El riu sempre acabarà buscant el seu curs natural

 He passat un últim mes difícil. 

Bé, podríem dir que en general l'any no està sent fàcil, però especialment aquest mes ha estat complicat per un excés d'estrés, sensibilitat, sentiments en muntanya russa, falta d'hores de son i molta feina. 

Tothom té la seva vida, els seus problemes i les seves coses. Però hi ha certa gent per qui sempre has mirat d'estar que creus que estaran amb tu en els teus moments baixos. 

Aquest any estic aprenent que això no hauria de ser així, i em refereixo al fet de que nosaltres creiem que els altres vindràn. No tothom actua igual i per molt que tu creguis que no cal que parlis perquè els altres sàpiguen que els necessites no vol dir que els altres ho facin o ho sàpiguen. Per tant, si vols alguna cosa el millor és demanar-la, demanar-la bé, però demanar-la al cap i a la fi. Jo acostumo a no fer-ho i després és quan em venen les frustracions... però bé, el post no anava per aqui...

El divendres era un dia important, i el dijous mentre pensava en tot el mes que portava acumulat i en que el divendres s'acabaria tot, vaig pensar en les persones que no havien estat al meu costat i que havia trobat a faltar. Persones importants i que crec que si que he intentat estar al seu costat quan ho han necessitat (i que torno a dir que potser no sempre ho he aconseguit pel que us deia abans). 

La primera persona que no hi ha estat l'he anat apartant poquet a poquet de la meva vida perquè s'hi volia quedar més intensament; ha anat treient el cap de tant en tant però molt poc, i jo, tot i sabent que aquesta intensitat buscada no pot ser, l'he trobat a faltar.

La segona persona que no hi ha estat també us podria dir que l'he anat apartant poquet a poquet de la meva vida, però no es pot apartar a una persona que ja fa temps que no hi és perquè no s'hi ha volgut quedar. 

La tercera persona que no hi ha estat simplement no hi ha estat. I no m'ha sapigut greu. I això em va inspirar en un post que quedaria pendent per escriure ahir divendres: quan no esperes res de les persones perquè saps que no et donaran més de si. Podem esperar molt de la gent però tots som com som, i les persones només et poden fallar una vegada perquè la segona vegada ja és culpa teva per esperar coses que saps que no et donaràn. No tothom és bo en les mateixes coses i no tothom estima de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Saber que no pots comptar amb una persona que si que pot comptar amb tu en els seus mals moments (i de fet hi ha pogut comtar infinites vegades) i no sentir-te malament ni enfadar-te et dóna força pau.

Però el divendres, que era l'últim dia de tot el procés, va canviar tot i el post va perdre una mica el sentit.

La primera persona va aparèixer en el millor moment i de la millor manera. Perquè quan estimes, estimes. I si et vols quedar a un lloc t'hi quedes o d'una manera o d'una altra.

La segona persona no va aparèixer ni apareixerà mai, perquè quan estàs a anys llum d'un lloc a on no vols estar simplement queda en l'oblit.

I la tercera persona va aparèixer a la seva manera. Venint de la lluna, reclamant atenció, demanant explicacions de la falta de paraules i sense ser conscient ni poder-se imaginar el mes de merda que has passat. I jo, que en un altre època llegint el seus xats l'hagués enviat a la merda, en cap moment em vaig enfadar ni decebre, perquè el conec de fa molts anys i l'accepto a la meva vida com és. Perquè sé que "no se le puede pedir peras al olmo".

I el divendres vaig veure que és veritat, per molt que intentis modificar-lo, el riu sempre acaba tornant al seu curs natural.

Per sempre és massa poc temps

Últimament l'experiència m'ha ensenyat que res dura menys que un per sempre ni més que alguna cosa provisional. 

Vaig tenir una parella que firmava cada carta, cada postal, cada ram de flors i cada CD que em gravava amb un amb tu per sempre és massa poc temps. I si, resulta ser que per sempre sempre acaba sent poc temps. I per similitud, el seu contrari sempre se'ns allarga; suposo que posem un pedaç i pensem això és per poder anar tirant però quan pugui ho canvio, i aquest quan pugui no acaba d'arribar mai.

Si que és veritat que la nostra percepció hi té molt a veure. Un per sempre que no ho acaba sent, sempre se'ns haurà fet curt perquè n'esperàvem més. Igualment una cosa provisional sempre tindrem la sensació que és llarg perquè és un impàs esperant el definitiu.

Però quan en termes absoluts un per sempre realment ha durat molt poc, o una cosa provisional s'està allargant molt en el temps és quan prens consciència de tot plegat.

Vaig anar a parar a la feina actual que tinc de rebot, per provar. No m'acabava d'agradar el lloc a on estava treballant però per horaris m'era força difícil buscar altres coses. Em va sortir una oportunitat i em va anar rodó. Era una ganga: millor sou, millors condicions, possibilitat de promoció, horari seguit que em permetia totes les tardes lliures per estudiar una altra carrera (cosa que vaig fer i me la van pagar), temps d'oci i temps per buscar altres coses. 

Doncs si, d'aquesta feina provisional que em permetia formar-me i després em donava molt temps per buscar alguna cosa que realment m'agradés (formada i tot) ja en fa quasi 9 anys.

Sabeu allò que diuen ara del poder de la ment i que si visualitzes una cosa passa? Doncs passa. 

Fa un temps estava buscant un pis. Un pis definitiu (era un per sempre) però de lloguer, perquè tampoc sóc una suicïda. Quan comparteixes la vida amb una persona que quasi tot li està bé és força avorrit quan tot ho has de fer tu i el que vols és compartir les eleccions i les decisions, però quan alguna cosa se't posa al cap és més fàcil perquè t'evites totes les discusions. 

Primer vaig decidir la zona, després ho vaig acotar a tres promocions de pisos moníssims que tenien gimnàs i piscina comunitària. Després vaig decidir que volia que fós la promoció del mig per l'estona que tenia de sol a la piscina i els acabats dels pisos i, finalment, un dia sopant a casa d'un amic vaig sortir al balcó i vaig veure un tercer pis cantoner amb 4 persones sopant al menjador i vaig pensar: aquest és el pis que vull. Si, ja ho veieu, tot molt de capritxos, però és que havia de ser un pis per sempre.

Un mes i mig més tard la inmobiliària ens va ensenyar aquell pis. Quan vaig entrar allà no m'ho podia ni creure, era el pis que jo havia visualitzat. Era una senyal! (mentida, les senyals sempre em porten a llocs equivocats). I com que era un pis per sempre em vaig desviure en pintar-lo, decorar-lo... en tot. No li faltava cap detall, ho tenia tot. Bé, tot no, li faltava gran part de Felicitat i el per sempre va durar poquíssim si tenim en compte totes les energies invertides.

Temps més tard, un dia que estava navegant per internet vaig veure l'anunci d'un pis amb dues fotos i poca cosa més, no posava ni preu ni res però per les fotos pintava bé. Vaig enviar un mail per preguntar preu i disponibilitat de pk i em van dir que ja no tenien aquell pis però que me'n podien ensenyar un altre. Al cap de dos dies me'l van ensenyar, era petit, mono, amb pati i pk i de preu no estava malament. No en vaig mirar cap més perquè ja m'estava bé, total... vés a saber el que dura.  

Per coses de la vida i projectes personals em sentia poc lligada a aquell pis. El vaig pintar de nou perquè estava pintat molt cursi però vaig fer poca cosa més perquè quasi tot ja venia de l'altre pis. La única energia invertida va ser pintar les 4 parets. La gent em deia: t'has de posar quadres que les parets es veuen buides, o tens un pati amb moltes possibilitats i el tens buit, compra't uns mobles macos i posa-hi plantetes que hi estaràs molt bé. Però jo tenia el cap lluny i pensava si això és provisional, vés a saber a on seré a l'estiu. 

L'estiu ja ha arribat i jo estic aqui. Fa més temps que visc a aquest pis provisional del que vaig viure al pis per sempre. Aquesta setmana el pis provisional ja té totes les cortines que li toquen i després de 9 mesos sense que em funcionés el telèfon fixe ja me l'han arreglat (total, si em funcionava internet i tenia mòbil perquè calia fer arreglar el fixe si estava de pas...). Ja tinc tot el pati net i els mobles triats esperant a que em deixin un cotxe més gran per anar-los a comprar a l'Ikea. He demanat assessorament a un amic florista perquè em digui quines plantetes hi van millor tenint en compte el sol que té, i també m'he fet un fart de mirar vinils per decorar les parets. 

No sé si ara fent el pis una mica menys provisional em durarà menys, però a l'estiu segur que estic aqui i m'encanten els esmorzars a l'aire lliure.

Tocar el que no sona

Diuen que no valorem el que tenim fins que ho perdem.

Sempre que penso en aquesta frase penso en la salut. A vegades quan em trobo malament o directament ja estic malalta i toca planxar o omplir la nevera penso: "clar, si ho haguéssis fet ahir que et trobaves bé ja ho tindries fet, però no... ahir vas preferir estar relaxada mirant algun capítol i no vas aprofitar el temps" Per això ara, quan em trobo bé, intento no malgastar el temps simplement pel fet de valorar que em trobo bé. La planxa, però,  continuo deixant-la sempre per l'últim moment.

Però des de fa aproximadament un més estic molt d'acord amb aquesta frase. Tant, que m'atreveixo a defensar-la a on sigui i amb l'idioma que faci falta. 

Acostumo a conduir sola, però la gent que alguna vegada ha pujat al meu cotxe sap que jo no sóc de pitar. Poquíssimes vegades he fet servir el clàxon. Les primeres vegades que anava a passar la ITV i me'l feien tocar m'atabalava tant que oblidava a on estava i tot. 

Doncs fa cosa d'un mes em vaig trobar un cotxe en marxa i sense ningú a dins al mig d'un carreró a prop de casa. Vaig pitar per avisar de que volia passar i el clàxon no va funcionar. Llavors vaig recordar la que crec que va ser la última vegada que el vaig fer servir, feia uns tres mesos per saludar a ma mare un dia que me la vaig trobar pel carrer. 

Durant aquells tres mesos, en algun moment, el clàxon va deixar d'existir i en cap moment me'n vaig preocupar perquè no ho sabia. Però ara que sé que he perdut el do de "tocar el pito" el trobo necessari a tothora. 

Encara que sembli mentida anar sense clàxon és un perill perquè jo puc controlar els meus actes, però no puc controlar els dels demés. Cada vegada que algú tira marxa enrera davant meu, o fa el cediu el pas molt adelantat penso "aquest em veu, no? perquè clar... si no em veu se'm menja".

I si, segurament penseu que no n'hi ha per tant, perquè el clàxon és una cosa poc valorada, i més pels que no la fem servir mai... Però el fet de saber que no la tenim fa que valoris totalment la seva utilitat per molt que no n'hagis de fer ús quasi mai. Perquè ja em direu de què serveix fer llums un dia ben asoleiat...

I això a gran escala seria el mateix. En les relacions a vegades no ens adonem que l'altre persona ja no hi és fins que ha passat un temps, i llavors la seva absència ens mata o ens entristeix. I per desgràcia en aquests casos no hi ha un mecànic que ho arregli.

Happy Bday Peter Pan!

Avui és l'aniversari d'un Peter Pan. 

 

Però aquesta vegada és diferent, aquesta vegada és la primera des de fa alguns anys que el sento amb especial il·lusió, com els primers aniversaris. 

Els últims anys ha estat una data a oblidar perquè va ser l'inici d'un final que va arribar al cap de 5 dies. Cinc dies agònics que van acabar amb el Peter Pan a Neverland i jo amb molts problemes a solucionar, pors que han anat augmentant i una espina que no podia oblidar. 

 

Avui fa un any vaig tenir una trobada especial, no amb el Peter Pan, amb algú altre... Bé, jo volia que fós especial perquè la trobada era amb una persona especial i era un dia com avui (i jo sóc molt de dates i senyals i coses d'aquestes). Però la trobada va ser molt normal i el dia no va acabar com m'hagués agradat. I segurament si el dia hagués acabat diferent jo avui no seria a on sóc. I en alguns aspectes no sóc a on vull, però en altres he anat més enllà d'on m'hagués pogut imaginar.

I aquella trobada de fa just un any, un dia d'aniversari, va fer que durant aquest últim any hagi vist i viscut les coses des d'altres perspectives. He pogut pensar, he pogut parlar i he pogut sentit. He après, he après molt, i sobretot he après a que les coses no sempre són el que semblen, i que totes les persones tenen pors a dins que els fan actuar de certes maneres, i que per molt que jo sigui una persona que aplica quasi sempre la lògica la majoria de vegades les coses no són ni blanques ni negres, i que en les mateixes situacions pot ser que les persones actuin de forma contrària, i, sobretot, he après a perdonar.

Per sort el temps i la distància tot ho cura i ara que tots els problemes estan solucionats, que estic treballant per combatre les pors i que ja m'he tret l'espina, recordo tots els bons moments viscuts amb aquest Peter Pan. Moments que havia deixat de recordar o que no valorava. Moments que ara que hi penso em fonen el cor. Moments que em fan especial il·lusió i que sé que no oblidaré mai, perquè amb aquest Peter Pan em vaig sentir una persona molt estimada, però jo no sóc una Wendy.

I avui que és el seu aniversari i ja no tinc cap tipus de rencor, em fa il·lusió recordar-lo.