Tresors

Tinc la sort de tenir a la meva vida certes persones que són nobles de cor i d'esperit. Persones que sempre estan disposades a donar un cop de mà i ajudar en el que faci falta. 

Igual que em queixo de que hi hagi tantes persones que sempre tenen un no per resposta (fins i tot abans de fer la pregunta), també admiro i m'enorgulleixo de les persones que per poc que puguin sempre et diuen que si.

Tan de bo que la gent no en faci un mal ús i acabin en perill d'extinsió.

Fa uns quants dies vaig reconèixer un d'aquests tresors. Vaig demanar tenir certa prioritat en un assumpte que era de gran importància a la feina a un amic que tinc a un departament concret (bàsicament vaig demanar que em colessin uns tràmits a fer de la pila que deuen tenir sobre la taula).  Jo em pensava que estava gastant un comodí que tenia guardat, i el tema era suficientment important per gastar-lo. Però resulta que vaig fer molt més. El meu amic va tramitar l'assumpte amb la màxima perfecció en un temps record i amb un tracte exquisit. El problema és que tot i estar en aquell departament no és tasca del meu amic fer aquests tràmits, ell fa altra feina i en té de sobres com per treballar una mitjana de dues/tres hores extres diàries (sense cobrar-les), de fet té tanta feina que avui he parlat amb ell a les 5 i no és que no hagués dinat... és que es veu que encara no havia esmorzat! Però clar, quan jo vaig gastar el meu comodí ell no m'ho va dir tot això, simplement va apartar una estona la seva feina per fer-me el favor. Des de llavors que és ell que té mil comodins per gastar.

El meu amic es mereix un monument i per això ja fa molts dies que li volia dedicar un post.

Que és un tresor ho vaig descobrir fa poc però també he de dir que ja apuntava maneres.

Posada a punt

Palamós

Per fi he fet el meu tastet d'estiu. 

Com cada any he aprofitat Sant Joan per fer una setmana de posada a punt de l'estiu. Per fer-me a la idea del que m'espera durant les vacances i agafar una mica d'empenta per arribar-hi amb més ganes.

Aquest any ha tocat Palamós i per sort el bon temps no ha deixat d'acompanyar-me.

Hi han hagut molts banys amb aigua congelada, hores i més hores de pendre el sol. Platges grans i cales petites. Protectors solars, aftersuns, hidratants, mascarilles, marques del bikini, irritacions a la pell. Pizzes, tapes a Can Nicanor, menjar mexicà, entrepants de mil pisos, horxates, daikiris de maduixa, mojitos,  cerveses,  clares,  meló. Converses profundes, xerrades banals, nits en blanc i hores de son a la platja.

Ja està fet. Ha passat volant i segurament no he carregat les piles tan com esperava, potser em quedo sota mínims de bateria abans de l'agost, però igualment ha valgut la pena.

Palamós des del Glass Blanc

Mojito improvitzat

Quan el cor és buit

Dijous passat vaig anar a la Villarroel a veure Coses que dèiem avui de Neil LaBute. No és d'estranyar i els que em conèixen ja saben que, per poc que pugui, quasi sempre vaig a veure les obres que dirigeix el Julio Manrique. 

I aquestes coses que dèiem avui són tres històries d'amor i d'infelicitat. Són amors poc sans, amors egoistes, amors angoixants, amors infidels, amors que destrueixen l'amor propi, amors sense amor, amors desesperants i amors desesperats. 

Són tres situacions intepretades fantàsticament bé per una joia d'actors que et fan riure en tot moment (quasi); però és un riure fred i groller perquè viscut en primera persona no en fa cap, de gràcia. I quan els aplaudiments s'han silenciat i el taló s'ha baixat (metafòricament, clar, que avui en dia poques vegades hi ha teló) et fan pensar en la desgràcia que els hi provoca estimar a les persones que no en saben d'estimar. O potser si que en saben, però no els hi dóna la gana de fer-ho. Vés a saber.

És una obra força recomanable. Segur que us hi sentireu identificats, per una banda o per una altra. I sempre és un bon exercici veure-us des de la distància.

Troba les diferències

Que l'home està en constant canvi és una cosa que sabem tots, però poques vegades ens parem a pensar en la nostra pròpia evolució.

Com a éssers egocèntrics que acostumem a ser la majoria de persones (qui més qui menys) sempre prenem consciència dels canvis que pateixen les altres persones molt abans dels nostres canvis. De fet no crec que siguem massa conscients d'aquells canvis que patim pel simple pas del temps, sense buscar-los. 

Igualment, tampoc acabem de ser massa conscients dels canvis que pateixen la gent que tenim aprop. Com que ens acostumem a veure'ls passet a passet costa molt adonar-se dels metres que han fet si els hem vist a cada centímetre recorregut. És més fàcil veure els canvis des de la distància, quan fa cert temps que no els hem tingut a prop.

Fa un parell de setmanes em vaig trobar amb el meu jo del setembre del 2009 i vaig prendre consciència de tota la distància que havia recorregut quan, a la revisió mèdica de la feina, em van actualitzar la meva fitxa. Pel que em van fer recordar el meu jo del 2009 pagava la quota del gimnàs sense trepitxar-lo, donava mil voltes al llit fins que no s'adormia, fumava i pesava ben poquet (mal d'amors que diuen). Quan la doctora m'ho va recordar em va fer dubtar i tot. Ara la quota del gimnàs està molt amortitzada i moltes vegades em poso al llit i a la segona pàgina del llibre ja estic al setè son (suposo que això va unit a que la quota del gimnàs està molt amortitzada i quan em poso al llit estic baldada). Ja no sé ni quan val un paquet de Marlboro i, tot i que he guanyat un parell de quilets, menjo saníssim (no recordo ni el gust dels donuts sintètics que em menjava per esmorzar al bar de davant de la feina). 

Sort que quan em miro al mirall continuo veient la meva imatge, que si no pensaria que m'han canviat.

The end

Tot i que aquests dies sembla que s'hagi amagat, la calor ens indica el final de les classes. Els tirants i les mànigues curtes, juntament amb els flaixos de maduixa i els globus d'aigua ens acaben portant, sense ser-ne massa conscients a les jornades intensives i els finals de curs. I no podem començar l'estiu sense un bon festival de final de curs per ensenyar als pares tot el que hem après.

 Doncs això és el que ha fet l'Àlex Rigola. Per despedir-se dels vuit anys que ha estat dirigint el Teatre Lliure ha fet un festival de final de curs amb els seus alumnes més aplicats a The end. Amb text escrit i après de manera cronometrada, amb només temps per 11 assajos i 4 úniques funcions ens ha ensenya un divertit spaghetti-western a on es despatxa a gust d'actors, directors i polítics amb molt d'humor,  i sense deixar de banda les retallades, els egocentrismes i les punyalades. I tot això amanit amb una fantàstica actuació del Marc Rodriguez i el sempre magnífic Joan Carreras.

Pequeñas mentiras sin importancia

M'encanten els divendres, des de sempre.
Si ens ho sabem muntar bé és un dia molt ben aprofitat. Toca llevar-se aviat per anar a treballar però el pots allargar tan com vulguis perquè el dissabte no toca matinar. Per cansada que estigui d'anar de bòlit tota la setmana intento no perdre l'oportunitat  de disfrutar del vespre i si puc també la nit. Em dóna la sensació que aquelles estones sempre són regalades perquè encara hi ha tot un cap de setmana per disfrutar.

Doncs el divendres de la setmana passada vaig disfrutar amb bona companyia del meu dia preferit. Amb la Rose i la Rat vam anar a Gràcia. Sopar, cine i gelat. Anar a Gràcia per mi ja és un regal, o sigui que el demés només feia que sumar a la nit. 

La pel·lícula escollida va ser Les petits mouchoirs, i la raó de l'elecció va ser sobretot l'idioma, que el començo a tenir una mica rovellat. Després vam saber que ha sigut el boom del 2010 dels nostres veïns, que ha recaudat una bona morterada i que la crítica d'aquí tampoc la deixa gens malament.

Tot i ser una pel·lícula llargíssima (154 minuts) passa com un vi fresquet; vi que no paren de veure ells a totes hores.  És una història que parla de l'amistat i de la hipocresia amb molt tocs d'humor fi i gags divertidíssims de francesos amb classe. Parla de l'amor, de l'egoisme, de la por per acceptar-nos i de les ganes de fugir. Tot això regat amb vi, sol, platja i llargues sobretaules. I és que no hi ha crisis per la burgesia francesa.

Això si, com a tot conte té un missatge moral, per tant prepareu mocadors pel final.