Va de fotografies...

Quan el fred de debò comença a ensenyar el nas ja em busco el calendari un  dissabte per anar al CCCB a veure el World Press Photo. Normalment hi ha forces fotografies que m'acaben fascinant. I no és que em fascini la fotografia en si (que també) sino que em fascina que hagin pogut fer fotografies en aquell moment precís. 

Jo, com a intent de ser una futura fotògrafa amateur frustrada, sempre se m'escapa el moment i acabo perdent els instants. I el world press photo n'està ple d'instants. 

D'això i de magnífiques fotografies, que per això han estat premiades com els millors reportatges fotogràfics del 2009. Us en deixo una mostra perquè les deleiteu...

Cap de setmana de teatre.

Per molt que no ens agradi hi ha certes coses que són el que són.  No ens serveix fer volar coloms o amagar el cap sota l'ala, allò que hi és, hi continua sent. Per molt que mirem cap a l'altre costat o ens fem els dissimulats el que és no passa a no ser.

Recordo haver pensat alguna vegada de petita ara tancaràs els ulls i quan els obris no hauràs trencat la porta, però no, quan obria els ulls la porta continuava trencada. I és que a vegades ens aferrem a desitjos inútils pensant que sense fer res allò que no ens agrada desapareixerà quan el que hem de fer és agafar el toro per les banyes i plantar cara als nostres problemes.

Aquest cap de setmana m'he envoltat de personatges que feien la tècnica de l'estruç, allò de jo m'amago i potser quan aixequi el cap tot haurà passat.

Divendres em vaig endinsar a la Rússia de finals del segle XIX amb L'hort dels cirerers, de Txèkhov (Teatre Romea). En mig d'una difícil situació econòmica que els obliga a malvendre el seu magnífic hort de cirerers, aquesta família russa aristocràtica vinguda a menys només pensa en ballar, menjar, jugar i cantar, pensant que les solucions els trucaran a la porta mentres brinden per la vida.

Dissabte vaig anar a parar a una plantació del delta del Mississipi amb Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams (Teatre Lliure), a on en Brick, inmers en una fase autodestructiva, es destrossa la vida a base de milions de glops d'alcohol per no ser capaç d'assumir la seva sexualitat i fer-ne front davant de la seva família.

Potser la sobredossis de cobardia que he contemplat aquest cap de setmana em  dóna empenta per posar collons a la vida. 

Si més no m'ha fet reflexionar...

Monòlegs

 Tot i tenir una setmana exageradament plena de coses a fer no he volgut perdre passada. 

Reunions, sopars, feina, cursos, vagues... han fet que aquests dies anés acumulant manca de son i unes lletges marques de cansament sota els ulls. Però això no m'ha impedit de seguir tirant de les forces que em quedava encara que els registres marquessin low battery.

Divendres em vaig plantar a veure aquest senyor al Club Capitol. Anava a cegues. Alguna vegada he sentit el programa de ràdio on diuen que treballava, però a ell ni un sol cop, que recordi. Però m'encanten els monòlegs i m'encanten els divendres o sigui que unint-ho no podia fallar.

Al principi l'ambient estava una mica fred i li va costar alguns minuts trencar el gel, però després tot va anar rodat. Vam riure sense parar. I és que... que bé t'ho passes quan t'ho passes bé!

Històries d'amics que es fan petons

A vegades la vida fa plorar, i és trista. Però al mateix temps és dolça, i et roba un somriure. Hi ha cops que no podem tenir tot el que volem, i d'altres que no sabem donar tot el que voldríem.

La societat ens ha fet ser impacients. Ho volem tot i ara. Ho volem tot o res. I sembla que d'aquest tot hagi de dependre la nostra felicitat. Si no ho tenim no sabem ser feliços; però a vegades quan ho tenim ens acostumem i també deixem de ser-ho.

Ahir vaig sortir del cine pensant...mira, una pel·lícula sense un final feliç. Però no és veritat, la pel·lícula té un final feliç. I aquesta felicitat va acompanyada de melangia i de nostàlgia, de fustració i desencant però també d'esperança.

Sempre em queixo de que les pel·lícules dels noranta ens han fet tontes perquè converteixen com a regla el que és l'excepció. Veiem fàcils coses que no ho són gaire i creem expectatives que difícilment es compliran.

 Bon Appétit és una pel·lícula del segle XXI; una història d'amor amb un final real. Una meravella que et fa somriure i et fa plorar. Amb la Hanna, que no pot ser més dolça i el Daniel que no pot ser més encantador. I amb una banda sonora que és una delícia.

No diré més perquè crec que s'ha de veure i no vull aixafar l'història.

Amb més pel·lícules com aquesta baixaríem una mica dels núvols.