Parada i fonda

Sembla mentida com canvia la percepció de les coses sense motiu aparent. 

Fins ara pensava que el temps passava més depressa quan en necessitaves molt i més a poc a poc quan te'n sobrava. Sempre em falta temps quan tinc mil coses per fer, i ara només faig que pensar en el llarg que se'm faran els minuts aquest agost, quan estigui treballant set hores seguides i no tingui res a fer. Ja ho diu la Gari, qui fa vacances al juliol té dos mesos de vacances.

Aquestes tres setmanes de vacances no tinc cap viatge organitzat. Es resumeixen en sol i platja. I tot i que sempre surt algun pla diferent, ja sigui sopar, visites... el dia a dia té un esquema molt simple: esmorzar, platja, dinar, migdiada i/o platja, dutxa, volteta, sopar, copeta, dormir i santornem-hi

Doncs com pot ser si em sobra tot el temps del món que m'estigui passant volant? Ves que no sigui que vaig equivocada i em falta una altra part de l'equació... el grau de gaudiment del temps que et sobra deu accelerar-ne la percepció.

De moment sóc a casa després de Sant Pol, parada i fonda per començar la setmana que ve a Palamós amb una única preocupació: aguantarà la meva pell tantes hores de sol sense caure's abans a tires?

La copeta de les nits als Banys Lluís

Boig d'amor

A TV3, aquest estiu, fan un programa força interessant, de trenta minuts escassos, que t'estalvia de llegir aquests llibres d'autoajuda que estan tan de moda. Jo tinc els temes bastant frescos perquè ja me n'han regalat uns quants (ho interpreto com indirectes/semi-directes) i me l'acostumo a mirar.

En el segon programa parlaven de l'Amor. Com a convidats hi havia psicòlegs i sociòlegs i tots opinaven que el mite de la mitja taronja ha fet molt mal a la humanitat.

Al llarg d'aquests anys ens han venut que tots tenim una mitja taronja, i que quan la trobem serem feliços i menjarem anissos. Però de fet, no podem ser feliços si creiem que ens falta una meitat per completar-nos perquè això ens deixa una buidor a l'ànima quan la perdem. M'agrada la metàfora que deien que tots sóm una taronja sencera i amb una altra bona taronja podem aconseguir un magnífic suc.

Normalment ens han fet unir "l'estic boig d'amor" amb coses positives, però el fet és que hem de superar el "no puc viure sense tu" i el "tu ho ets tot per mi".

Ahir, un home recentment abandonat per la seva dona, es va tornar boig d'amor. Va començar a anar porta per porta a tots els comerços de l'avinguda, tot esverat, dient a uns que acabaven de robar als altres. Va crear tanta alarma social que els mossos es van passar el matí seguint-li la pista per aturar-li la bogeria.
 

Quan l'Amor no és sa, pot arribar a ser molt malaltís.

 

La bondat de les persones

Avui la Lali segurament es deu haver llevat a la mateixa hora de sempre. S'ha vestit i pentinat. Ha esmorzat, a casa o a fora, deu dependre del dia, i se n'ha anat a treballar.

Ha obert la botiga i, com que no hi entrava gaire gent, s'ha posat a escombrar l'entrada.

Just davant de la botiga, entre la brossa, hi havia la llibreta d'estalvis de la senyora Celia (sense accent perquè és castellano-parlant). La Lali l'ha recollida, l'ha obert i ha trucat al número de telèfon de l'oficina que surt a primera pàgina per avisar de la troballa que segurament es devia a un possible furt. 

La senyora Celia va ser víctima d'una estirada de bolso a prop de casa seva fa quasibé mig any. En aquell moment va fer totes les gestions oportunes incloent la cancel·lació de la llibreta perduda i se'n va oblidar.

Avui la llibreta ha aparegut al carrer Argenteria, a Barcelona. El fet no tenia gaire trascendència (tret de la sorpresa que la llibreta viatgés més de 30 km en 6 mesos i no es desintegrés en el procés) donat que ja no era vàlida i es podia tirar.

Tenint en compte que la llibreta era inoperativa i que la Lali no tenia cap oficina del banc aprop per fer l'entrega li he comentat que la destruís. Però ella ha dit que ni pensar-ho, que la gent normalment es guarden les llibretes per recordar les coses que havien pagat i que ella, sabent que no li podíem facilitar les dades de la senyora Celia, ens ho faria arribar per correu ordinari a la nostra oficina. M'ha comentat: "suposo que amb un sol segell arribarà, no?" 

Tan de bo hi haguessin més Lalis en el món. Avui m'he sentit afortunada d'haver-li agafat jo el telèfon i haver tingut l'ocasió de parlar amb ella.

PD: què deu haver estat fent tot aquest temps la llibreta?

Reflexions per un petó

Sempre he pensat que la mort d'una relació sentimental ha de tenir el seu dol. No sóc ni psicòloga ni sociòloga, però tinc la sensació que sóc com una goma elàstica i quan estic amb una persona durant molt temps, sense acabar de perdre el meu punt d'orígen, m'estiro cap a un cantó. Suposo que això és donat per un procés d'adaptació a l'altra persona.

S'acostuma a dir que "a rey muerto, rey puesto" i que "un clau treu a un altre clau", que la millor manera de superar una ruptura és amb una substitució. Jo crec que la millor manera és deixant que la goma torni a quedar solta perquè   perdi la forma de la tibantor i així, quan calgui, pugui estirar-se cap a alguna altra direcció sense acabar trencant-se.

Ahir la selecció espanyola va guanyar el Mundial de Sud-Àfrica. Al final del partir la Sara C. va entrevistar a la seva parella actual i capità de la selecció, l'Iker C. i aquest, fruit de l'emoció, li va plantar un tendre petó als morros en rigurós directe.

Com a fèmina que sóc (i em sap greu aquest comentari sexista) estic bastant al dia de les tafaneries amoroses. Poc i de lluny li he anat seguint la pista a l'Iker i MAI el vaig veure tenint alguna mostra d'afecte, encara que no sigui comparable a aquesta, cap a la seva anterior parella. 

Després de veure més de tres vegades el petó d'ahir (el youtube s'està fent un fart d'emetre'l) m'ha vingut al cap la meva teoria de la goma i m'hi reafirmo.

Foto: Robert Doisneau

La bella Lola

A vegades els sentiments no entenen de raons. I des de la raó em sorprèn com pot ser que persones tan semblants puguin tenir sentiments tan oposats quan són d'amor incondicional cap a banderes que fan el seu camí unides de la mà.

Aquest dissabte, primer cap de setmana de juliol, es va cel·lebrar la tradicional cantada d'havaneres a Calella de Palafrugell. I just abans de començar, Espanya jugava contra Paraguay els 4º de final del Mundial de futbol de Sud Àfrica.

Aparentment els sentiments estàn claríssims, però quan la meitat dels jugadors que hi ha al camp són del Futbol Club Barcelona la cosa es complica. Durant el partit i ultimant els preparatius de la cantada d'havaneres hi va haver una guerra de xiulades i cel·lebracions entre els assistents presumptament catalanistes i barcelonistes.

I és que, mentre uns no poden tolerar que la representació d'un país, que els hi xupa la sang i els hi acaba de prendre el pèl amb la sentència del TC sobre la constitucionalitat de l'Estatut d'Autonomia, guanyi un Mundial, els altres no poden evitar que els seus ídols, jugadors que els hi han fet disfrutar guanyant copes, lligues i champions, perdin un partit.

L'amor és molt complex.

Mentre, jo continuo acabant d'encetar l'estiu amb les meves litúrgies. Palamós: entrepà de pollastre al xiringuito + mojito a La Plata (i aquest any de maduixa!).

Per si interessa, el partit el va guanyar Espanya i avui jugarà la semifinal amb Alemanya.