La Terminal

Quan estàs sol entre la multitud i no tens res a fer el cap et va a mil per hora i saltes d'un pensament a un altre sense una lògica aparent. 

Tot i que no he vist la pel·lícula perquè el Tom Hanks, per Òscars que tingui, no és actor de la meva devoció; i vista la sort que he tingut les dues últimes vegades que he viatjat (el núvol volcànic a Roma i en aquells moments la boira espessa a Frankfurt), quan els que quedaven intentaven dormir mentre la brigada de neteja ens ho feien bastant impossible, em va venir al cap La Terminal.

Per les crítiques que he llegit per internet, la pel·lícula és força inverosímil i no val gaire la pena (ja no me la miraré) però està basada en un cas real, el cas de Mehran Karimi Nasseri, refugiat iranià que va viure a la terminal de París-Charles de Gaulle des de l'agost del 1988 fins a l'agost del 2006. Anant a l'aeroport per tornar cap a Londres, a on residida, li van robar el passaport i un cop a Heatrow el van tornar cap a Charles de Gaulle per no poder-se identificar. Des de llavors va estar vivint a la terminal 1, a la zona de sortides.

Jo no en tinc massa experiència. Només he dormit a la T4 de Madrid i a la TA de Frankfurt, però ja n'he tingut prou per poder comprovar la facilitat en la que me n'he habituat. Quan la terminal es va buidant, ja comences a tenir un cert sentiment de pertinença. Caminar a la nit entre la zona de facturació, tota buida, amb un raspall de dents a la mà et produeix una sensació curiosa, semblant a la primera nit de colònies. Però un cop et despertes ja te la sents teva del tot. 

Després d'anar al labavo a rentar-me la cara embolcallada amb una manta cedida per Lufthansa, em vaig sorprendre a mi mateixa mirant la pantalla de sortides envoltada dels primers matiners, encoloniats i empolainades, que ja començaven a facturar les seves maletes. Mirant la fila que feia, mal pentinada i sense dutxar, segurament devien pensar que era una homeless, però de fet jo em sentia com a casa.