La cosa continua anant de propòsits...

L'univers de les parelles és molt complexe i cada una n'és un món.

La llibertat és un tema que en aquests casos sempre genera debat. Sóc conscient que cada part ha de cedir i fer coses que potser no venen massa de gust pel bé de la parella; sino la corda acaba tirant tant que al final en lloc d'una parella hi ha dues persones amb poques coses comuns o compartides. Tinc molt a prop parelles que ho fan tot junts i parelles que tenen aficions molt diferents i les dues són la mar de felices.

Sempre he sigut de l'opinió que no podem obligar als demés a fer el que volem que facin. Jo dec viure força en el món de Yupi, però fins al dia d'avui (i molt bé no m'ha anat) sempre he preferit que vulguin més que que facin. Vaig tenir durant molt temps una parella obsessionada amb el futbol. A part de jugar (i entrenar) a futbol el mirava, però no només mirava els partits del Barça i els del Madrid (lliga i champions) sinó que també en queien de la segona divisió i de lligues europees. 

Pel bé de la parella que comentava abans jo també mirava els partits del Barça i del Madrid. No em desagrada el futbol i ens reuníem 10 o 12 a sopar i després a fer-la petar, les estones eren agradables. I entenc que el més lògic hagués estat que pel mateix bé de la parella si a mi m'encanta anar al cinema o al teatre també trobéssim temps per fer-ho. Però costava tant perdre's un Chelsea o un Manchester United que en el fons el que pensava és que jo no volia que vingués obligat, volia que tingués ganes de passar una estona amb mi i això, els sentiments, són coses que no les podem ni controlar ni obligar, per tant, per venir de morros no calia que vingués, que preferia que estés mirant el partit content que de morros amb mi perquè total, el que jo volia no era la companyia en si sino la voluntat de venir. I clar, el bé de la parella es va anar trencant quan un mirava futbol i l'altre anava al teatre, però això ja no ve al cas...

El que si que ve al cas és que sóc força autoexigent, i aquesta actitud que tinc amb les parelles no me l'aplico a la meva vida diària i m'obligo a fer coses que no vull fer. Avui estava parlant amb una amiga de tota la vida i m'ha preguntat: i per què ho fas si no ho vols fer? qui t'obliga? I jo he pensat: jo. Però clar, si no presiono als demés perquè m'obligo a mi mateixa? I m'ha sortit un altre propòsit d'any nou: intentar no fer allò que no em ve de gust. A veure com em va...

Perseguint els somnis

Per la meva experiència personal les coses improvitzades sempre surten bé; per això quan m'he despertat i he vist un missatge del meu amic invisible que em proposava esmorzar al cap de dues hores no m'ho he ni pensat. Si a que m'encanten els esmorzars li sumem Barcelona, amb la companyia del meu amic invisible (una de les persones que més estimo i a qui em moria de ganes de veure) i tenint en compte que sap els millors llocs per anar no hi havia alternativa: fora del llit, dutxa i tren.

M'ha portat al Bar Lobo, ideal per un brunch... cosa que jo no he fet. Tinc el do de triar sempre els meus plats preferits als llocs menys indicats i sempre que vaig amb ell preferiria haver demanat el seu plat que el que demano, però ho continuo fent sempre eh... en això no aprenc.

El lloc és molt agradable, amb una decoració càlida i bona música de fons. Convida a relaxar-te i a gaudir de la conversa.

Hi ha persones que tenen clar què volen, i visualitzen per aconseguir-ho, i ho aconsegueixen, i quan cauen s'aixequen més forts, i no tenen por, o si en tenen s'hi enfronten amb valentia. Hi ha persones que són pura energia i vitalitat, que ni perden el temps ni dubten.

Avui m'he adonat que hi ha coses que vull que no poden ser, però que n'hi ha d'altres que si que poden ser, l'únic que cal és valentia, voluntat i perseverança.

A dia vint-i-nou ja sé el meu propòsit d'any nou, convertir un somni en realitat.

Sóc spam?

Em sembla recordar que ja fa temps vaig escriure sobre  la quantitat de mails i de sms no contestats i la possibilitat de que estessin volant pel limbo sense saber a quin mòbil o compte de correu electrònic havien d'anar a parar.

Crec que ja he descobert a on van a parar, al correu no desitjat.

Últimament envio molt correu electrònic, i quan dic molt em refereixo al triple del que acostumava a enviar, tant a nivell personal com a la feina. El problema és que com que la quantitat de mails que jo rebo no s'ha triplicat; bé, si que s'ha triplicat, però per fer el còmput no tindré en compte la publicitat o el control, llistats i gràfiques comparatives de la feina... com que la quantitat de respostes no s'ha triplicat em tornava a qüestionar la pèrdua de mails al limbo dels missatges.

Quan ja començava a preocupar-me el fet de no saber si el receptor realment rebia el missatge, un dels meus caps (si, ara ja en tinc tres de directes) em va reclamar una operació important; operació que jo tenia parada perquè feia 8 dies que esperava la seva resposta. Quan li vaig comentar no sabia ni de què li estava parlant. Ja no espero respostes sobre temes importants d'altres departaments a on la gent no és massa professional més que res perquè ja ho sé que no ho són, de professionals, però aquesta vegada em vaig sorprendre. Quan li vaig comentar i li vaig imprimir el mail perquè veies dia i hora (per sort jo ho guardo quasi tot) ell ho va comprovar i no el tenia. Segurament el consideraria de poca importància i el va eliminar. Com que no li sonava de res no tinc ni clar que fins i tot l'hagués arribat a llegir.

M'havia estat plantejant enviar els mails amb acús de rebut, però en vista de l'interès dels receptors crec que el que faré és deixar d'enviar correu que es considera spam. Per les coses importants, i per desgràcia, cada vegada estic més habituada a enviar burofax.

Quan l'amor fa mal

Al barri hi ha una parella de les d'abans, de les que ho aguanta tot, de les de tota la vida.

Ella pateix del cor i està enamorada. Pateix per partida doble.

Ell no pateix del cor ni pateix de res.

Cada cert temps ella té una recaiguda del cor, del físic. Llavors l'han de portar amb ambulància a l'hospital perquè al seu marit no el troben mai i la tenen allà un parell de dies en observació. Durant aquest curt periòde l'home aprofita per fer a casa tot el que normalment fa fora de casa, timbes de póker amb els amics, agafar turques, fer migdiades...

La dona torna a casa amb taxi perquè el marit no li agafa el telèfon per no haver-la d'anar a buscar. Quan entra per la porta de casa i veu el panorama té una recaiguda del cor, de l'emocional. Veu que té 70 anys, des dels 16 que aguanta un home que no es preocupa d'ella i que ja no vol haver-lo de cuidar més. Decideixen partir peres i venen a l'oficina per arreglar tots els comptes i els papers.

Cada cert temps ella té una recaiguda del cor, de l'emocional. Llavors és quan pensa que és millor una mala vida acompanyada que una trista vida sola. Va a buscar al seu marit i li demana que torni a casa. Ell fa les maletes amb la mateixa emoció amb què les ha desfet, cap. Decideixen ajuntar peres i venen a l'oficina per arreglar tots els comptes i els papers.

I així qui dia passa any empeny.

Al barri hi ha un cor que creuen que és feble, però tristament ho aguanta tot.

Il·lusions òptiques

Les il·lusions òptiques són aquelles il·lusions del sentit de la vista que ens fan percebre alguna cosa de manera errònia; poden ser de caràcter fisiològic (per una estimulació excessiva dels ulls o del cervell) o cognitiu (en la que intervé el nostre coneixement del món, seria el cas del Gerro Rubin); aquestes últimes poden ser il·lusions d'ambigüetat, de distorció, paradoxals o fictícies.

Però també ens podem trobar unes il·lusions que no són òptiques però les veus, o podríem dir que les sents, en definitiva, que les vius. I moltes vegades només les veus, les sents o les vius tu. Creiem que veiem coses, i que vivim coses, però a vegades són distorcions de les coses que realment veiem i vivim. És com si es creés una il·lusió global dels cinc sentits que fa que el cervell, al rebre tots els inputs alterats, crei una realitat alternativa. 

El problema ve quan t'instal·les en aquesta realitat, perquè les coses no són el que creus que són i no actues en concordança amb la realitat "autèntica", i el comportament que tenim deixa de ser lògic. És com quan sents a algú explicar una pel·lícula, o un llibre, o una situació viscuda compartida i, escoltant-la, penses... aquesta persona ha vist la mateixa pel·lícula que jo? però a l'engròs. És com si haguéssim anat a parar al món paral·lel de Fringe, però com que no coneixem el Walter no podem trobar la finestra de traspàs i ens hem d'espavilar per tornar.

Una bona manera per tornar a la realitat és levitar i mirar-ho tot des de fora, i ben amunt, per buscar una àmplia perspectiva. Llavors veurem què és el que hi ha i què és el que hem creat. També està bé mirar el passat, i veure el present. I si des de ben amunt el present i el passat no s'assemblen no podem pensar que estem vivint en el mateix moment.

Descansa En Pau

Avui tenia un dia d'aquells de recordar.

Quan s'està tou és millor no recordar,  perquè sempre vas a buscar els bons moments, normalment els que ja no tens, i és com comença a néixer la melancolia i si a sobre és diumenge la cosa s'agreuja. 

Mentre jo estava començant a engendrar la meva melancolia de diumenge el meu amic invisible m'ha enviat una cançó. A vegades ho fa, obres el correu i et trobes per sorpresa una cançó que t'alegra el dia. Però la cançó d'avui parlava del que una dia t'adonaries que haguéssis pogut fer; i clar, si escoltem la cançó mentre pensem en els bons moments passats que potser no es van aprofitar prou i que no saps si tornaràn la cosa es torna més gris.

Quan li he comentat m'ha dit que no, que la cançó no és trista. Segons ell és bonica pel missatge que dóna, que s'ha d'aprofitar al màxim cada moment. Per desgràcia mentre compartíem aquestes paraules cap dels dos s'imaginava que avui seria diumenge d'aprendre lliçons, aquesta mateixa, i que el que feia un moment que s'estava tornant gris ja s'havia convertit en negre total.

Al cap de poca estona ja m'ha dit que la cançó havia cobrat tot el significat possible avui dia 16 de desembre, amb la mort d'un altre ciclista a la carretera, Iñaki Lejarreta. I aquesta vegada no era només un nom i un esportista admirat sinó que per ell era una persona amb estones compartides i amb projectes començats. I sempre sap greu quan passen aquestes desgràcies, però en aquest cas sap un greu especial, i el que a ell li afecta a mi m'afecta.

Jo no sóc ciclista, però en tinc a forces a la meva vida, i algun de molt especial, i no em vull imaginar a cap d'ells sortint un dia per la porta i no tornant a entrar. No m'entra al cap que sigui possible que algú es desperti aviat per aprofitar el dia, esmorzi bé i decideixi disfrutar unes hores de la seva passió, i que ja no pugui tornar i que això sigui tot. Que una vida s'acabi així, sense malaltia i sense culpa, simplement per la imprudència d'algú que s'endú una vida i se'n carrega mil, enduent-se per davant il·lusions, inquietuds, esforços, projectes...

No m'entra al cap, però passa sovint, i crec que cal anar més enllà de ser-ne conscients perquè cada vegada hi ha més gent practicant ciclisme i, o hi posem remei o les desgràcies seran constants.

Per desgràcia i amb molta pena avui serà un dia d'aquells per recordar.

El timo de la estampita

Al barri a on passo bona part del meu temps que no tinc lliure (perquè el lliure intento estar el més lluny possible) la gent és molt curiosa (res a veure amb tenir curiositat).

De gent curiosa n'hi ha a tot arreu, però en aquest barri n'hi ha concentrada un percentatge força elevat, tant, que un comportament que podria estranyar, en el barri el sento com normalitzat, penso que ja és això... que són coses del barri.

I això és el que vaig pensar la setmana passada quan em van explicar que el vell i tan explotat timo de la estampita en la seva versió més cutre i mal feta estava tenint tan d'èxit pel barri.

La timada la fan de manual. Una persona que sembla que toca més quarts que hores té una bossa teòricament plena de diners i asseguda al banc d'una plaça els està estripant i llençant. Llavors el segon en discòrdia proposa al tercer (que podem entendre com a víctima) convèncer al primer que si no vol els diners se'ls repartiran els altres. 

Arribats en aquest punt ve la part més difícil, convèncer al tercer/víctima que per fer la partició arrodonida seria bo afegir-hi capital. Aquest és el moment incomprensible per mi i que per voltes que hi doni no entenc com té èxit, ja que jo sóc persona de lletres però els decimals i les fraccions els domino perfectament. 

En el cas que ens ocupa, el segon en discòrdia va aconseguir que el tercer/víctima aportes 4.900 euros, que al cap i a la fi no és ni un número rodó. 

El final ja us el podeu imaginar, la bossa estava plena de papers de diari i el tercer/víctima feta un mar de llàgrimes. Però al cap i a la fi, les llàgrimes que li queien eren llàgrimes que ell havia estat a punt de provocar. I quina pena ha de fer un estafador estafat? perquè el que ell va patir ho estava intentant provocar al tocat del bolet (que no podia ser més viu) que estripava els diners.

I això ens porta a la tòpica frase de no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu. És una pena que l'avaricia, la poca solidaritat i l'individualisme faci actuar aprofitant-se dels demés. I també és una pena que l'altre tòpica frase l'home és l'únic ésser humà que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra funcioni la majoria de les vegades. 

Esperem que el tercer/victima/estafador tingui memòria suficient per veure la pedra abans de tornar-se a entrebancar. I que els seus 4.900 euros siguin preu suficient per pagar el record, ja que per desgràcia no pagaran la bondat. 

Però és que ja és això... són coses del barri.

El nòvio ideal

Les curses populars podrien ser objecte d'algun estudi sociològic perquè s'hi poden observar rols molt marcats. El meu preferit és el del nòvio ideal.

El nòvio ideal és aquell runner que està a prop teu i que per les seves condicions físiques no quadra gens en el teu grup de temps, no sua i de tant en tant s'allunya una mica per desfer el camí fet. Sempre té a prop una noia a la que anima constantment tot i la possibilitat de rebre algun moc. La nòvia sortuda (un altre rol) és aquella runner que quasi no se'l mira i si se'l mira és amb cara de patiment i de deixa'm estar (ja és conegut que mai valorem el que tenim).

El NI és aquella persona que per amor (*) renúncia a fer un bon temps en una cursa a favor de que la seva parella pugui acabar-la o fer-la en un bon temps. 

A tota dona, per independent que sigui, ens encanta que ens cuidin i que ens mimin, per tant, el NI és l'enveja de tota runner. I si alguna diu el contrari és que o és molt pro o ha fet molt poques curses i encara no ha detectat el rol.

El diumenge passat, quan vaig entrar al menjador amb el dorsal posat i em vaig trobar a l'Eli vestida de carrer ja vaig veure que em tocaria fer la cursa de la Vila sola. Per excusar-se em va dir que podia estar molt contenta perquè em faria de nòvio i em portaria en cotxe fins a la cursa. Però clar, ja li vaig dir que allò no era un consol perquè jo no vull un nòvio que em porti a la sortida, jo vull un nòvio que em porti a l'arribada! I clar, al km 7 quan em van fer una proposta formal de tenir nòvio ideal aquestes paraules em van ressonar dins del meu caparró i només vaig necessitar una milèssima de segon en acceptar (perquè ja sabem que fer-se la dura és del segle passat i de les persones que no valoren el temps).

El meu nòvio ideal em va tractar com una reina i a part de l'assistència en cursa em va fer companyia i em va donar consells fins que vam aconseguir el powerade ( que va costar cua...).  És massa fàcil acostumar-se a la bona vida...

(*) entenem per amor: sexe, perdó, recompensa, compensació per alguna cosa i fins i tot potser a vegades per amor mateix

I love Burgers.

Fa un temps us vaig parlar del meu amic invisible. 

Doncs després de varis tweets, mails, consells per entrenaments, sèries i kilòmetres va passar a ser visible. Tenint en compte que els seus consell esportius em van ser de tanta ajuda vaig pensar que em fiaria totalment de les seves recomanacions culinàries. I sort n'he tingut perquè de moment només faig que sumar plaers gustatius.

Sóc una amant incondiconal de les hamburgueses. Però no de qualsevol hamburguesa no, de les bones, de les que tenen de tot, de les que tenen tant que no es poden ni tancar i que consten fer-les entrar a la boca. I com que li vaig comentar al meu amic invisible/visible (no goso treure-li l'etiqueta d'invisible perquè és força car de veure) em va dir que no em podia deixar perdre les hamburgueses del Kiosko . I dit i fet allà em vaig plantar.

El Kiosko està al Born (punt positiu perquè m'encanta passejar pel Born). És un local molt petitó amb una taula central i barres que ressegueixen les parets. Seus a on pots i quan pots, per tant és important anar-hi aviat o tenir paciència, i més tenint en compte que deu sortir recomanat a diverses guies perquè sempre (aquest sempre és les dues vegades que hi he anat, vull dir que el marge d'error és elevat) està ple de guiris. Demanes i pagues a la caixa i et donen un número, i quan les hamburgueses estan fetes te les porten, anava a dir a la taula, però bé... te les porten a on estàs.

Amb el missatge del tovalló ja t'avisen de que la concentració ha de ser màxima i s'hi ha de posar els cinc sentits. I ja que parlo de tovallons, agafeu-ne uns quants perquè seran necessaris. Jo vaig acabar amb mayonesa fins a les celles.

Tenen dotze o quinze tipus d'hamburgueses, pots triar el tipus de pa (tres tipus diferents) i afegir-hi complements. Pel que fa al preu, crec que no n'hi ha cap per sota dels 5,50 euros. N'he menjat de més cares que no s'hi poden ni comparar.

Jo vaig menjar la manxega: hamburguesa, manxego, ceba, ceba caramelitzada, enciam, tomàquet i una salsa que ara no recordo el nom.

 

I com que per fer baixar això cal fer una bona caminadeta, i que la companyia sigui agradable i la temperatura ideal ajuda força, res millor que passejar pel Born, que sempre és un plaer. 

I caminant caminant, potser acabes anant a parar a Santa Maria del Mar. I si vas allà et trobaràs amb el Bubò. Sé que després de veure la foto de l'hamburguesa pot semblar impossible fer-hi cabre alguna cosa més, però els que em coneixen saben que jo SEMPRE tinc lloc per les postres i més si són de xocolata. 

Per tant res millor que un bon final de vetllada menjant un Xabina (recomanació també del meu amic invisible). Millor pastís del món de l'any 2005.

 

 

Incomunicació

Des de fa un parell de mesos tinc problemes de comunicació amb un client. No és que no ens entenguem o ens malinterpretem (cosa que ja em passa amb altres persones) sino que literalment no hi ha manera de posar-nos en contacte.

Cap dels dos hi posa massa de la seva part perquè a mi només em fa falta posar-m'hi en contacte cada finals de mes per dir-li que pagui, i ell es posa en contacte amb mi cada mitjans de mes per dir-me que paga part i que li digui quin import li queda pendent.

Al principi la situació feia gràcia, després va passar a ser molesta però ara ja ratlla l'absurd. Ell m'envia un mail que jo contesto però em ve retornat perquè té la bústia plena. Llavors jo el truco al mòbil que MAI agafa i li deixo un missatge al contestador. Al cap d'un parell de dies rebo un mail dient que ha vist les meves trucades però que no pot escoltar els missatges gravats, però com que continua amb la bústia del correu plena jo no puc respondre el mail. Tot plegat és el conte de mai acabar. 

Jo, cada vegada que rebo el mail penso: si veus que no et contesto el mail però et truco, perquè no optes per trucar-me i penses que potser tens un problema amb el correu?

Però el millor de tot seria que ell tingués un blog a on expliqués la mateixa situació i digués que quan veu les meves trucades pensa: si veus que no et torno les trucades perquè no penses que potser és perquè no tinc el teu número i per això t'envio mails?

I és que en la comunicació o la falta d'ella també hauríem d'aplicar l'empatia i potser d'aquesta manera ens en sortiriem una mica millor i amb èxit.

Nota de l'autora: Jo sé que ell té el telèfon de la meva oficina, però si l'ha perdut és tan fàcil com buscar-lo per internet. Però com que aquest comentari desvirtualitzaria la conclusió d'aquest post també diré a favor seu que sé a on treballa i el puc anar a buscar (en horari no laboral) i sinó sempre existeix el facebook (tot i que ara em trobi en un estat de desintoxicació).

La Caixa de Pandora

El preu és una cosa molt subjectiva. Depenent de la importància que li donis a les coses estàs disposat a pagar més o menys. El que per uns és una ganga per altres pot estar sobrevalorat.

El problema ve quan pagues un preu pensant que fas un bon negoci i després resulta que el que et donen no s'ho val.

A la feina, fa poc més d'un mes ens va costar 5,20 euros obrir la caixa de Pandora, i veient totes les desgràcies que estan sortint de dins crec que el preu hagués hagut de ser molt més alt. 

Sé que no és ètic fer la vista grossa a segons què, però vista la magnitud de la possible tragèdia potser hauríem d'haver estudiat les possibles conseqüències que la nostra "ètica" ens portaria. Com a virgo que sóc, moltes vegades m'he de sentir dir que analitzo massa les coses, però situacions com aquesta em donen la raó en que a vegades ens precipitem en moments que el que requereixen és més calma.

Ara ens trobem amb una caixa massa petita per posar-hi tota la brutícia que n'ha sortit i demà es decidirà què es queda a fora per poder-la tornar a tancar. I a mi m'agafa mal de panxa només de pensar-hi.

La foto perduda

El dijous de la setmana passada em vaig encantar mirant el 3/24 mentre passava un dels meus millors moments del dia, el moment de pendre el meu cafè amb llet sense lactosa, espuma i canyella. Això va fer que sortís 5 minuts més tard de casa per anar a treballar. No em suposa cap problema perquè sempre arribo prop d'un quart d'hora abans a la feina.

Com sempre que surto passats dos quarts de vuit del matí, vaig decidir anar per la ruta alternativa; ruta que voreja el meu poble fins arribar a la carretera principal de sortida. D'aquesta manera m'estalvio part de circulació, semàfors i stops.

Vaig pujar al cotxe, vaig elevar el volum de la música, vaig posar la calefacció, vaig conduir menys de 100 metres i vaig veure una imatge digna d'immortalitzar. Una imatge que em va fer pensar que després de veure allò era impossible no tenir un bon dia. Un caminet, amb una paret rústica a l'esquerra, el bosc a la dreta, una xemeneia d'uns 5 metres, el cel amb totes les tonalitats imaginables del blau marí al rosa i una lluna minvant en la seva mínima expressió que estava posada exactament al lloc adequat. 

Després de veure allò vaig parar el cotxe i tot, però com que tenia el mòbil al bolso, el vidre del cotxe una mica brut i no anava sobrada de temps vaig pensar que el divendres em prepararia el mòbil i netejaria el vidre del cotxe per fer una foto espatarrant!

El divendres, tot i haver dormit molt poc (ja he parlat altres vegades de les meves cites dels dijous, per tant ja deveu saber que les nits se m'allarguen força), vaig anar amb el turbo una mica posat per poder tenir temps de sortir del cotxe i fer la foto esperada (no havia netejat el vidre del cotxe i la millor opció era fer la foto des de fora). Però mi gozo en un pozo quan vaig sortir de casa i vaig veure que el cel estava pràcticament tapat pels núvols. 

El dilluns ja no vaig veure la lluna, i m'hauré d'esperar tot un cicle per tornar-la a tenir minvant i de la mateixa mida al mateix lloc; però clar, llavors ja no tindré la mateixa intensitat de colors perquè a aquella hora el dia serà més clar.

Ser que només era una possible foto i que és exagerat començar a filosofar però la imatge em va impactar tant i em va saber tan greu no haver-me parat en aquell moment que em va invaïr un sentiment de tempus fugit i de carpe diem que encara em dura. 

I és que a vegades no gaudim en la totalitat dels moments que vivim. Gastem estones sense donar-los-hi el valor que tenen i vivim experiències sense posar-hi la intensitat merescuda. Passem per la vida sense pensar que les hores i els dies tenen un final i hi ha moments que sembla que ens oblidem de com de bé estem quan estem bé. A vegades ens queixem per tonteries o donem importància a banalitats que ens fan mala sang i la única cosa que aconseguim és tirar a la brossa un dia (o més d'un) del calendari.

Jo tinc l'esperança de que encara podré fer la foto buscada perquè aniré a la repesca quan canviïn l'hora i aconseguiré la tonalitat de colors que vull, amb la claror que necessito a l'hora que m'interessa. I segurament la vida ens donarà més repesques per la majoria dels moments i situacions que no hem valorat en la seva justa mida però, i tal com deia l'actor Lluís Marco a la sèrie Dinamita: Reflexionem-hi nois, reflexionem-hi!

Us deixo un parell de fotos que, tot i no ser la buscada, tampoc estan malament i són de molt a prop.

Recompte 2011

Amb l'any nou sembla que toqui fer nous propòsits quan de fet el millor seria fer el propòsit quan et ve al cap el pensament i no pas haver-te d'esperar a una data assenyalada. Ja ho diuen que feina feta no fa destorb, però en fi, cadascú es motiva com vol o com pot.

Aqui no explicaré el meu propòsit pel 2012 perquè el propòsit del que us vull parlar ja me'l vaig fer aqui i no l'he complert ja que des de llavors només he sortit a córrer tres dies puntuals. Explicaré les meves experiències al llarg de l'any.

Aquest és el meu recompte de dorsals del 2011:

L'any va començar malament sent baixa a la cursa de Sant Antoni. No l'he feta mai, m'estrenaré aquest 22 de gener. El fred i vent que feien aquell dia i la mandra i el gustet d'estar ficada dins del llit van fer que els 5 graus fossin excusa suficient per no presentar-m'hi. No poso el dorsal perquè no vaig ni suar la samarreta.

9.213 La cursa del Corte Inglés va ser la meva primera cursa i això la fa especial. Bé, això és el que vaig pensar durant cada passa que vaig fer per pujar fins a dalt de tot de Montjuïc, perquè si no fós especial no calia tanta tortura. 

El primer cop que la vaig fer vaig caminar més que no pas córrer. Aquest any vaig córrer més que no caminar. Però clar, tenint en compte que és tant popular que per molt que tinguis lloc al principi pels del xip la gent va entrant per carrers laterals passant-se el reglament pel forro de la bata, i que haver d'entrar dins de l'estadi olímpic per fer-hi una volta és l'equivalència a un embut, tant si vols com si no vols acabes caminant. Els 10 km els vaig fer en 1:01

1.259 La cursa dels bombers va arribar una setmana més tard. M'estrenava però ja m'havien dit que era màgica per l'ambient, entre els corredors i de la claca. No em va decebre en absolut però entre el sol de justícia que queia sobre Barcelona i la semideshidratació que patia se'm va fer dura. Vaig haver de fer alguna paradeta (si, ja sé que no es pot parar perquè després costa més d'arrencar però...). Vaig estar satisfeta del resultat, 57:48

1.486 Després d'una temporada de sequera va arribar la Festa Major de Sabadell i amb ella la seva cursa popular. Aquest any van canviar i reduir recorregut. Tenint en compte que feia tant que no corria, els 7 km ja em van semblar suficients. El resultat tampoc em va semblar malament venint d'un estiu de relax total, 42:04

5.709 La cursa de la Mercè ja me la sabia de l'any passat i anava animada de l'anterior, però l'excés de gimnàs la setmana prèvia em va jugar una mala passada i em vaig lesionar al km 7. Vaig tornar com vaig poder amb la cua entre les cames però amb recorregut alternatiu, però he posat el dorsal perquè vaig suar la samarreta.

8.690 La cursa de la dona també era nova per mi. La corriem un grupet del poble i la il·lusió que em feia va poder amb el vent i la pluja que queia aquell dia a Barcelona. Vaig fer els 6 km en 33:23 i vaig acabar xopa de dalt a baix, però vem aconseguir sortir al diari del poble per tant ja va valer la pena l'encostipat dels dies següents.

1.329 També m'estrenava amb la Jean Bouin i tot i que em van dir que el final era dur mai m'hagués arribat a imaginar que ho era tant. Els dos últims km se'm van fer eterns però vaig aconseguir fer-la d'una tirada pensant en tot menys en el que em quedava per poder parar de córrer. El resultat va ser inesperat perquè en cap moment vaig mirar el crono, 53:43. Tot un orgull

997 La primera Sansi de Sabadell l'havia de fer per tant no m'ho vaig pensar ni un moment quan van obrir inscripcions. El recorregut ja me'l coneixia perquè era semblant a la de la Festa Major. 5 km en 25 minuts. És el meu récord.

No em faré propòsits perquè vist l'èxit en l'últim que em vaig fer és una pèrdua d'amor propi. Però tinc l'esperança que ja que el cap no m'obeeix potser el cor em guiarà. I és que cada vegada m'agrada més la sensació que tinc al creuar l'arribada. Se t'infla l'orgull i et sents tan bé que només per tenir moltes vegades aquesta sensació ja val la pena sortir a entrenar

Els dijous s'allarguen

Fa aproximadament un mes us vaig comentar que els meus dijous canviaven de ser el dia de més feina de la setmana i menys temps per mi a ser el dia de la copeta de vi + sopar + converses amb la Martika. 

Fins ara ja hem fet copetes al Taverna Raiz quan podem aconseguir taula (cosa difícil per horari i dimensions del local), al Musical (amb carta de vins pobre i poca gràcia de la cambrera) i al Cafè del passeig (des de que han canviat de propietaris pinta força bé i la carta de vins no està del tot malament). 

Blue Nun al Taverna Raiz

I per sopar hem passat pel Tic tac toe (baix en qualitat-preu però val la pena pels monòlegs), pel Fuuud ( de moment només n'hem tastat les tapes i repetirem segur), la pizzeria Viena (un clàssic) i el Kimbo (mai dic que no a fer un Kimbo).

Plats que segur que demano sempre que vaig al Kimbo

Però per diverses circumstàncies i coincidències els nostres sopars de dos precedeixen les gintònics sessions de tres. I és que al ritual dels dijous se'ns hi ha sumat el Marc, que com que sopa tard i viu al centre ja espera rebre la nostra localització per whatsapp per venir a fer la sobretaula. Això és el que té de bo de viure en una ciutat petita, que tot està a un cop de pedra.

Gintònics al Fuuud

I és veritat que els dijous estem esgotats i a partir de la una no parem de badallar, i també és cert que els divendres al matí el Marc i jo comencem el dia a mig gas i a vegades necessitem ibuprofeno intravenós (la Martika no ho sé perquè no la veig, però suposo que també). Però els nostres dijous s'ho valen, i les conveses també. És curiós i interessant tenir una visió masculina de segons quins temes perquè ens fa adonar que tot i que sabem que homes i dones som diferents ens uneixen més coses de les que ens pensem.

Normalment no prenem consciència de que el temps passa i com que sé que aquestes gintònics sessions tenen data de caducitat penso gaudir-ne de cada una.