Prioritats

Hi havia una vegada, un dia de sol, un vell savi estava al mig de la plaça del poble envoltat de nens encuriosits. A la mà hi tenia un got. Va omplir el got fins dalt de pedres i va preguntar als nens:

- Jovent, que està ple el got?

I els nens van respondre:

-Siiiiii!

Llavors va agafar tot de pedretes i les va posar dins del got. Les pedretes es van anar colant pels espais buits que havien deixat les pedres. Va mirar els nens i els va preguntar:

- I ara, que està ple el got?

I els nens van respondre:

- Siiiii!

Seguidament, el vell savi va agafar un grapat de sorra i el va abocar al got, que va acabar d'omplir els buits que tant les pedres com les pedretes havien deixat. Va mirar als nens i va tornar a preguntar:

- I ara què me'n dieu?

I els nens:

- Que està ple!

Per últim va agafar aigua i la va tirar dins del got. L'aigua es va anar filtrant per la sorra fins que va acabar omplint el got. El vell va preguntar:

- I ara?

I els nens van respondre:

- Si, el got continua estant ple.

Si el primer material que haguéssim posat al got hagués estat l'aigua ja no haguéssim pogut posar-hi ni la sorra, ni les pedretes, ni les pedres, sense fer vessar l'aigua. 

La nostra vida és el got i som nosaltres qui hem de  descobrir què és l'important i com el volem omplir perquè hi càpiga el màxim de coses possibles i tenir una vida rica. 

Jo crec que les pedres no són la feina... i cadascú farà la seva valoració personal, però el que és important és mai confondre les pedres amb l'aigua.

Easy comes, easy goes

Sóc una europea força americanitzada. M'encanta la reposteria yanki (cookies, cupcakes, lemon pies, carrot cakes...), per tothom és sabut que tinc una pseudo-addicció a les sèries d'allà (de riure, de plorar, d'intriga, de por, divertides, patètiques.... entren quasi totes), i ara, a falta de la FOX a casa, sóc esporàdica consumidora de progràmes xorres de la MTV o Divinity (Plane Jane, l'Hotel de l'infern, l'Aghata... o Abbatta... ara no sé com es diu...) Però el que si que em té fascinada i realment és una pena no saber mai quan el fan és Catfish. Dubto que algú no sàpiga de què va... però per si de cas us en faig una pinzellada: El Nev Schulman coneix una noia per internet i després d'un temps se n'enamora, la noia resulta no ser qui ell es pensa, però tot el procés és gravat pel seu germà i un company de facultat i en fan un documental. Arrel de la quantitat de mails rebuts després d'emetre el documental decideixen fer-ne un programa per ajudar a la gent a esbrinar si les seves històries són reals o no. Veient aquest programa descobreixes que la imaginació humana és ilimitada... i la maldat d'alguns també. Abans d'opinar mireu el programa, és millor del que l'he descrit. A mi em té enganxada i seria capaç de treballar-hi cobrant una misèria.

 

I és que les relacions online són cada vegada més habituals. 

Diuen que els homes s'enamoren per la vista i les dones per la oïda, per això les dones es maquillen i els homes diuen mentides (no entraré a valorar-ho). Sé que és millor especificar, perquè les generalitzacions sempre acaben sent vagues i posant a tothom al mateix sac, però també sé que, mentides o no, és molt més fàcil dir el que sigui des de la comoditat que et dóna un sofà amb el mòbil a la mà o des de darrera la pantalla d'un ordinador que no pas un cara a cara entre cafès.

Mirant algun capítol d'aquest programa segur que penseu (perquè jo també ho he pensat) "osti, però això és gent d'un nivell sociocultural força baix... a mi aquest gol no me'l colen" I si, segurament te'l colen, però els descobreixes molt abans i no et cal que et vingui la MTV a obrir-te els ulls. 

Parlo des del punt de vista femení perquè no tinc cap amic que m'hagi comentat cap cas,  però pel que he comprovat acostuma a ser gent que en major o menor mesura t'ha estat seguint i sap el que dius, el que fas, més o menys com penses i, el més important, porta un manual sota el braç.

Un dia et despertes i tens una foto de la sortida de sol com a bon dia. O, si no pots dormir t'envien llistes de reproducció,  o quan estàs a punt de dormir-te et diuen exactament les paraules que vols sentir, totes, així romanticones, i no se'n deixen ni una.

Jo aquest any estic molt poc receptiva a aquestes situacions i ja els veig a venir perquè m'ho miro fredament des de la distància, però tinc amigues a qui si que han mig enganyat i penso que, si estàs una mica faltat de carinyo, potser ets més receptiu a aquestes situacions i a base de la tècnica de la gota malaya acabes caient.

Segurament no serà la millor tècnica, però... Quan apareix algú a qui no coneixes i en poc temps es converteix en un amor de persona i et diu coses que no recordes quan va ser la última vegada que te les van dir (en directe... on line segur que fa poc més d'una setmana...), una bona cosa a fer és levitar i mirar-t'ho tot des de dalt; veure't a tu bledeta llegint el que et diuen i a l'altre persona, que et diu coses que molt provablement no pot sentir, amb un mòbil a la mà, i SOBRETOT pensar en la possibilitat de que aquesta personeta que tenim amb el mòbil a la mà estigui fent un copy-paste i estigui parlant amb tres més. Segurament quan hagi caigut la primera víctima deixarà de donar senyals de vida a les demés... i és que ja ho diuen...easy comes, easy goes.

Em puc equivocar en alguna cosa, però així generalitzat (i ja sé que he dit que no s'ha de fer), podríem dir que en les relacions online no desvirtualitzades cal posar un plus d'atenció/alerta a:

- quan et diuen per privat coses que podrien dir-te en públic. Un bon dia o un bona nit es pot dir en públic. Potser fer-ho en privat no té malícia, però sembla que s'estigui amagant i més si ho fa depèn de quines hores de la nit.

- les converses per instagram que es tenen a través de fotos fetes més enllà de les 15 setmanes i que saps que ningú trobarà... o les converses que es tenen a través de diverses fotos i que saps que és impossible seguir-ne el rastre. Si les coses poden ser fàcils, fer-les difícils (ja sigui per una cosa o per una altre) ja  hauria de ser motiu d'alerta.

- quan una persona que no et coneix et diu exactament el que vols sentir. Que una persona que no t'ha vist mai i amb qui has interactuat poc et digui a les 2 a.m. M'agradaria que fossis aqui amb mi NO és creible... per molt que agradi sentir aquestes paraules.... NO! I no és creible la primera vegada que t'ho diu ni si t'ho diu cada dia durant un mes. No s'ha de perdre de vista que són persones que no ens coneixen.

 

Ni som el que mengem, ni som el que pengem.

Ara està molt de moda això de que som el que mengem. Es tendeix a pensar que si menges sa ets una persona sana (i ja us dic jo que no té perquè), i que si t'alimentes de qualsevol manera és que ets un deixat de la vida (i tampoc). I estic segura que les persones que mengen supersà també tenen algun moment de debilitat i engulleixen tot un paquet de Donettes o de Lay's.

A part, conec gent que li agrada molt els tocinets del cel i és ben rància, gent que li agrada el picant i que no pot ser més sosa i també gent que es pren el cafè sense sucre i és força dolça. Per tant, no, no som el que mengem.

I de la mateixa manera que no som el que mengem, tampoc som el que pengem.

És lògic que la gent pengi a les xarxes socials el millor d'ells mateixos. És una manera d'ensenyar com ets però de manera meditada. Els rampells, els mals humors i les manies acostumen a quedar al món 1.0. Ets un tu sense mostrar-te en una prespectiva de 360º. T'estàs venent i és normal que ensenyis el millor. (Cal dir que hi ha gent que ensenya també el pitjor mostrant molt victimisme i mala llet, però aquests van dins d'un sac a part i podríen ser objecte d'estudi exhaustiu, ni que sigui pel fet de que tenen aquesta necessitat d'anar escampant als quatre vents les seves desgràcies... Si que pots tenir un moment fluix però, però per favor... no masses).

A les xarxes socials és molt fàcil que la gent de seguida et caigui bé. Tothom és obert i simpàtic. És cert que hi ha aquells narcisistes que s'encanten, i tot és yo, mi, me, conmigo però quan ja els has vist prenent el sol de totes les prespectives possibles que permet la longitud del seu braç i no aporten massa més els hi fas un unfollow i llestos. 

Som un Tot i en pengem una part, que acostuma a ser la millor. Jo tinc moltíssimes fotos a l'instagram de postes de sol i no em passo pas el dia mirant el cel. I tinc fotos d'unes cupcakes moníssimes i també se'm cremen les torrades. Publico les curses que faig però m'estalvio de comentar les migdiades dels diumenges. I com jo segurament molta gent actua igual. I és que ja ho diu la cançó " a veces no soy yo, busco un disfraz mejor, bailando hasta el apagón ¡Disculpad mi osadía!"

I si nosaltres no només som el que pengem hem de pensar que els demés tampoc. Però aquesta dada se'ns oblida fàcilment del cervell. A vegades em diuen ohhh he conegut un noi tan interessant pel twitter, se'l veu tan mono i jo, noooo, has conegut un noi pel twitter i comprovaràs si és mono i interesant quan hagis fet unes quantes birres amb ell. Perquè clar, és molt fàcil interactuar amb els demés quan estàs darrera d'una pantalla. No fa vergonya res i la corda es pot tensar més... però de relacions/ligoteos a través de xarxes socials ja en faré un altre post perquè tinc molt material curiós (prometo mantenir a tothom en l'anonimat).

Coneixes i interactues amb gent durant cert temps i estableixes relacions més o menys intenses i normalment, si hi ha afinitats, els desvirtualitzes (paraula molt de moda últimament). I llavors penses: aquesta està casada i amb fills? em pensava que era soltera, o ui aquest que tímid, semblava tant echao pa lante, o carai aquesta sembla tant atenta i resulta que quan quedeu només s'escolta la seva veu o, aquest tan sociable que està en tots els saraos i està ben sol...

I és que, quan comences a establir certes relacions al món 2.0 és interessant passar-les al món 1.0 per saber realment com és la gent. Al cap i a la fi no deixa de ser publicitat, i ja sabem que a vegades n'hi ha d'enganyosa. La gent s'ha de conèixer en persona. Cada vegada sóc més seguidora de la campanya d'aquest any de la Coca-cola de #benditosbares. El contacte físic i la comunicació no verbal és molt important.

La cosa va de reptes

Fer, per passar l'estona, pot estar bé. Per un ratet. Per divertir-se. Però al final, Fer perquè si, fer per només fer, a la tuntún, pot acabar avorrint i fent perdre l'esència i el sentit del que fas. Pots acabar fent per inèrcia, sense pensar massa en un perquè.

La cosa canvia completament quan et marques objectius. El fer es converteix en un mitjà per arribar a la finalitat buscada. En aquests casos el que fas té un perquè, un motiu, i fas d'una manera estudiada i no pas a la babalà. Tenint un motiu tens una motivació.

Córrer seria un exemple d'aquest fer. Si que és veritat que hi ha gent que corre i prou. Que es posa les vambes, agafa l'ipod i surt per la porta amb la intenció d'evadir-se, de relaxar-se, de passar l'estona. I llavors corres i ja està. Però si jo a aquest córrer li busco una finalitat la meva motivació augmenta exponencialment. 

En el meu cas, i qui em segueix ho sap, el meu objectiu és ser sub50 en 10k. I si, és un objectiu aconseguit, però aconseguit pels pèls perquè la meva millor marca és 49:50. L'objectiu d'aquest any és fer un sub50 com Déu mana (entès per 47' o alguna cosa per l'estil). I també fer la mitja marató en menys de 1:50 (5' menys que la meva única marca).

Com que al setembre estaré a l'altre punta del món queda descartada la cursa de la Mercè i la mitja marató de Sabadell com a objectius. O sigui que, aplaçat tot fins al novembre (Jean Bouin) i gener/febrer (mitja marató Barcelona), tinc molt temps per fer-hi encaixar algun altre objectiu.

L'objectiu que m'he marcat és fer els Pedals del Pedraforca a l'octubre. És una ruta de BTT de quasi 100km amb 3.410m de desnivell, amb punt d'inici i final a Gósol, que s'ha estrenat aquest any amb molt bones crítiques. Es pot fer en dos o tres dies. La idea és fer-ho en dos, però dependrà de l'estat físic en el que arribi després de tot el mes en territori yanki (intentant menjar el més sa possible però amb moltíssimes hores de cotxe).

I és el que deia abans, que per fer sortides domingueres ja m'estava bé la bici del Decathlon que em deixaven. Però la meva bici nova em demana reptes i canya. I arribar a dalt del Puig de la creu cada vegada més forta i més facilment em fa somriure pensant que el meu objectiu s'acosta.

Però aquesta és la meva opinió. En qüestions de motivació tot s'hi val i cadascú es motiva com vol!