La cosa continua anant de propòsits...

L'univers de les parelles és molt complexe i cada una n'és un món.

La llibertat és un tema que en aquests casos sempre genera debat. Sóc conscient que cada part ha de cedir i fer coses que potser no venen massa de gust pel bé de la parella; sino la corda acaba tirant tant que al final en lloc d'una parella hi ha dues persones amb poques coses comuns o compartides. Tinc molt a prop parelles que ho fan tot junts i parelles que tenen aficions molt diferents i les dues són la mar de felices.

Sempre he sigut de l'opinió que no podem obligar als demés a fer el que volem que facin. Jo dec viure força en el món de Yupi, però fins al dia d'avui (i molt bé no m'ha anat) sempre he preferit que vulguin més que que facin. Vaig tenir durant molt temps una parella obsessionada amb el futbol. A part de jugar (i entrenar) a futbol el mirava, però no només mirava els partits del Barça i els del Madrid (lliga i champions) sinó que també en queien de la segona divisió i de lligues europees. 

Pel bé de la parella que comentava abans jo també mirava els partits del Barça i del Madrid. No em desagrada el futbol i ens reuníem 10 o 12 a sopar i després a fer-la petar, les estones eren agradables. I entenc que el més lògic hagués estat que pel mateix bé de la parella si a mi m'encanta anar al cinema o al teatre també trobéssim temps per fer-ho. Però costava tant perdre's un Chelsea o un Manchester United que en el fons el que pensava és que jo no volia que vingués obligat, volia que tingués ganes de passar una estona amb mi i això, els sentiments, són coses que no les podem ni controlar ni obligar, per tant, per venir de morros no calia que vingués, que preferia que estés mirant el partit content que de morros amb mi perquè total, el que jo volia no era la companyia en si sino la voluntat de venir. I clar, el bé de la parella es va anar trencant quan un mirava futbol i l'altre anava al teatre, però això ja no ve al cas...

El que si que ve al cas és que sóc força autoexigent, i aquesta actitud que tinc amb les parelles no me l'aplico a la meva vida diària i m'obligo a fer coses que no vull fer. Avui estava parlant amb una amiga de tota la vida i m'ha preguntat: i per què ho fas si no ho vols fer? qui t'obliga? I jo he pensat: jo. Però clar, si no presiono als demés perquè m'obligo a mi mateixa? I m'ha sortit un altre propòsit d'any nou: intentar no fer allò que no em ve de gust. A veure com em va...

Perseguint els somnis

Per la meva experiència personal les coses improvitzades sempre surten bé; per això quan m'he despertat i he vist un missatge del meu amic invisible que em proposava esmorzar al cap de dues hores no m'ho he ni pensat. Si a que m'encanten els esmorzars li sumem Barcelona, amb la companyia del meu amic invisible (una de les persones que més estimo i a qui em moria de ganes de veure) i tenint en compte que sap els millors llocs per anar no hi havia alternativa: fora del llit, dutxa i tren.

M'ha portat al Bar Lobo, ideal per un brunch... cosa que jo no he fet. Tinc el do de triar sempre els meus plats preferits als llocs menys indicats i sempre que vaig amb ell preferiria haver demanat el seu plat que el que demano, però ho continuo fent sempre eh... en això no aprenc.

El lloc és molt agradable, amb una decoració càlida i bona música de fons. Convida a relaxar-te i a gaudir de la conversa.

Hi ha persones que tenen clar què volen, i visualitzen per aconseguir-ho, i ho aconsegueixen, i quan cauen s'aixequen més forts, i no tenen por, o si en tenen s'hi enfronten amb valentia. Hi ha persones que són pura energia i vitalitat, que ni perden el temps ni dubten.

Avui m'he adonat que hi ha coses que vull que no poden ser, però que n'hi ha d'altres que si que poden ser, l'únic que cal és valentia, voluntat i perseverança.

A dia vint-i-nou ja sé el meu propòsit d'any nou, convertir un somni en realitat.

Sóc spam?

Em sembla recordar que ja fa temps vaig escriure sobre  la quantitat de mails i de sms no contestats i la possibilitat de que estessin volant pel limbo sense saber a quin mòbil o compte de correu electrònic havien d'anar a parar.

Crec que ja he descobert a on van a parar, al correu no desitjat.

Últimament envio molt correu electrònic, i quan dic molt em refereixo al triple del que acostumava a enviar, tant a nivell personal com a la feina. El problema és que com que la quantitat de mails que jo rebo no s'ha triplicat; bé, si que s'ha triplicat, però per fer el còmput no tindré en compte la publicitat o el control, llistats i gràfiques comparatives de la feina... com que la quantitat de respostes no s'ha triplicat em tornava a qüestionar la pèrdua de mails al limbo dels missatges.

Quan ja començava a preocupar-me el fet de no saber si el receptor realment rebia el missatge, un dels meus caps (si, ara ja en tinc tres de directes) em va reclamar una operació important; operació que jo tenia parada perquè feia 8 dies que esperava la seva resposta. Quan li vaig comentar no sabia ni de què li estava parlant. Ja no espero respostes sobre temes importants d'altres departaments a on la gent no és massa professional més que res perquè ja ho sé que no ho són, de professionals, però aquesta vegada em vaig sorprendre. Quan li vaig comentar i li vaig imprimir el mail perquè veies dia i hora (per sort jo ho guardo quasi tot) ell ho va comprovar i no el tenia. Segurament el consideraria de poca importància i el va eliminar. Com que no li sonava de res no tinc ni clar que fins i tot l'hagués arribat a llegir.

M'havia estat plantejant enviar els mails amb acús de rebut, però en vista de l'interès dels receptors crec que el que faré és deixar d'enviar correu que es considera spam. Per les coses importants, i per desgràcia, cada vegada estic més habituada a enviar burofax.

Quan l'amor fa mal

Al barri hi ha una parella de les d'abans, de les que ho aguanta tot, de les de tota la vida.

Ella pateix del cor i està enamorada. Pateix per partida doble.

Ell no pateix del cor ni pateix de res.

Cada cert temps ella té una recaiguda del cor, del físic. Llavors l'han de portar amb ambulància a l'hospital perquè al seu marit no el troben mai i la tenen allà un parell de dies en observació. Durant aquest curt periòde l'home aprofita per fer a casa tot el que normalment fa fora de casa, timbes de póker amb els amics, agafar turques, fer migdiades...

La dona torna a casa amb taxi perquè el marit no li agafa el telèfon per no haver-la d'anar a buscar. Quan entra per la porta de casa i veu el panorama té una recaiguda del cor, de l'emocional. Veu que té 70 anys, des dels 16 que aguanta un home que no es preocupa d'ella i que ja no vol haver-lo de cuidar més. Decideixen partir peres i venen a l'oficina per arreglar tots els comptes i els papers.

Cada cert temps ella té una recaiguda del cor, de l'emocional. Llavors és quan pensa que és millor una mala vida acompanyada que una trista vida sola. Va a buscar al seu marit i li demana que torni a casa. Ell fa les maletes amb la mateixa emoció amb què les ha desfet, cap. Decideixen ajuntar peres i venen a l'oficina per arreglar tots els comptes i els papers.

I així qui dia passa any empeny.

Al barri hi ha un cor que creuen que és feble, però tristament ho aguanta tot.

Il·lusions òptiques

Les il·lusions òptiques són aquelles il·lusions del sentit de la vista que ens fan percebre alguna cosa de manera errònia; poden ser de caràcter fisiològic (per una estimulació excessiva dels ulls o del cervell) o cognitiu (en la que intervé el nostre coneixement del món, seria el cas del Gerro Rubin); aquestes últimes poden ser il·lusions d'ambigüetat, de distorció, paradoxals o fictícies.

Però també ens podem trobar unes il·lusions que no són òptiques però les veus, o podríem dir que les sents, en definitiva, que les vius. I moltes vegades només les veus, les sents o les vius tu. Creiem que veiem coses, i que vivim coses, però a vegades són distorcions de les coses que realment veiem i vivim. És com si es creés una il·lusió global dels cinc sentits que fa que el cervell, al rebre tots els inputs alterats, crei una realitat alternativa. 

El problema ve quan t'instal·les en aquesta realitat, perquè les coses no són el que creus que són i no actues en concordança amb la realitat "autèntica", i el comportament que tenim deixa de ser lògic. És com quan sents a algú explicar una pel·lícula, o un llibre, o una situació viscuda compartida i, escoltant-la, penses... aquesta persona ha vist la mateixa pel·lícula que jo? però a l'engròs. És com si haguéssim anat a parar al món paral·lel de Fringe, però com que no coneixem el Walter no podem trobar la finestra de traspàs i ens hem d'espavilar per tornar.

Una bona manera per tornar a la realitat és levitar i mirar-ho tot des de fora, i ben amunt, per buscar una àmplia perspectiva. Llavors veurem què és el que hi ha i què és el que hem creat. També està bé mirar el passat, i veure el present. I si des de ben amunt el present i el passat no s'assemblen no podem pensar que estem vivint en el mateix moment.

Descansa En Pau

Avui tenia un dia d'aquells de recordar.

Quan s'està tou és millor no recordar,  perquè sempre vas a buscar els bons moments, normalment els que ja no tens, i és com comença a néixer la melancolia i si a sobre és diumenge la cosa s'agreuja. 

Mentre jo estava començant a engendrar la meva melancolia de diumenge el meu amic invisible m'ha enviat una cançó. A vegades ho fa, obres el correu i et trobes per sorpresa una cançó que t'alegra el dia. Però la cançó d'avui parlava del que una dia t'adonaries que haguéssis pogut fer; i clar, si escoltem la cançó mentre pensem en els bons moments passats que potser no es van aprofitar prou i que no saps si tornaràn la cosa es torna més gris.

Quan li he comentat m'ha dit que no, que la cançó no és trista. Segons ell és bonica pel missatge que dóna, que s'ha d'aprofitar al màxim cada moment. Per desgràcia mentre compartíem aquestes paraules cap dels dos s'imaginava que avui seria diumenge d'aprendre lliçons, aquesta mateixa, i que el que feia un moment que s'estava tornant gris ja s'havia convertit en negre total.

Al cap de poca estona ja m'ha dit que la cançó havia cobrat tot el significat possible avui dia 16 de desembre, amb la mort d'un altre ciclista a la carretera, Iñaki Lejarreta. I aquesta vegada no era només un nom i un esportista admirat sinó que per ell era una persona amb estones compartides i amb projectes començats. I sempre sap greu quan passen aquestes desgràcies, però en aquest cas sap un greu especial, i el que a ell li afecta a mi m'afecta.

Jo no sóc ciclista, però en tinc a forces a la meva vida, i algun de molt especial, i no em vull imaginar a cap d'ells sortint un dia per la porta i no tornant a entrar. No m'entra al cap que sigui possible que algú es desperti aviat per aprofitar el dia, esmorzi bé i decideixi disfrutar unes hores de la seva passió, i que ja no pugui tornar i que això sigui tot. Que una vida s'acabi així, sense malaltia i sense culpa, simplement per la imprudència d'algú que s'endú una vida i se'n carrega mil, enduent-se per davant il·lusions, inquietuds, esforços, projectes...

No m'entra al cap, però passa sovint, i crec que cal anar més enllà de ser-ne conscients perquè cada vegada hi ha més gent practicant ciclisme i, o hi posem remei o les desgràcies seran constants.

Per desgràcia i amb molta pena avui serà un dia d'aquells per recordar.