Les magdalenes de Proust

Sushi 21

Qui em coneix sap que m'encanta el sushi, o sigui que era d'esperar que fós de les primeres en treure el cap pel nou restaurant japonès que tenien previst obrir al centre de Sabadell.

Dijous passat, després d'un parell de dies bojos a la feina, necessitava si o si copa i sopar a Sabadell per desconnectar de tot plegat. Tenia un sopar previst que se'm va cancel·lar al migdia i vaig tenir una mini crisis només de pensar que acabaria menjant qualsevol cosa a casa per mandra de cuinar. Sort que en 15 minuts vaig tenir muntat una cita alternativa, i a part amb la L, que sempre és molt bona companyia (i per acabar-ho de rematar també és una amant del sushi). Vam decidir treure el cap pel Sushi 21, acabat d'inaugurar feia just una setmana.

El restaurant està al centre de Sabadell, que sempre és d'agraïr perquè tens més opcions per l'abans o el després de sopar. L'entrada és discreta i estreta, tot en blanc. Té una barra llarga que s'acaba amb la cuina (en miniatura) a la vista i un sol cuiner (diria que japonès). Que hi ha un sol cuiner ho notes en el temps d'espera, però per sort tampoc no hi ha massa taules.
El restaurant em va recordar molt l'Aires de Sevilla (si si, les termes). Està situat al soterrani i té tot d'habitacions petitones amb poquetes taules. Si vols discreció total i absoluta diria que és el lloc adequat. Entre habitació i habitació hi ha un passadís amb una barra de còctels (encara no entenc per què) i al fons hi ha una zona chill out a on, segons ens van comentar, s'hi podran veure els partits del Barça (que poc relax crec jo que hi hagi si s'hi mira futbol).

La carta és força extensa amb pocs plats calents i multitud de tipus de sushis i makis.
Vam demanar un yakisoba de peix que estava boníssim (dels millors que he provat) i un altre plat amb arròs, verdures i pollastre arrebossat (que no era gran cosa).
Pel que fa al sushi n'hi ha de molts tipus però està tot molt occidentalitzat (sushi de pollastre amb mayonesa, sushi de truita...), de peix cru poquíssim.

Vam demanar makis de cranc però com que no en tenien ens en van portar de vieires (força acceptable). Si, si, sense preguntar ens els van deixar a la taula. Però encara vam tenir més sort que la parella del nostre costat, que també van rebre plat alternatiu perquè no tenien el que havien demanat i va resultar que la noia era alèrgica al "segon plat".
I també vem demanar uramakis de tonyina picant amb no sé què caramelitzat i alguna altra cosa (un dels únics makis crus). Va resultar que jo no vaig donar a la paraula picant l'importància que es mereixia i em va passar factura a l'hora de menjar-me'ls. Quatre per cap: al primer se'm va adormir la llengua, al segon se'm va adormir llengua i paladar, al tercer vaig tenir la sensació que se m'inflava la llengua i, per descomptat, no hi va haver quart.

Pel que fa a les postres de moment no tenen carta i podríem dir que son más catalanas que yerard. Vam menjar un couland de xocolata pel mòdic preu de... vés a saber.

Conclusió: Tot i que a Sabadell hi ha pocs japonesos en trobaríem de millors. Anar-hi a treure el cap tampoc farà mal i els yakisoba s'ho valen. Això si, abans de demanar cal tenir present totes i cada una de les paraules que defineixien el plat i cal remarcar que si no tenen el plat que demanem si us plau ens ho notifiquin per poder escollir nosaltres l'alternativa. Jo hagués preferit uns makis de llagostins que el de vieires que em vaig menjar (clar, que potser de llagostins tampoc en tenien).

Aquí us deixo la direcció: Sushi 21. Taverna Japonesa

PS (6 maig 2012): Per diverses casualitats i sense premeditació, el divendres passat vaig anar a parar altra vegada al Sushi 21, a la mateixa taula però amb sensacions completament diferents. Tenen una gran quantitat de sushi per triar (més fusió que no pas japonès però que no saps decidir quin és més bo) i la carta de postres és molt més extensa. Continua sent molt catalana però han afegit dos plats japonesos.
En vaig quedar gratament sorpresa. Hi tornaré segur.

Part de la nostra elecció

 

Crec que ens caldria una adopció

Un dels cicles d'aquest curs del Club de Cinema Castellar està basat en el dret dels infants. 

La pel·lícula que va inaugurar el clicle va ser En el mundo a cada rato, un conjunt de 5 històries rodades a cinc països diferents i que tracten cinc prioritats d'UNICEF: l'educació de les nenes, el desenvolupament integrat a la primera infància, la immunització, la lluita contra el SIDA i la protecció contra la violència, discriminació i explotació.

De les cinc històries (algunes reals i d'altres fictícies) n'hi ha una que et deixa un somriure als llavis. Per sort és la darrera i almenys et deixa un gust agredolç després de veure tanta misèria. Aquesta història està rodada al Senegal i tracta l'educació de les nenes. En ella hi ha un personatge secundari que ha vist món i explica als habitants del seu poblat l'evolució dels altres països: que ja no pesquem amb canya i aconseguim tonelades de peixos cada dia, que tenim la bomba atòmica, que tenim armes de foc per protegir-nos dels demés i tenim alarma a les cases per preservar les nostres possessions... El senegalès receptor de tota aquesta informació ( el que pesca amb canya i no té porta a casa seva) queda tan afectat per tanta notícia que decideix fer una instància al seu govern per sol·licitar l'adopció d'un nen d'aquests països que li han explicat perquè potser d'aquesta manera pugui recuperar els valors de solidaritat,  amor, companyerisme, responsabilitat cap a la comunitat i cap el seu entorn, i tornar-los a ensenyar al seu país una vegada reeducat.

Fa uns quants dies al TN Vespre ensenyaven els danys causats pel terratrèmol de Turquia. Hi havia gent que havia fet dies de cua per aconseguir una tenda de campanya per evitar passar la nit a l'intempèrie. En aquells moments vaig pensar que el món estava boig, que hi havia gent fent cua per aconseguir una tenda de campanya i a l'altre punta del món hi havia gent que també feia cua de dies per comprar-se l'iphone 4S. Vaig pensar "pobres turcs", però  no.  No són els turcs els que fan més pena (que també en fan), els que fan més pena són aquells que es passen dies fent cua al carrer per aconseguir un mòbil que podràn comprar sense fer cua un mes més tard. Se'ns ha deformat l'escala de valors, hem distorcionat l'importància de les coses i en definitiva em sembla que hem perdut la xaveta.

Crec que potser si que ens caldria una adopció...