Pàgines

dimarts, 16 d’abril del 2013

Qué les pasa a los hombres


 
La pel·lícula preferida de l'E és Qué les pasa a los hombres. Ho sap tothom que la coneix bé. Crec que amb ella ja l'he vist un parell de vegades perquè quan alguna de les dues està de baixón la posa. És la típica pel·lícula de noies, divertida i amb final feliç... força irreal però ja se sap que la felicitat ven més que l'infelicitat.
Un dia vaig veure que hi havia el llibre i li vaig regalar pensant que era el llibre de la pel·lícula (de fet el llibre comparteix portada amb el dvd de la pel·lícula).
 
Pel twitter segueixo a la Patrícia Ramírez ( @Patri_psicologa), psicòloga esportiva i de salut, perquè trobo les seves conclusions molt interessants i comparteixo força la seva manera de pensar.
Un diumenge a la tarda va twittejar el decàlec del llibre He's just not that into you del Greg Behrendt i la Liz Tuccillo dedicat a la seva filla perquè era la primera vegada que li havien trencat el cor. Cada twit era una veritat d'aquelles fredes. Vaig veure que molta gent comentava els twits i el llibre. Quan la Patricia Ramirez va dir que era un llibre de capçalera vaig decidir investigar més. Resulta que aquest llibre va inspirar a la pel·lícula Qué les pasa a los hombres, i com que la pel·lícula va tenir molt d'èxit van canviar el títol del llibre ¿ De verdad está tan loco por ti? per l'altre títol. O sigui que, sense saber-ho, no només vaig tenir entre les mans sino que vaig regalar una joia de l'autoajuda.
Trobar el llibre no és fàcil, no el tenen a enlloc i no està en ebook... però ja se sap que "quien la sigue la consigue" o sigui que ja tinc entre les meves mans un autoregal per Sant Jordi per avançat.

 És veritat que les dones no només ens acostumem a autoenganyar pel que es refereix a les relacions sinó que normalment també enganyem a les nostres amigues. Sempre busquem excuses per justificar el comportament dels homes: no et truca perquè està molt ocupat, és tímid, deu haver tingut una relació anterior traumàtica i ara té por, segur que se sent intimidat perquè s'ha adonat que tu ets especial... Ho dic de debò eh, quan un tio passa de nosaltres, nosaltres ens diem tot això per justificar-lo quan el més normal seria pensar que els homes no són en absolut complicats i si les senyals que reps són que no li interesses serà perquè no l'interesses. Perquè ho fem no ho puc explicar, potser perquè hem dipositat tantes il·lusions en aquella persona que no volem que es trenquin de cop i li donem un marge de dubte a la primera desil·lusió, i anem fent fins que la cosa se'ns escapa de les mans.
 
Però mirat desde fora i en la distància quan algú ha estat interessat en mi m'ha buscat fins que m'ha trobat, s'ha presentat a les 3 del matí si ha calgut, ha mogut cel i terra per buscar-me un regal a l'altre punta del món per fer-me feliç, ha conduit 200 km després de 12 hores de feina sense parar només per fer-me una sorpresa, m'ha portat a restaurants que sabia que m'encantarien encara que ell no soportés el tipus de menjar,... fins i tot una vegada algú va fer 50km per deixar-me una nota al parabrises del cotxe que deia "avui he pensat en tu", però el més fort és que ni sabia la matrícula del meu cotxe ni sabia el carrer exacte a on l'havia aparcat ... i com això mil coses. Llavors, per lògica, i després d'haver viscut tot això, hauria de pensar que si algú no troba 5 minuts per trucar-me és perquè no està interessat. Però mira, la naturalesa femenina és així...
I després d'haver viscut tot això us prometo que les dones, mentre fem un cafè, o sopem, o fem una copa, i parlem d'algun home en concret ens diem aquestes excuses de mentida les unes a les altres... i estic segura que la majora se les creuen. El problema que tinc jo, i que ho he comentat varies vegades, és que no m'aplico el que predico, i el que veig molt clar des de fora, des de dins no ho veig tant... i això amb tot. En aquests casos, quan no es parla de mi, intento ser franca sense fer mal... i si cal callo, però no m'agrada fer il·lusions perquè si.
 
Tinc la sort de tenir una amiga que és com jo, la M. Fer una copa amb ella és un luxe terapèutic com no n'hi ha cap. Et diu les coses clares, veritats com bofetades que t'obren els ulls. I a sobre et recorda les teves paraules " quantes vegades m'has dit al teu despatx que quan un tio et vol et troba? i per què en el teu cas no t'ho apliques?" és molt bona... Després de parlar amb ella t'omples de tranquil·litat perquè te n'adones que t'has quedat encallada en una pregunta i ella et dóna la resposta, llavors pots continuar endavant.
 
Aquest llibre és això, una bona amiga que t'obre els ulls perquè puguis avançar. Et fa reflexionar i mirar les coses amb perspectiva, et fa recordar tot el que han fet per tu i ara no fan perquè vegis la diferència entre estar interessat o no. Segur que no té nivell com per un bon regal de St Jordi però farà més feliç que el Cincuenta sombras de Grey segur!

dilluns, 15 d’abril del 2013

Tot amb LOVE.



És la segona vegada que em passa i sembla que en necessiti tres per apendre... ja ho diuen que l'home és l'únic animal que ensopega amb la mateixa pedra dues vegades.
No és que m'agradi fer sorpreses, és que m'encanta. Hi poso tota la il·lusió possible, me la treballo, la faig a conciència i amb molt d'amor. Intento que tot surti rodó i que sigui el que més pot agradar a la persona en qüestió. El plaer de veure la cara d'il·lusió s'ho mereix tot, llàstima que a vegades no la puguis veure. La paciència que tinc en altres coses aquí la perdo tota i em costa no donar pistes, i més quan la preparació de la sorpresa requereix de cert temps, em costa aguantar-me d'explicar el secret.
S'ha de dir que he tingut un gran mestre. He tingut de les millors sorpreses possibles, petites, grans, gegants, detalls... de tot. En la distància les recordo amb carinyo i em sap greu que potser en aquell moment em vaig dedicar menys a fer sorpreses i la balança  estava poc anivellada en aquest sentit (per sort ja es va anivellar en altres aspectes). Ara sóc jo la que fa les sorpreses i he de dir que viscut des de l'altre cantó també és molt gratificant.
El problema ve quan la sorpresa no és gens esperada, quan fas una sorpresa només perquè si. Jo en dic sorpreses o regals d'amor perquè es fan sense cap motiu concret, es fan perquè ve de gust fer-los. Doncs el problema surgeix quan la sorpresa requereix temps de preparació, execució i resolució, i la persona (a qui no li passa pel cap que tindrà una sorpresa) actua o deixa d'actuar de certa manera que fa que perilli la màgia de la resolució. En aquell moment et trobes a la meitat de la sorpresa i pensant que potser tot plegat no té cap mena de sentit. Perquè si la finalitat última és donar un moment d'alegria a una altra persona, però durant el procés te n'adones que potser tampoc s'alegrarà tant, la sorpresa perd la seva essència.
Doncs el que deia... que ja en van dues...
Em consolo pensant que les coses fetes amb amor mai fan mal, i aprenc que he de saber notar qui vol ser sorprès i a qui li és una mica "ni fu ni fa"