I love Burgers.

Fa un temps us vaig parlar del meu amic invisible. 

Doncs després de varis tweets, mails, consells per entrenaments, sèries i kilòmetres va passar a ser visible. Tenint en compte que els seus consell esportius em van ser de tanta ajuda vaig pensar que em fiaria totalment de les seves recomanacions culinàries. I sort n'he tingut perquè de moment només faig que sumar plaers gustatius.

Sóc una amant incondiconal de les hamburgueses. Però no de qualsevol hamburguesa no, de les bones, de les que tenen de tot, de les que tenen tant que no es poden ni tancar i que consten fer-les entrar a la boca. I com que li vaig comentar al meu amic invisible/visible (no goso treure-li l'etiqueta d'invisible perquè és força car de veure) em va dir que no em podia deixar perdre les hamburgueses del Kiosko . I dit i fet allà em vaig plantar.

El Kiosko està al Born (punt positiu perquè m'encanta passejar pel Born). És un local molt petitó amb una taula central i barres que ressegueixen les parets. Seus a on pots i quan pots, per tant és important anar-hi aviat o tenir paciència, i més tenint en compte que deu sortir recomanat a diverses guies perquè sempre (aquest sempre és les dues vegades que hi he anat, vull dir que el marge d'error és elevat) està ple de guiris. Demanes i pagues a la caixa i et donen un número, i quan les hamburgueses estan fetes te les porten, anava a dir a la taula, però bé... te les porten a on estàs.

Amb el missatge del tovalló ja t'avisen de que la concentració ha de ser màxima i s'hi ha de posar els cinc sentits. I ja que parlo de tovallons, agafeu-ne uns quants perquè seran necessaris. Jo vaig acabar amb mayonesa fins a les celles.

Tenen dotze o quinze tipus d'hamburgueses, pots triar el tipus de pa (tres tipus diferents) i afegir-hi complements. Pel que fa al preu, crec que no n'hi ha cap per sota dels 5,50 euros. N'he menjat de més cares que no s'hi poden ni comparar.

Jo vaig menjar la manxega: hamburguesa, manxego, ceba, ceba caramelitzada, enciam, tomàquet i una salsa que ara no recordo el nom.

 

I com que per fer baixar això cal fer una bona caminadeta, i que la companyia sigui agradable i la temperatura ideal ajuda força, res millor que passejar pel Born, que sempre és un plaer. 

I caminant caminant, potser acabes anant a parar a Santa Maria del Mar. I si vas allà et trobaràs amb el Bubò. Sé que després de veure la foto de l'hamburguesa pot semblar impossible fer-hi cabre alguna cosa més, però els que em coneixen saben que jo SEMPRE tinc lloc per les postres i més si són de xocolata. 

Per tant res millor que un bon final de vetllada menjant un Xabina (recomanació també del meu amic invisible). Millor pastís del món de l'any 2005.

 

 

Incomunicació

Des de fa un parell de mesos tinc problemes de comunicació amb un client. No és que no ens entenguem o ens malinterpretem (cosa que ja em passa amb altres persones) sino que literalment no hi ha manera de posar-nos en contacte.

Cap dels dos hi posa massa de la seva part perquè a mi només em fa falta posar-m'hi en contacte cada finals de mes per dir-li que pagui, i ell es posa en contacte amb mi cada mitjans de mes per dir-me que paga part i que li digui quin import li queda pendent.

Al principi la situació feia gràcia, després va passar a ser molesta però ara ja ratlla l'absurd. Ell m'envia un mail que jo contesto però em ve retornat perquè té la bústia plena. Llavors jo el truco al mòbil que MAI agafa i li deixo un missatge al contestador. Al cap d'un parell de dies rebo un mail dient que ha vist les meves trucades però que no pot escoltar els missatges gravats, però com que continua amb la bústia del correu plena jo no puc respondre el mail. Tot plegat és el conte de mai acabar. 

Jo, cada vegada que rebo el mail penso: si veus que no et contesto el mail però et truco, perquè no optes per trucar-me i penses que potser tens un problema amb el correu?

Però el millor de tot seria que ell tingués un blog a on expliqués la mateixa situació i digués que quan veu les meves trucades pensa: si veus que no et torno les trucades perquè no penses que potser és perquè no tinc el teu número i per això t'envio mails?

I és que en la comunicació o la falta d'ella també hauríem d'aplicar l'empatia i potser d'aquesta manera ens en sortiriem una mica millor i amb èxit.

Nota de l'autora: Jo sé que ell té el telèfon de la meva oficina, però si l'ha perdut és tan fàcil com buscar-lo per internet. Però com que aquest comentari desvirtualitzaria la conclusió d'aquest post també diré a favor seu que sé a on treballa i el puc anar a buscar (en horari no laboral) i sinó sempre existeix el facebook (tot i que ara em trobi en un estat de desintoxicació).

La Caixa de Pandora

El preu és una cosa molt subjectiva. Depenent de la importància que li donis a les coses estàs disposat a pagar més o menys. El que per uns és una ganga per altres pot estar sobrevalorat.

El problema ve quan pagues un preu pensant que fas un bon negoci i després resulta que el que et donen no s'ho val.

A la feina, fa poc més d'un mes ens va costar 5,20 euros obrir la caixa de Pandora, i veient totes les desgràcies que estan sortint de dins crec que el preu hagués hagut de ser molt més alt. 

Sé que no és ètic fer la vista grossa a segons què, però vista la magnitud de la possible tragèdia potser hauríem d'haver estudiat les possibles conseqüències que la nostra "ètica" ens portaria. Com a virgo que sóc, moltes vegades m'he de sentir dir que analitzo massa les coses, però situacions com aquesta em donen la raó en que a vegades ens precipitem en moments que el que requereixen és més calma.

Ara ens trobem amb una caixa massa petita per posar-hi tota la brutícia que n'ha sortit i demà es decidirà què es queda a fora per poder-la tornar a tancar. I a mi m'agafa mal de panxa només de pensar-hi.