A vegades la vida fa plorar, i és trista. Però al mateix temps és dolça, i et roba un somriure. Hi ha cops que no podem tenir tot el que volem, i d'altres que no sabem donar tot el que voldríem.
La societat ens ha fet ser impacients. Ho volem tot i ara. Ho volem tot o res. I sembla que d'aquest tot hagi de dependre la nostra felicitat. Si no ho tenim no sabem ser feliços; però a vegades quan ho tenim ens acostumem i també deixem de ser-ho.
Ahir vaig sortir del cine pensant...mira, una pel·lícula sense un final feliç. Però no és veritat, la pel·lícula té un final feliç. I aquesta felicitat va acompanyada de melangia i de nostàlgia, de fustració i desencant però també d'esperança.
Sempre em queixo de que les pel·lícules dels noranta ens han fet tontes perquè converteixen com a regla el que és l'excepció. Veiem fàcils coses que no ho són gaire i creem expectatives que difícilment es compliran.
Bon Appétit és una pel·lícula del segle XXI; una història d'amor amb un final real. Una meravella que et fa somriure i et fa plorar. Amb la Hanna, que no pot ser més dolça i el Daniel que no pot ser més encantador. I amb una banda sonora que és una delícia.
No diré més perquè crec que s'ha de veure i no vull aixafar l'història.
Amb més pel·lícules com aquesta baixaríem una mica dels núvols.
Vols dir que el Senyor dels anells no és real???
ResponEliminaNo... I els reis tampoc!!!
ResponEliminaSento que te n'hagis enterat així, d'una manera tan brusca...
em va encantar..tot i que com ja hem comentat no és creible.
ResponElimina