la meva evolució...

Llum de guàrdia (Ghostlight)

Segurament ja ho he escrit més d'una vegada per aqui i qui em coneix ja sap que sóc una fidel seguidora del Julio Manrique. Intento anar a veure tot el que dirigeix i quasi sempre l'encerto. Aquesta vegada ha tocat el torn a Llum de guàrdia (Ghostlight) al Teatre Romea.

Com que em resulta bastant difícil trobar acompanyants per anar al teatre (intento enxufar-me amb la Rose i el Ferri sempre que puc) començava a fer-me a la idea que aquest cop o hi anava sola o me la perdria,  però a una setmana perquè finalitzés l'obra vaig aconseguir quadrar una trobada a tres un dijous a la tarda.

L'obra inicia la temporada 2011-2012 i ho fa d'una manera desenfadada amb una obra creada per a l'ocasió de la mà del Manrique i el Pompermayer i interpretada pels seus habituals.

L'obra parla de teatre, del Romea, del seu incendi i de fantasmes (del de la Xirgu, que de fet diuen que es passeja pel Romea entre bambalines). Abans de començar una funció, just acabant la seva presentació, en el Romea va haver-hi un incendi i la dolça Clara en va perdre la vida.  Set anys després els altres components de la companyia teatral han refet les seves vides, o això és el que intenten aparentar. 

Amb un humor semblant al de Coses que dèiem avui ens adonem dels drames de cada un dels personatges. Les seves pors, els remordiments, les ilusions trencades, les mentides amagades i les frustracions. S'aniran establint un seguit de situacions entrelligades amb els personatges que quadren al detall i que els acabaran portant allà on tot va començar, al Romea.

La gran interpretació de tots ells fan passar una hora i tres quarts molt divertida.

La recomanaria, però acaba el dia 9 d'octubre.

Kimbo

Sóc una gran amant del bon menjar japonès. Per això una de les millors notícies que vaig tenir l'hivern passat va ser l'obertura del restaurant Kimbo al centre de Sabadell.

 

A Sabadell ja teníem un japonès, el Sakura, i pel que m'han dit ara ja n'hi ha un altre que encara no he provat, però l'ubicació del Kimbo, al centre de tot, el fa perfecte. 

Pel que m'han dit el Kimbo està pensat per ser un take away, tot i que tens la possibilitat de menjar allà. De fet jo prefereixo menjar allà que emportar-m'ho. Les vegades que m'ho he emportat he acabat menjant-ho fred (les coses calentes, clar...)

El restaurant és molt petit i amb decoració minimalista, tot blanc. 

Com a inconvenient podem dir que les taules estan tan juntes que estàs al cas de tota la conversa de la taula del costat i que el servei és lent. Per la resta tot perfecte, només cal anar-hi amb paciència i bona companyia.

El menjar és boníssim i les racions acceptables (8 makis). Normalment demanem uns 5 plats per 2 pax. En comparació als altres japonesos que he anat aquest és realment econòmic.

Els plats que recomano són el Katsudón (arròs amb verdures i tiretes de carn magra de porc arrebossada), les croquetes de patata, els makis de tonyina i advocat, els makis de tàrtar de tonyina i el Yakisoba de gambes; però cal dir que tot està boníssim.

Les meves postres preferides són els profiterols amb xocolata calenta i gingebre (res a veure amb el que us pugui venir en ment) tot i que no està gens malament el pastisset de monjeta dolça (el del Doraemon) i les boletes d'arròs amb mousse de maduixa (Daifuku, em sembla).

Restaurant molt recomanat a on intento anar sempre que puc enganyar a algú per sopar menjar japonès (que no és feina fàcil).

El restaurant no té pàgina web però uns annexo això per informació de contacte Kimbo

Katsudon

Daifuku

Maki-sushi

Game of thrones

 

Fa unes poques setmanes, de rebot vaig anar a topar amb el capítol 1 d'aquesta sèrie.  Fent el xafarder pel disc dur del reproductor vaig veure amagada tota la primera temporada d'una sèrie de la que només sabia que la meva mare estava llegint el tercer llibre. Tota la temporada + temps de sobres= vici total.

La primera temporada consta de 10 capítols de 60 minuts aproximadament cada un d'ells. 

Cal estar sempre al cas per no perdre't res. Si badeu en algun moment pot ser que us perdeu algun detall important de la història. 

Hi ha molts personatges, de bons, de més dolents que la tinya, de valents, d'entranyables, dels que no els hi acabes de veure l'aigua clara... I el més important de tot, no per ser part molt important en la història vol dir que tinguis immunitat. El més important de tots pot perdre el cap en qualsevol moment.

Està ambientada en l'edat mitjana i en el final d'una etapa de bonança. Hi ha reis, prínceps desterrats, nans, germans incestuosos, llops, dracs i molta set de venjança. També hi ha un mur que els separa del més enllà, habitat per criatures estranyes i homes que només es moren si són cremats. 

És una sèrie amb tots els ingredients per enganxar als amants d'Els Tudor o El senyor dels anells. Té una mica de cada una.

Cafè Balear

Aquest estiu unes amigues em van convidar a passar uns dies a Menorca i com que sé que el Toni hi estiueja cada any li vaig demanar recomanacions per deleitar el paladar. Em va dir que sens dubte havia d'anar al Cafè Balear i així ho vaig fer.

El Cafè Balear està situat al port de Ciutadella i, a diferència dels altres restaurants del port, té la terrassa a tocar de l'aigua. El lloc és realment bonic.

Per les cues que  hi ha sempre ja es pot deduir que s'hi menja bé. De fet nosaltres hi vam arribar a dos quarts de dotze pensant que no ens donarien taula i encara hi havia gent que s'esperava. A les 12 va arribar el nostre torn i, tot i les hores seguides que portaven treballant, el servei va ser molt amable.

En un principi vam patir perquè no tenen carta i et canten els plats, cosa que fa que no tinguis ni la més remota idea del mal que moriràs quan et portin el compte. Però vam pensar que un dia és un dia i que fós el que Déu vulgui. 

Tot el peix i el marisc és fresc, segons m'han comentat se'l pesquen ells (però això no ho puc assegurar). Tot estava espectacular, però cal dir que a l'hora que era teníem una gana que ens alçava. A destacar el carpaccio d'emperador i els calamars a l'andalusa.

Com que els meus comensals no són llaminers no vam demanar postres, no vaig veure ni la carta, o sigui que no us en puc dir res.

Tenint en compte que ens esperàvem pagar un ull de la cara ens va sorprendre no haver de pagar més de 30 euros pax.

Restaurant que no us podeu deixar perdre si algun dia aneu per Menorca. Totalment recomanable.

Us deixo la pàgina web per si voleu fer el xafarder  Cafè Balear

La feina ben feta no té fronteres

 

Un dia, fa molts anys, vaig tancar una porta. La vaig tancar de cop, sense miraments ni contemplacions. No em vaig girar per comprovar que quedava tancada, no la vaig ni mirar perquè vaig sentir el soroll que feia al topar.

Un dia, no fa tants anys, vaig veure una escletxa de llum. Per fer-ho de males maneres i sense cura la porta va quedar mal tancada. Per la porta hi passava un vent glaçat i no vaig tenir valor per acostar-me a tancar-la.

Un dia, fa molt poc, vaig tornar a veure l'escletxa. Aquesta vegada no hi passava vent ni fred. De fet no hi passava res. I jo, des de la distància, mirava encuriosida la llum de l'altra banda fins que la porta es va ajustar.

La propera vegada que tanqui una porta l'acompanyaré suaument i passaré la clau.

Som com cebes

Si ara em pogués permetre el luxe d'estudiar una altra carrera estudiaria sociologia. Bé, si no tingués limitacions n'estudiaria una altra, però la meva poc encertada elecció en estudiar lletres em tanca moltes portes interessants i per tant ... doncs això, que estudiaria sociologia.

Sempre m'ha encuriosit el comportament humà i el seu desenvolupament en la societat, però la curiositat es multiplica exponencialment quan llegeixo notícies com aquesta

Per fer-vos un resum de la notícia un home de 62 anys ha denunciat a una dona de 42 perquè durant un any el va trucar 65.000 vegades. Això fa una mitjana de 178 trucades diaries (cada 8 minuts). Segons ella això era una pràctica habitual seva quan mantenien una relació amorosa (que va durar mesos) i entra dins de la normalitat. Segons ell... bé, ell no opina, només denúncia els fets i es manté en l'anonimat (està casat).

Jo estava dinant mentre llegia La Vanguardia i quan he arribat a la notícia m'he quedat en estat de semi-xoc i se m'ha refredat el bròquil (tampoc no me'l menjava amb masses ganes).  I ja sóc conscient que sóc virgo i que sóc massa lògica i racional però hi ha coses que no acabo de comprendre.

Ella:

* no té altra feina que trucar cada 8 minuts durant un any a una persona que no li fa cas?

* no ha pensat que té un problema addictiu que caldria que es tractés?

* no té suficient amor propi com per passar pàgina després de tan rebuig rebut?

Ell:

* per què ha esperat un any per denunciar aquesta tortura?

* per què no va canviar de número de telèfon?

* farà una millor selecció quan hagi de buscar a una altra amant o se li hauran passat les ganes de buscar fora de casa?

La dona d'ell:

* Ho deu saber?

* I si no ho sap o ho acaba de saber arrel de la denúncia: no trobava estrany que el mòbil del seu marit no parés de vibrar tot el dia durant un any?

* Deu tenir por de patir un atac de gelosia de la boja per amor del seu marit?

* Deu tenir problemes d'autoestima després de descobrir els peculiars criteris de selecció que té el seu marit?

Es ben bé que les persones som com cebes, que tenim capes i més capes, i per més que pensem que coneixem algú en moments donats surten altres capes noves que ens desconcerten. Per si de cas, millor no donar el mòbil a la babalà

Cafè de la princesa

 

Una de les tradicions més importants de la meva família és la celebració de l'aniversari de la meva mare. No és que no celebrem els demés aniversaris, que si que ho fem (de fet a casa acostumem a celebrar moltes coses, tantes que a vegades les parelles es queixen de les quantitats de vegades que han de dinar o sopar amb la família política), però el de la meva mare és diferent. El seu aniversari cau a l'estiu i això ja ens serveix d'excusa per fer-la més grossa. Cada any ens porta a sopar a un lloc diferent i com que és tan perfeccionista cada any ens acaba sorprenent (tot i que no sempre es supera).

Aquest any hem anat al Cafè de la princesa. Situat al rovell del Born ja ens va crear una ambientació agradable entre turistes i locals que prenien alguna copa per les terrasses del voltant. 

El tracte del servei va ser correcte, la carta força extensa i variada,  les quantitats adequades i els plats molt bons (exceptuant el carpaccio de vedella que es va demanar la Rose i que portava una vinagreta de mostassa excessivament forta). Vaig trobar a faltar més varietat pel que fa a les postres (molt poca xocolata). 

Potser les taules estan massa juntes entre elles, però a nosaltres ens van portar a un semi reservat que ens va aillar suficientment de les converses alienes. 

A la sala hi ha un piano de cua i un músic que toca a partir de quarts de deu, creant un ambient molt agradable.

No us puc parlar de preu perquè no vaig pagar jo, però us annexo la pàgina web per a més informació: http://www.cafeprincesa.com/

La casa

Tot i que quan unim Sant Pol  amb restaurant sempre ens ve el Sant Pau al cap, Sant Pol té vida més enllà de la Ruscalleda (tot i que incomparable en preu i en qualitat).

Si algun dia estem per aquest poble i no sabem a on sopar, no tenim ni reserva, ni pressupost ni gana suficient per fer un menú degustació al Sant Pau, si continuem al mateix carrer un parell de minuts més ens trobarem amb el restaurant La Casa.

La casa és un restaurant amb una decoració força espectacular que va al límit de l'extravagancia sense arribar-hi (exceptuant els lavabos, que hi arriba de llarg). Està especialitzada en coques, molt bones i de tot tipus (recomano la de bacó i formatge brie), tot i que també té amanides de contrastos molt originals, taules d'ibèrics i foies.

El servei és molt amable, les quantitats suficients, i amb agradable música de fons. El preu potser s'escapa una mica pels productes que es consumeixen.

El restaurant té dues plantes i terrassa, tot i que sempre he vist una de les plantes tancada. A l'estiu és interessant reservar taula, sobretot en cap de setmana.

No puc parlar de les postres perquè, tot i que sembla impossible tenint en compte la passió que els hi tinc, mai n'he demanat. Sempre acabo menjant un gelat de bombó del Dino que hi ha a prop de l'estació.

Per si voleu fer el xafarder aquí us deixo la seva pàgina web http://www.restaurantlacasa.com/

Life Unexpected

Aquest estiu ha tocat fer un nonstop de  Life Unexpected o Una vida inesperada, com en diuen aqui.

Bé, de fet no ha sigut un nonstop de l'estiu sino només d'una setmana. La sèrie consta de dues temporades de 13 capítols de 50 minuts cada una, i passen volant, tant, que sense ser-ne massa conscient t'ha passat la tarda mirant 5 capítols seguits.

La Lux és una noia que va ser donada en adopció (sense massa sort) quan va néixer i que als 16 anys es vol emancipar i necessita la firma dels seus progenitors perquè el jutge l'accepti. Això fa que trobi al Baze i la Cate.

El Baze (o Nate) és un inmadur de trenta anys que viu amb dos companys de pis en un loft que té sobre el seu bar. No ha fet res de bo a la vida i només es dedica a beure, jugar al bitllar amb els companys de pis, lligar i poca cosa més. 

La Cate és una locutora de radio d'èxit que quan era una empollona nena de 16 anys es va quedar embarassada del noi més famós de l'institut fruit d'una nit de borratxera. El seu gran secret per tothom és que va decidir tenir la filla i donar-la en adopció.

A aquest cóctel de personatges se li afegeix la millor amiga de la Lux que ha viscut una vida molt semblant a la seva i lluita per adaptar-se; la parella de la Cate que és l'antítesi del Baze, i les families de tots plegats.

La sèrie està plena de moments tendres, tristos, dolços, divertits... Al llarg de les dues temporades veiem l'evolució dels pares que maduraran i apendran a ser més responsables i de la filla que apendrà a ser cuidada i superarà els seus dimonis.

Per desgràcia últimament tot es basa en guanys i beneficis i bones sèries han de veure com les cancel·len injustament per no assolir el share demanat. És el cas de Life Unexpected, que la van cancel·lar l'any passat després de la seva segona temporada. Podem agraïr però que els devien avisar amb temps i per tant la sèrie té un final digne.

Sèrie recomanada que deixa amb un dolç gust de boca. Per si interessa a algú actualment la Fox emet la primera temporada els diumenges a la nit (dos episodis)

Malson

Fa quatre dies vaig tenir un malson que quan em vaig despertar es va convertir en un somni revelador. O potser va ser un somni revelador convertit en malson al despertar-me. 

Tan si va ser una cosa com un altre jo fa quatre dies que no m'ho puc treure del cap. La part de malson em provoca malestar i la part de somni revelador em provoca melangia.

A vegades les coses anirien millor si no recordéssim els somnis.

Festa d'estiu a Cals Tort

Cada vegada que passava per davant d'aquell inmens jardí del vell mig del poble, amagat entre palmeres i murs, els meus ulls xafardejaven encuriosits a través de la porta de ferro que tancava el misteri. 

 Sense res a envejar a les reunions secretes de la pel·lícula Eyes wide shut jo sabia que cada any, una nit d'estiu, aquell jardí s'omplia de música, llums, rialles, exquisits menjars... en definitiva, d'autèntic divertimento, i que només uns escollits podien travessar la porta de ferro que durant l'any amagava tots els secrets. La nit escollida era una cel·lebració a l'entrada d'estiu tot i que l'estiu ja portés mig àpat assegut a la taula.

Aquest any m'han brindat l'oportunitat de travessar la porta i he pogut cel·lebrar la meva entrada de vacances a la festa d'estiu de Cals Tort. 

L'experiència ha estat totalment a l'alçada de les expectatives. He passat una nit de música en viu d'artistes que han improvitzat melodies, han tocat creacions propies i versionat d'alienes. He sopat plats molt gustosos a la llum d'espelmes i fanals que canviaven de colors. He begut mojitos entre rialles de mal acudits ben explicats.
El joc és ben senzill: algú t'hi ha de convidar i has de cuinar un plat; tot i que com que hi ha tant nivell els més porucs opten per portar vi.

Moltes gràcies per la vetllada. Ja estic pensant el plat que portaré l'any que ve.

Instants 9

Robert Doisneau

Dues hores de paraules i de silencis. D'amagar els ulls i de buscar-los. De confidències i de banalitats. Dues hores a vegades esperades i a vegades evitades. Desitjades i temudes.

Camino sense saber massa què pensar. Dubto en el moment d'interpretar. Sense masses ganes de sentir.  O potser si. 

I en el moment que decideixo treure-m'ho del cap t'intueixo, i quan ho comprovo t'has manifestat.

I somric perquè ja sabia que en el teu instant no podíem haver anat més sincronitzats.

No ho veig clar

Diuen que la primavera la sang altera. Comença a fer caloreta i la gent tímidament (o a vegades no tant) deixa veure parts del seu cos que tenien adormides i que només podíem imaginar. Els tirants surten de l'armari per envair, juntament amb els shorts,  molts carrers i terrasses. Per tot això jo em pensava que si la passió tenia alguna estació, seria la primavera.

Avui però he sabut que no. La setmana de la passió és aquesta. O almenys això és el que es pensa La Vanguardia, que avui ja és el segon dia que li dedica La Contra.

Aquest dimarts passat el sr. Antoni Bolinches, psicòleg i sexòleg, ens alliçonava dient que "un clau menys és millor que un de més" (frase que tant si la llegeixo del dret com si la llegeixo del revés no acabo de veure clara).  Ell creu que la disponiblitat sexual de la parella difumina el desig, que el desig no s'acaba de cop  sinó per excés de cops. La solució que proposa és acoblar-se al desig del que en té menys i masturbació suplementària (o infidelitat complementària ja que l'ésser humà és monògam imperfecte).  

També diu que les relacions homes/dones han canviat. Abans l'home era caçador i la dona presa i ell s'excitava perseguint, però que ara les dones han deixat de ser preses i demanen satisfacció, cosa que intimida als homes de tal manera que els hi crea un "síndrome de por de l'acompliment"; se senten sols davant el perill (que creixerà com més sexualment activa sigui la dona) i això els hi provoca una impotència psicògena.

Avui dijous li ha tocat el torn a Giorgio Nardone,  psicòleg i psicoterapeuta. Segons ell "perquè duri un amor cal seducció i festeig continu". Es veu que ha descobert la sopa d'all! Ha escrit un llibre, Los errores de las mujeres en el amor, Paidós) a on classifica 17 tipologies femenines i la seva manera d'abordar les relacions de parella.

Segons ell l'amor té tres components que cal conrear: el primer és que la parella no deixi mai de seduir-se i festejar-se, el segon és la complicitat i la tercera l'exclusivitat (opina que l'amor savi no accepta l'engany). 

I avui a l'hora de dinar llegia La Contra i amb el dia tan espès com he tingut a la feina no entenia res. A veure, el dimarts em diuen que Menos es más i que qui en tingui més ganes es dediqui a la masturbació suplementària o la infidelitat complementària, i avui em diuen que com més millor i monogàmia absoluta. Crec que podrien publicar les entrevistes més espaiades en el temps i potser d'aquesta manera no tindria la sensació que m'estàn prenent el pèl i que tots dos tenen el mateix coneixement pel que fa a les relacions del que tinc jo: cap!

En el que si que coincideixen és en que els homes i les dones són tan diferents que cada vegada costa més que es trobin. I a mi em ve el cap el que em va dir el meu amic Santi, que els homes busquen dones que ja no existeixen i les dones busquen homes que encara no han nascut.

Last night

Solo una noche és el temps que passa un matrimoni separat l'un de l'altre. I encara que només en sigui una, de nit, no perden gens el temps, ni l'un ni l'altre. 

Aquesta pel·lícula és una història d'infidelitats, algunes consumades, altres no, però d'infidelitats al cap i a la fi.

Per tòpic que sembli, la part masculina de la parella, per motius laborals, s'absenta de casa una sola nit. I és aquest l'únic temps que necessita per anar a petar al llit d'una companya de feina. Cal dir que hi ha molt alcohol pel mig, una forta persecució seductiva per part de la companya de feina i remarcar que l'actriu que encarna la dona en qüestió no és altra que l'Eva Mendes (que jo no li trobo res però que els homes la consideren una de les dones més sexys de l'actualitat). 

Ens trobem en aquest cas amb l'infidelitat física consumada, que pot fer més o menys mal, que es pot amagar amb més o menys gràcia, pot ser fàcilment oblidable per alguns (més pels que la cometen que pels que la pateixen) i segurament perdonable per alguns altres. És una infidelitat que pot no anar a més, ser esporàdica, i que en la majoria dels casos deu anar unida a un sentiment de culpabilitat (fort per alguns i lleu per uns altres).

Pero la part femenina de la parella no es queda guardant la casa i, per casualitats de la vida, es troba a un antic amant francès que s'està a la ciutat una nit, aquella. I ella, sense l'intenció de fer mal a ningú, hi queda per sopar. I mentre s'arregla mira fotos d'ell que té amagades, i s'arregla i es posa preciosa per l'ocasió. Passen una vetllada màgica i plena de complicitat fins que ell intenta una proximitat física (perquè sentimentalment no poden estar més junts) i ella li para els peus, no perquè no vulgui sinó perquè no sabria com mirar a la cara al seu marit.

I aqui ens trobem amb l'infidelitat sentimental no consumada. Que només fa mal a qui no l'ha consumat, perquè l'altre, pobre, ni s'entera. Però aquesta és molt més difícil d'oblidar (per la persona implicada) i es canvia el sentiment de culpabilitat pel de tristesa d'haver de rebutjar el que es vol. Però per molt que ella es pensi que no li ha sigut infidel ho porta tatuat al cor.

És una pel·lícula per fer-ne un cine fòrum perquè de les diferents infidelitats n'hi podríem treure molt suc. Jo de moment encara vaig pensant quina d'elles em faria més mal.

Tresors

Tinc la sort de tenir a la meva vida certes persones que són nobles de cor i d'esperit. Persones que sempre estan disposades a donar un cop de mà i ajudar en el que faci falta. 

Igual que em queixo de que hi hagi tantes persones que sempre tenen un no per resposta (fins i tot abans de fer la pregunta), també admiro i m'enorgulleixo de les persones que per poc que puguin sempre et diuen que si.

Tan de bo que la gent no en faci un mal ús i acabin en perill d'extinsió.

Fa uns quants dies vaig reconèixer un d'aquests tresors. Vaig demanar tenir certa prioritat en un assumpte que era de gran importància a la feina a un amic que tinc a un departament concret (bàsicament vaig demanar que em colessin uns tràmits a fer de la pila que deuen tenir sobre la taula).  Jo em pensava que estava gastant un comodí que tenia guardat, i el tema era suficientment important per gastar-lo. Però resulta que vaig fer molt més. El meu amic va tramitar l'assumpte amb la màxima perfecció en un temps record i amb un tracte exquisit. El problema és que tot i estar en aquell departament no és tasca del meu amic fer aquests tràmits, ell fa altra feina i en té de sobres com per treballar una mitjana de dues/tres hores extres diàries (sense cobrar-les), de fet té tanta feina que avui he parlat amb ell a les 5 i no és que no hagués dinat... és que es veu que encara no havia esmorzat! Però clar, quan jo vaig gastar el meu comodí ell no m'ho va dir tot això, simplement va apartar una estona la seva feina per fer-me el favor. Des de llavors que és ell que té mil comodins per gastar.

El meu amic es mereix un monument i per això ja fa molts dies que li volia dedicar un post.

Que és un tresor ho vaig descobrir fa poc però també he de dir que ja apuntava maneres.

Posada a punt

Palamós

Per fi he fet el meu tastet d'estiu. 

Com cada any he aprofitat Sant Joan per fer una setmana de posada a punt de l'estiu. Per fer-me a la idea del que m'espera durant les vacances i agafar una mica d'empenta per arribar-hi amb més ganes.

Aquest any ha tocat Palamós i per sort el bon temps no ha deixat d'acompanyar-me.

Hi han hagut molts banys amb aigua congelada, hores i més hores de pendre el sol. Platges grans i cales petites. Protectors solars, aftersuns, hidratants, mascarilles, marques del bikini, irritacions a la pell. Pizzes, tapes a Can Nicanor, menjar mexicà, entrepants de mil pisos, horxates, daikiris de maduixa, mojitos,  cerveses,  clares,  meló. Converses profundes, xerrades banals, nits en blanc i hores de son a la platja.

Ja està fet. Ha passat volant i segurament no he carregat les piles tan com esperava, potser em quedo sota mínims de bateria abans de l'agost, però igualment ha valgut la pena.

Palamós des del Glass Blanc

Mojito improvitzat

Quan el cor és buit

Dijous passat vaig anar a la Villarroel a veure Coses que dèiem avui de Neil LaBute. No és d'estranyar i els que em conèixen ja saben que, per poc que pugui, quasi sempre vaig a veure les obres que dirigeix el Julio Manrique. 

I aquestes coses que dèiem avui són tres històries d'amor i d'infelicitat. Són amors poc sans, amors egoistes, amors angoixants, amors infidels, amors que destrueixen l'amor propi, amors sense amor, amors desesperants i amors desesperats. 

Són tres situacions intepretades fantàsticament bé per una joia d'actors que et fan riure en tot moment (quasi); però és un riure fred i groller perquè viscut en primera persona no en fa cap, de gràcia. I quan els aplaudiments s'han silenciat i el taló s'ha baixat (metafòricament, clar, que avui en dia poques vegades hi ha teló) et fan pensar en la desgràcia que els hi provoca estimar a les persones que no en saben d'estimar. O potser si que en saben, però no els hi dóna la gana de fer-ho. Vés a saber.

És una obra força recomanable. Segur que us hi sentireu identificats, per una banda o per una altra. I sempre és un bon exercici veure-us des de la distància.