Festa d'estiu a Cals Tort

Cada vegada que passava per davant d'aquell inmens jardí del vell mig del poble, amagat entre palmeres i murs, els meus ulls xafardejaven encuriosits a través de la porta de ferro que tancava el misteri. 

 Sense res a envejar a les reunions secretes de la pel·lícula Eyes wide shut jo sabia que cada any, una nit d'estiu, aquell jardí s'omplia de música, llums, rialles, exquisits menjars... en definitiva, d'autèntic divertimento, i que només uns escollits podien travessar la porta de ferro que durant l'any amagava tots els secrets. La nit escollida era una cel·lebració a l'entrada d'estiu tot i que l'estiu ja portés mig àpat assegut a la taula.

Aquest any m'han brindat l'oportunitat de travessar la porta i he pogut cel·lebrar la meva entrada de vacances a la festa d'estiu de Cals Tort. 

L'experiència ha estat totalment a l'alçada de les expectatives. He passat una nit de música en viu d'artistes que han improvitzat melodies, han tocat creacions propies i versionat d'alienes. He sopat plats molt gustosos a la llum d'espelmes i fanals que canviaven de colors. He begut mojitos entre rialles de mal acudits ben explicats.
El joc és ben senzill: algú t'hi ha de convidar i has de cuinar un plat; tot i que com que hi ha tant nivell els més porucs opten per portar vi.

Moltes gràcies per la vetllada. Ja estic pensant el plat que portaré l'any que ve.

Instants 9

Robert Doisneau

Dues hores de paraules i de silencis. D'amagar els ulls i de buscar-los. De confidències i de banalitats. Dues hores a vegades esperades i a vegades evitades. Desitjades i temudes.

Camino sense saber massa què pensar. Dubto en el moment d'interpretar. Sense masses ganes de sentir.  O potser si. 

I en el moment que decideixo treure-m'ho del cap t'intueixo, i quan ho comprovo t'has manifestat.

I somric perquè ja sabia que en el teu instant no podíem haver anat més sincronitzats.

No ho veig clar

Diuen que la primavera la sang altera. Comença a fer caloreta i la gent tímidament (o a vegades no tant) deixa veure parts del seu cos que tenien adormides i que només podíem imaginar. Els tirants surten de l'armari per envair, juntament amb els shorts,  molts carrers i terrasses. Per tot això jo em pensava que si la passió tenia alguna estació, seria la primavera.

Avui però he sabut que no. La setmana de la passió és aquesta. O almenys això és el que es pensa La Vanguardia, que avui ja és el segon dia que li dedica La Contra.

Aquest dimarts passat el sr. Antoni Bolinches, psicòleg i sexòleg, ens alliçonava dient que "un clau menys és millor que un de més" (frase que tant si la llegeixo del dret com si la llegeixo del revés no acabo de veure clara).  Ell creu que la disponiblitat sexual de la parella difumina el desig, que el desig no s'acaba de cop  sinó per excés de cops. La solució que proposa és acoblar-se al desig del que en té menys i masturbació suplementària (o infidelitat complementària ja que l'ésser humà és monògam imperfecte).  

També diu que les relacions homes/dones han canviat. Abans l'home era caçador i la dona presa i ell s'excitava perseguint, però que ara les dones han deixat de ser preses i demanen satisfacció, cosa que intimida als homes de tal manera que els hi crea un "síndrome de por de l'acompliment"; se senten sols davant el perill (que creixerà com més sexualment activa sigui la dona) i això els hi provoca una impotència psicògena.

Avui dijous li ha tocat el torn a Giorgio Nardone,  psicòleg i psicoterapeuta. Segons ell "perquè duri un amor cal seducció i festeig continu". Es veu que ha descobert la sopa d'all! Ha escrit un llibre, Los errores de las mujeres en el amor, Paidós) a on classifica 17 tipologies femenines i la seva manera d'abordar les relacions de parella.

Segons ell l'amor té tres components que cal conrear: el primer és que la parella no deixi mai de seduir-se i festejar-se, el segon és la complicitat i la tercera l'exclusivitat (opina que l'amor savi no accepta l'engany). 

I avui a l'hora de dinar llegia La Contra i amb el dia tan espès com he tingut a la feina no entenia res. A veure, el dimarts em diuen que Menos es más i que qui en tingui més ganes es dediqui a la masturbació suplementària o la infidelitat complementària, i avui em diuen que com més millor i monogàmia absoluta. Crec que podrien publicar les entrevistes més espaiades en el temps i potser d'aquesta manera no tindria la sensació que m'estàn prenent el pèl i que tots dos tenen el mateix coneixement pel que fa a les relacions del que tinc jo: cap!

En el que si que coincideixen és en que els homes i les dones són tan diferents que cada vegada costa més que es trobin. I a mi em ve el cap el que em va dir el meu amic Santi, que els homes busquen dones que ja no existeixen i les dones busquen homes que encara no han nascut.

Last night

Solo una noche és el temps que passa un matrimoni separat l'un de l'altre. I encara que només en sigui una, de nit, no perden gens el temps, ni l'un ni l'altre. 

Aquesta pel·lícula és una història d'infidelitats, algunes consumades, altres no, però d'infidelitats al cap i a la fi.

Per tòpic que sembli, la part masculina de la parella, per motius laborals, s'absenta de casa una sola nit. I és aquest l'únic temps que necessita per anar a petar al llit d'una companya de feina. Cal dir que hi ha molt alcohol pel mig, una forta persecució seductiva per part de la companya de feina i remarcar que l'actriu que encarna la dona en qüestió no és altra que l'Eva Mendes (que jo no li trobo res però que els homes la consideren una de les dones més sexys de l'actualitat). 

Ens trobem en aquest cas amb l'infidelitat física consumada, que pot fer més o menys mal, que es pot amagar amb més o menys gràcia, pot ser fàcilment oblidable per alguns (més pels que la cometen que pels que la pateixen) i segurament perdonable per alguns altres. És una infidelitat que pot no anar a més, ser esporàdica, i que en la majoria dels casos deu anar unida a un sentiment de culpabilitat (fort per alguns i lleu per uns altres).

Pero la part femenina de la parella no es queda guardant la casa i, per casualitats de la vida, es troba a un antic amant francès que s'està a la ciutat una nit, aquella. I ella, sense l'intenció de fer mal a ningú, hi queda per sopar. I mentre s'arregla mira fotos d'ell que té amagades, i s'arregla i es posa preciosa per l'ocasió. Passen una vetllada màgica i plena de complicitat fins que ell intenta una proximitat física (perquè sentimentalment no poden estar més junts) i ella li para els peus, no perquè no vulgui sinó perquè no sabria com mirar a la cara al seu marit.

I aqui ens trobem amb l'infidelitat sentimental no consumada. Que només fa mal a qui no l'ha consumat, perquè l'altre, pobre, ni s'entera. Però aquesta és molt més difícil d'oblidar (per la persona implicada) i es canvia el sentiment de culpabilitat pel de tristesa d'haver de rebutjar el que es vol. Però per molt que ella es pensi que no li ha sigut infidel ho porta tatuat al cor.

És una pel·lícula per fer-ne un cine fòrum perquè de les diferents infidelitats n'hi podríem treure molt suc. Jo de moment encara vaig pensant quina d'elles em faria més mal.