Qui no té feina el gat pentina

 

Segons el doctor Cliff Arnalls, professor de la Universitat de Cardiff, avui dia 24 de gener és el pitjor dia de l'any.

Segons aquest doctor el pitjor dia de l'any és:

1/8 C+ (D+d) 3/8xTI MxNA

A on:

C= factor climàtic

D= deute adquirit durant el període de Nadal

d= diners que es cobraran al gener

T= temps transcorregut des del Nadal

I= Intent frustrat de deixar un mal hàbit
M= motivacions
NA: necessitat d'actuar per canviar de vida

Doncs el doctor Arnalls, després de descobrir aquesta fórmula matemàtica i aplicar-la, ha descobert que avui,  just un mes després de la nit de Nadal, i sempre segons ell, és el pitjor dia de l'any.

Jo sóc persona de lletres, no per vocació ni per devoció, sinó per tonteries de l'adolescència. Però bé, les ciències sempre m'han interessat molt, i per això he intentat aplicar aquesta fórmula per veure si realment avui era el pitjor dia de l'any:

1/8  de moooooolt fred que fa avui (no sé si s'ha d'agafar com a referència els graus mínims, els màxims o la mitjana)

+

(0 (tots els deutes de les compres de Nadal se'm van carregar a l'extracte de la targeta del 31 de desembre, és que a casa no fem reis, fem amic invisible i ens ho donem quan ens veiem) - nòmina del gener (i que tant agraïda estic de cobrar tenint en compte els temps que corren))

3/4 x 30 dies des de nadal x 0 (l'últim cigarro el vaig fumar el dia 4 de gener i des de llavors ni una sola calada, l'intent de deixar de fumar de moment no és frustrat)

x

infinites motivacions: fer esport 3/4 cops per setmana (realitzable sempre que el temps lliure m'ho permeti); posar-me cremetes a la cara cada matí i cada vespre, intentar menjar més sa i oblidar-me de la bolleria industrial; fer-me una llibreta amb toooooots els apunts que he anat recopilant de tots els cursos de fotografia.... bufff no acabaríem mai

x

molta necessitat d'actuar si vull canviar la meva monòtona vida

Bé, doncs això, que jo sóc de lletres i no he trobat manera de trobar números per les incògnites.
No tinc resposta per la fórmula però si el dia d'avui ha de ser el meu pitjor dia de l'any ja em va bé, he tingut un dia d'allò més tranquil.

Instants 5

Cada dia, a la mateixa hora, espero la teva mirada. Però no la veig perquè no hi ets i jo em distrec mentres el dia continua. 

Un rera l'altre passen els dies, i les setmanes. I sempre a la mateixa hora la busco sabent que t'amagues.

Però no perdo la paciència perquè sé que quan la trobo, per aquell instant, no hi ha paraules.

Tª de la rotació de personal de la M.

La M. a vegades es pregunta què fa la seva ànima bessona en el mateix moment en què ella hi pensa. Li encurioseix pensar en una persona concreta no identificada en un mateix moment temporal tot i que no comparteixin espai.

De tant pensar-hi ha creat la Teoria de la rotació de personal. La M. parteix de la base que les persones romanen quietes encara que siguin infelices per por o mandra a un canvi, per pena o per conformisme. Segons aquesta teoria qui no s'arrisca no pisca. Per tant, per aconseguir una relació sentimental plena que ens faci feliços cal provar, provar i provar fins que la trobem; perquè si un dels dos no rota l'altre no l'acabarà trobant mai.

El dia que em va explicar aquesta teoria em va fer pensar. De tots és sabut que quan l'enamorament s'acaba (segons Frédéric Beigbeder L'amour dure trois ans; llibre molt poc recomanable perquè comença fluix però acaba sent una paranoia) ja hem d'haver trobat altres vincles perquè la parella s'aguanti ferma. Hi ha gent però, que quan s'acaba la màgia de l'amor i no han cuidat la relació per trobar aquests altres vincles, no són capaces de trencar amb tot i es comdemnen a una vida buida (sentimentalment parlant). 

Últimament m'estic adonant que conec algunes persones que ja comencen les relacions sense emoció, amb un sac de dubtes i no massa passió i això crec que és anar totalment en contra de la teoria de la rotació de personal. Puc entendre que una vegada hem creat la rutina ens costi trencar-la i que fem la vista grossa al desequilibri de la balança per anar tirant, però començar-la amb tan desnivell trobo que és un suicidi sentimental.

Em sembla que jo proposo una altra teoria: 

L'Amor és com jugar al joc de les cadires.

L'arquitecte

Amb el nou any ha arribat la nova ronda de teatre.
Tot i la mica de decepció que vaig patir amb la seva última obra jo no tinc mai una negativa pel Julio Manrique, de moment encara em té a la butxaca.

Per despedir-se del Lliure (actualment ja és el director del Teatre Romea) ha triat L'arquitecte,  de David Greig, una història inmensament trista i impactant sobre la destrucció de la família i l'obra del seu protagonista principal, l'arquitecte Leo Black (Pere Arquillué).

És una obra coral en la que podem observar les diferents vies d'escapatòria que tenen cada membre de la família que s'està desintegrant per moments. El principal problema, el silenci. En aquesta família les coses no es parlen i els problemes s'enquisten i es van fent grans fins acabar infectant l'ànima, i llavors ja no es pot tornar enrera.

Una posada en escena moderna, innovadora i original. Una banda sonora fantàstica, com a totes les obres que he vist del Manrique que aqui us en deixo una mostra:



 I una menció especial, perquè és el meu blog i puc fer-ho, i perquè el conec i m'agrada com treballa, al Pol López. Fa poc que ha començat i és poc conegut perquè només treballa al teatre i ja se sap que sembla que qui no surt a la tele no és ningú, però desitjo i crec que arribarà lluny.

I per acabar us deixo un video; penjaria el making of de l'obra, però n'han desautoritzat la música i si penjo el video és especialment per la música, perquè des de que vaig anar al teatre que no me la puc treure del cap.
Aquí la teniu:

Mother and child

 

Quan tenim alguna cosa a dir el silenci ens fa mal. Quan tenim la necessitat de moure'ns quedar-nos quiets ens ofega. Quan tenim rencor a dins no sabem estimar. Com més lluny anem en la direcció equivocada més ens costarà recular. A vegades la por és un clau clavat al mig del peu que no ens permet avançar.

Una tendra, trista i dolça història. Una bona elecció per una tarda de diumenge. Persones amb l'ànima seca com una pansa que quan l'amor els hi acaba humitejant aconsegueixen la valentia per enfrontar-se a les seves pors i plantar cara al motiu de la seva infelicitat. Però a vegades, per esperar massa, acabem arribant tard.

Pel·lícula coral dirigida pel Rodrigo Garcia, fill del Gabriel García Marquez. Emotiva a més no poder; encara que jo plori per qualsevol pel·lícula aquesta fa plorar de debò. Després de mirar-la t'entren unes inmenses ganes d'arreglar tots els assumptes pendents.

Dimecres de cendra

Didier Lourenço

 Quan ell va entrar ella ja estava asseguda, d'esquena a la porta. Bevia lentament un suc de poma mentre feia els mots encreuats de La Vanguardia.

Ell es va posar dues taules abans d'arribar a ella. Va demanar un quinto i un entrepà de fuet, i mentre menjava se la mirava.

Ella portava un vestit vermell que li deixava part de l'esquena a l'aire. Amb les cames creuades anava jugant a aguantar-se la única tira que tenien les sandàlies entre els dits dels peus. L'anava fent ballar. Duia els cabells recollits en un monyo mal fet i un petit tirabuixó li queia tímidament pel clatell. Aquell clatell que ell no podia deixar de mirar. Mentre pensava les respostes, suaument, es resseguia el coll amb el bolígraf, al mateix moment que ell, amunt i avall, li acariciava amb la mirada.

De cop ella es va girar i li va preguntar:

- Anàveu d'ací d'allà darrere les noietes. 8 lletres. Te la saps?

La seva negra i profunda mirada li va penetrar l'ànima. Es va quedar mut. Ella va somriure tendrament, es va aixecar i va acostar-se a ell.

- Puc seure amb tu?

Ell no s'ho podia ni creure. Un dimecres qualsevol, que sempre acostumen a ser avorrits i ell en compartiria una estona amb ella.

No va contestar, encara mut, però tan se va valdre. Ella va seure igualment, just davant d'ell. Va posar els seus peus creuats per dins dels d'ell deixant que les seves cames es toquessin. Notava la suavitat de la seva pell mentre no podia deixar de mirar el seu coll, i el seu ombro, i el tirant que li queia deixant veure suficient per fer anar la imaginació.

Ella es va aixecar i, mentre es mossegava tímidament els llavis, va donar la volta a la taula, se li va asseure a la falda, li va resseguir els llavis amb els dits i li va fer un petó. El millor petó de la seva vida. Un petó intens que li va fer perdre els sentits. Un petó de focs artificials i pessigolles a la nuca. Un petó que provocava vertígen.

- Això és per tu?

Quan va sentir aquelles paraules va obrir els ulls i es va trobar a la cambrera amb el seu entrepà de fuet i el quinto. 

No hi havia ni rastre d'ella i La Vanguardia estava plegada sobre la barra.

- Rondàveu

- Què dius?

- La resposta.

Instants 4

Henri Cartier Bresson

No vaig saber notar quan se'm presentava la prova de foc; no crec que la superés. 

Ara, de tant en tant, se m'evoca a la memòria i no recordo les paraules, ni les mirades. Potser perquè no hi va haver paraules, ni mirades. 

De tu només tinc gotes els dies menys pensats i mai m'acaben traient la set. Però la gota sempre em cau al mateix lloc i cada vegada el sot és més profund i aguanta l'aigua més dies. Fins que suposo que arribarà un dia que farà tan sol que ho deixarà tot sec.

Amb tu sempre tan a prop en les distàncies i tan lluny en la proximitat.