Santa paciència!

Últimament no sé què em passa però m'estic començant a enganxar a això de practicar esports. 

Arrencar-me sempre m'ha costat, però quan m'hi poso no hi ha qui em pari. Sempre he estat d'inicis lents (deu ser perquè sóc diesel) però ara porto una temporada que estic "on fire" , que diria l'E.

Ja he escrit alguna vegada sobre la meva nova afició a les curses, però hi ha un altre esport que practico des de ja fa algun temps que encara no havia comentat. Crec que ja va sent hora de confessar-ho: senyores i senyors, jo jugo al frontón.

Doncs sí, encara no sabria concretar amb exactitud quan va començar tot plegat. Podríem dir que sense adonar-me'n hi vaig anar entrant. Jo crec que en un principi no entenia el joc gaire bé, i com que tampoc en sabia massa les pilotes sempre devien anar a fora, tot i que jo em pensava que havia fet gol, o basquet, o hole, o match...
A mesura que va anar passant el temps, vaig anar millorant la punteria (o la picardia, o vaig perdre la inocència, ara no ho sabria concretar millor) i en aquell moment va ser quan em vaig adonar que estava jugant al frontón; més que res perquè les pilotes tornaven...

De fet no hi jugo per gust, no m'agrada gens. El trobo individualista, desmotivant, avorrit, i sense resultat gratificant. Però clar, tampoc depen de mi triar ni el joc, ni els contrincants, ni la tàctica. Bé, de moment no hi puc fer més. Algun dia em dedicaré només a recollir les pilotes, però si ara em toca jugar a frontón, doncs jugaré a frontón. Tot i que n'hi diré squash, que sempre queda més fi i l'essència és la mateixa.

El sistema solar

La M. s'està llegint aquest llibre. Després d'anys d'experiències pròpies, alienes, viscudes i escoltades amb el sexe masculí ha decidit que ja n'hi ha prou, que amb la informació que té no en treu l'aigua clara.


Jo fa prop més d'un any que vaig arribar a aquesta conclusió. Sempre he estat envoltada d'éssers masculins, des de ben petitets, i s'han anat fent grans amb mi. Però això es veu que no dóna punts i a l'hora de la veritat no he après res i sempre he acabat anant a repesca.  
Va arribar un moment en el que vaig decidir posar-hi remei amb aquest llibre i me'l vaig estudiar en molts pocs dies. Bé, de fet ara m'he adonat que tampoc me'l vaig estudiar tan bé perquè no recordo més de la meitat de les teories, però en fi, així em va tot... 
Tornant a llibre, crec que tot i que hi havia coses inexactes, la gran majoria estava molt ben trobat. Em recordo tòtila de mi anant assentint amb el cap amb cara de "...ah, és per això..?"  o de "... ara ho entenc tot!..." . El llibre explica les grans diferències entre homes i dones, que són moltes, i explica perquè no acabem d'entrendre els respectius comportaments. Parla de que els homes de tant en tant entren a la cova i se'ls ha de deixar allà dins fins que en vulguin sortir, o de les dones, que són com una onada i no ha d'estranyar que s'apartin perquè ja es tornaràn a acostar, es veu que és cíclic.
Bé, tot això és molt bonic, i potser si me'l llegeixo altra vegada subratllant el més important en puc treure profit. Però de la mateixa manera que nosaltres no els entenem he de suposar que ells tampoc ens entenen a nosaltres. Per tant no arreglem res sabent aquesta teoria si resulta que l'altre membre de la parella la desconeix. I clar, no és com regalar un anell però entenc que pot estressar una mica que a la quarta cita li plantis el manual a la cara perquè se l'estudïi per entendre't. Resumint, que encara no hi veig solució.


Però al que anava, resulta que com que la M. se l'està llegint, aquest matí l'hem estat comentant a l'hora d'esmorzar. I parlant de si els marcians són així i són aixà m'ha vingut al cap un home que no és marcià, i llavors he pensat que tampoc és venussià, que el pobre potser s'ha quedat el pitjor dels dos planetes, i finalment he cregut que devia ser saturnià. I si ja és difícil que una venussiana entengui a un marcià, encara ho és més entendre a un saturnià, que suposo jo que deu ser per la distància... I pensant encara més, m'ha vingut al cap una dona que segur que no és venussiana, i amb el que arriba a xerrar marciana tampoc pot ser, i com que s'entenen tan bé he conclòs que també és saturniana. Tot i que jo crec que ella viu al planeta Piruleta.

I la segona també...

El segon objectiu també està aconseguit!

La cursa de la Mercè 2010 acabada amb un resultat d'una hora 6 minuts. I està força bé per ser que és la segona i que sóc tan mandrosa per entrenar que no m'havia calçat les bambes des de la primera carrera que vaig fer.

Ara ja m'està començant a entrar el cuquet i ja vaig buscant una cursa per mes, ni que sigui per amortitzar les bambes que m'he comprat. Bé, les bambes, el xip, el sensor... No ho puc evitar, sempre que m'il·lusiono per una cosa començo la casa per la teulada.

Proper objectiu: Club Natació Sabadell 10k el 17 d'octubre.

Smoothie

Jo sóc de poble i estic a la trentena.

Sóc d'un poble que ara ja veig força gran però que quan jo el vivia no n'era. Ara ja no el visc, estic més temps fora el poble que dins, però encara m'hi passejo de tant en tant. Però abans, quan si que el vivia, era petit. Recordo que només hi havia cinc escoles i que totes anaven a parar al mateix institut. A part, qui no feia solfeig, feia anglès o piano, o totes les coses repartides durant la setmana. Tothom coneixia a tothom, i això com ja sabem té les seves coses bones i les seves de dolentes.

Com que estic a la trentena ja he passat per diversos ports deixant-hi alguns amics. Alguns s'han casat, n'hi ha que són pares, n'hi ha que han marxat i després han tornat, i n'hi ha que s'han quedat però amb els que anem a deshora.

I com que sóc de poble i estic a la trentena no trobo res millor que acabar l'estiu amb una visita a les Barraques de la Festa Major. Perquè allà hi trobo a tota la gent que tinc escampada pels ports: als casats, als pares, als que han tornat i als que no han marxat. I per anys que passin sempre em fa il·lusió trobar-me'ls perquè amb tots he viscut moments importants de la meva vida, són el meu poble i amb ells fem poble.

El cor se m'ha fet un smoothie de sentiments; amb gust d'alegria i trocets de tendresa, enyorança, il·lusió i de records. I és un smoothie tan dens que encara em costa de digerir. Però l'any que ve me'n demanaré un altre.

I arriba la tardor...

Jo sóc d'estiu. 

Sóc d'estiu, i de sol, de calor, de platja, de meló i síndria,  de gelats, d'allargar les nits, de tirants i palabras de honor, de festes majors i concerts a la fresca, de bronzejats. 

No m'agrada que a les cinc sigui fosc, ni la mandra que em fan els diumenges-tarda quan fa fred, ni la pluja constant, ni un dia sense sol, ni les castanyes ni els panallets, ni les pomes farinoses o les taronges amb sucre. 

Només m'agrada la tardor quan veig que ja s'acosta Nadal. I no em compensa ni les figues, ni la carbassa, ni buscar bolets perquè mai en trobo.

Ahir estava plantada al costat de l'avinguda esperant per poder creuar, amb un vestit curtet de tirants i unes sandalies altes, i la brisa que feia em va posar la pell de gallina i em va glaçar la cara. 


I, curiosament, allà esperant vaig pensar, quines ganes de tardor...

 

Primera fita aconseguida!

Ja ha arribat el primer resultat: cursa acabada!!

Després de poc entrenar i anar més acollonida que motivada, he fet els quasi 11km de la cursa popular de la Festa Major de Sabadell 2010. 

L'objectiu era acabar-la i ho hem aconseguit. De fet hem fet més cursa corrent que caminant, que això també té el seu què. Hi hem millorat molt el temps comparat amb la Cursa de El Corte Inglés (20min) tot i que aquella la vam fer quasi tota caminant...

Al fer alhora la mitja marató amb els 10km (dues voltes o una), hem quedat desqualificades en el moment en què el cap de la mitja marató ens ha adelantat (km 8 i pico), però bé, igualment hem anat fent fins a la meta.

La propera ben aviat, i espero que més motivada que acollonida.

El poder de la publicitat

Tota la vida m'ha apassionat la publicitat. Em trec el barret amb els anuncis ben fets; els divertits, els que m'emocionen, els que fan pensar, els que no pesques fins al segon o tercer cop que els veus... Hi ha publicitat que mou muntanyes i que se't fica a dins. N'hi ha d'altre que és típica  de cada any i l'esperes encuriosit. A l'hivern ens passa amb Freixenet i, al ritme que va, a l'estiu ens passarà amb Estrella Damm. Però la Damm no només ens porta el Freixenet del Nadal sinó que se li suma l'antigua cançó de l'estiu de TV3, és un dos per un!

La Damm no només fa publicitat de l'estrella. També ho fa de la música i de la localitat. L'any passat Formentera va tenir overbooking tot l'estiu gràcies al seu anunci. I aquest any Menorca ha estat igual. (Segons m'ha comentat un fanàtic de l'Estrella, Formentera s'ha molestat i aquest any només servien Heinekens).

I tant poderosa és la publicitat de l'Estrella Damm que aquest any a Menorca fins hi tot hi ha anat l'angel Cupido!!!

Si senyors, jo que mai he sentit la punxada de la seva fletxa ni tampoc mai he conegut a ningú que em pogués explicar la sensació (jo sóc més aviat de i perquè no, va... ho podria intentar...) pensava que era bastant una presa de pèl.
Però es veu que no, que és real. I gràcies al poder de la publicitat aquest estiu ha anat fins a Menorca i s'ha manifestat. I així ho certifica el Xavi, que va patir la seva punxada tan  profundament que va moure cel i terra (bé, deixem-ho en que va escriure una carta a La Vanguardia) per trobar a l'Olívia. I vès per on, un amic de l'Olívia va comprar La Vanguardia el dia que tocava i va llegir la carta del Xavi veient-hi descrita l'Olívia, qui, en assaventar-se de tot plegat, va dirigir-se a La Vanguardia per contestar la carta del Xavi, que, tot i tenir poques possibilitats, finalment va ser publicada.

De tot això, i escandalitzant una mica a la Rose (que és qui m'ha informat per fer un post d'aquesta història), La Vanguardia n'ha fet portada! I no de mitjans d'Agost, no... ja de ben entrat el setembre!! Com si no passessin coses en el món com per posar una notícia de tendències ocupant mitja portada!!

Hi ha gent que creurà en el Cupido, d'altres en el Destí... i jo crec en el poder de la Publicitat. Perquè quina millor publicitat es pot fer un diari a ell mateix que, dins el món d'internet i les xarxes socials, dues persones encupitades es busquin i s'acabin trobant mitjançant un diari de fulls grisosos?
Per descomptat que és notícia de portada!!!

Aquí us deixo el link per qui vulgui aprofundir més en la història d'amor del Xavi i l'Olivia.

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100904/53995514264/dos-cartas-publicadas-en-la-vanguardia-permiten-reencontrarse-a-dos-jovenes-que-se-conocieron-en-men.html