La pel·lícula preferida de l'E és Qué les pasa a los hombres.
Ho sap tothom que la coneix bé. Crec que amb ella ja l'he vist un
parell de vegades perquè quan alguna de les dues està de baixón la posa.
És la típica pel·lícula de noies, divertida i amb final feliç... força
irreal però ja se sap que la felicitat ven més que l'infelicitat.
Un dia vaig veure que hi havia el llibre i li vaig regalar pensant
que era el llibre de la pel·lícula (de fet el llibre comparteix portada
amb el dvd de la pel·lícula).
Pel twitter segueixo a la Patrícia Ramírez ( @Patri_psicologa),
psicòloga esportiva i de salut, perquè trobo les seves conclusions molt
interessants i comparteixo força la seva manera de pensar.
Un diumenge a la tarda va twittejar el decàlec del llibre He's just not that into you
del Greg Behrendt i la Liz Tuccillo dedicat a la seva filla perquè era
la primera vegada que li havien trencat el cor. Cada twit era una
veritat d'aquelles fredes. Vaig veure que molta gent comentava els twits
i el llibre. Quan la Patricia Ramirez va dir que era un llibre de
capçalera vaig decidir investigar més. Resulta que aquest llibre va
inspirar a la pel·lícula Qué les pasa a los hombres, i com que la
pel·lícula va tenir molt d'èxit van canviar el títol del llibre ¿ De verdad está tan loco por ti? per
l'altre títol. O sigui que, sense saber-ho, no només vaig tenir entre
les mans sino que vaig regalar una joia de l'autoajuda.
Trobar el llibre no és fàcil, no el tenen a enlloc i no està en ebook... però ja se sap que "quien la sigue la consigue" o sigui que ja tinc entre les meves mans un autoregal per Sant Jordi per avançat.
Trobar el llibre no és fàcil, no el tenen a enlloc i no està en ebook... però ja se sap que "quien la sigue la consigue" o sigui que ja tinc entre les meves mans un autoregal per Sant Jordi per avançat.
És veritat que les dones no només ens acostumem a autoenganyar pel que es refereix a les relacions sinó que normalment també enganyem a les nostres amigues. Sempre busquem excuses per justificar el comportament dels homes: no et truca perquè està molt ocupat, és tímid, deu haver tingut una relació anterior traumàtica i ara té por, segur que se sent intimidat perquè s'ha adonat que tu ets especial... Ho dic de debò eh, quan un tio passa de nosaltres, nosaltres ens diem tot això per justificar-lo quan el més normal seria pensar que els homes no són en absolut complicats i si les senyals que reps són que no li interesses serà perquè no l'interesses. Perquè ho fem no ho puc explicar, potser perquè hem dipositat tantes il·lusions en aquella persona que no volem que es trenquin de cop i li donem un marge de dubte a la primera desil·lusió, i anem fent fins que la cosa se'ns escapa de les mans.
Però mirat desde fora i en la distància quan algú ha estat
interessat en mi m'ha buscat fins que m'ha trobat, s'ha presentat a les 3
del matí si ha calgut, ha mogut cel i terra per buscar-me un regal a
l'altre punta del món per fer-me feliç, ha conduit 200 km després de 12
hores de feina sense parar només per fer-me una sorpresa, m'ha portat a
restaurants que sabia que m'encantarien encara que ell no soportés el
tipus de menjar,... fins i tot una vegada algú va fer 50km per deixar-me
una nota al parabrises del cotxe que deia "avui he pensat en tu", però
el més fort és que ni sabia la matrícula del meu cotxe ni sabia el
carrer exacte a on l'havia aparcat ... i com això mil coses. Llavors,
per lògica, i després d'haver viscut tot això, hauria de pensar que si
algú no troba 5 minuts per trucar-me és perquè no està interessat. Però
mira, la naturalesa femenina és així...
I després d'haver viscut tot això us prometo que les dones, mentre
fem un cafè, o sopem, o fem una copa, i parlem d'algun home en concret
ens diem aquestes excuses de mentida les unes a les altres... i estic
segura que la majora se les creuen. El problema que tinc jo, i que ho he
comentat varies vegades, és que no m'aplico el que predico, i el que
veig molt clar des de fora, des de dins no ho veig tant... i això amb
tot. En aquests casos, quan no es parla de mi, intento ser franca sense
fer mal... i si cal callo, però no m'agrada fer il·lusions perquè si.
Tinc la sort de tenir una amiga que és com jo, la M. Fer una copa
amb ella és un luxe terapèutic com no n'hi ha cap. Et diu les coses
clares, veritats com bofetades que t'obren els ulls. I a sobre et
recorda les teves paraules " quantes vegades m'has dit al teu despatx
que quan un tio et vol et troba? i per què en el teu cas no t'ho
apliques?" és molt bona... Després de parlar amb ella t'omples de
tranquil·litat perquè te n'adones que t'has quedat encallada en una
pregunta i ella et dóna la resposta, llavors pots continuar endavant.
Aquest llibre és això, una bona amiga que t'obre els ulls perquè
puguis avançar. Et fa reflexionar i mirar les coses amb perspectiva, et
fa recordar tot el que han fet per tu i ara no fan perquè vegis la
diferència entre estar interessat o no. Segur que no té nivell com per
un bon regal de St Jordi però farà més feliç que el Cincuenta sombras de Grey segur!