Silenci administratiu

La Rosa l'altre dia em va enviar un e-mail: "mola enviar-te e-mails perquè saps que sempre tindràn resposta". I és veritat. Jo SEMPRE ho contesto tot: e-mails, sms, trucades... 

És més, em molesta quan els altres no em contesten perquè no sé si estan d'acord, en contra, l'han rebut, no l'han rebut... Segurament tinc un punt de bogeria, però al no rebre resposta m'imagino el meu sms amb aletes d'àngel, volant perdut entre els caps de la gent sense saber a quin mòbil anar a parar.

Quan estava estudiant Dret hi havia una assignatura que se'm va creuar al llarg de tota la carrera: el dret administratiu. Tenia la sensació que estudiàvem com funcionava la burocràcia i ho trobava tan avorrit que sempre em desconcentrava. 

Recordo un tema en concret: el silenci administratiu. A primera vista pot semblar una tonteria, però tenint en compte que tot els recursos funcionen per terminis i que l'administació pública es caracteritza per la seva lentitud ara sóc conscient de la rellevància del tema. 

Depenent de la norma reguladora el silenci administratiu es considera positiu o negatiu i per tant, pot ser molt favorable o et pot acabar estressant. Però hi ha casos en que la norma reguladora no diu res i llavors hi ha diverses corrents per interpretar si per defecte ha de ser positiu o negatiu.

Recordo cada estiu estudiant el gran mestre Garcia de Enterría. I després de la reflexió que m'ha fet la Rosa he arribat a la conclusió que l'assignatura me la van acabar regalant; i per això jo sempre ho contesto tot, perquè mai he acabat d'entendre si el silenci serà positiu o negatiu.

32º Cursa del Corte Inglés

Des de fa una temporadeta no acostumo a dir que no a res. Potser perquè he estat bastant temps sense fer massa ara tinc la sensació que no vull perdre comba. Si puc, vull estar en tot. És molt difícil que surti una negativa de la meva boca a, podriem dir, quasi qualsevol pla (tan si em vingui molt de gust com si me'n vingui poc). 

Que resulta que he de matinar...cap problema; que tornaré tard i em quedaran poques hores de son... doncs endavant. Que no vaig pentinada... un monyet i andando! I gràcies a aquest canvi de manera de fer (de moment no de ser)  m'ho he passat molt bé i he disfrutat en moltes ocasions.

Però hi ha una NO negativa que encara em té sorpresa. Aquest diumenge a dos quarts de deu estaré palplantada a la Plaça Catalunya per començar la 32º Cursa del Corte Inglés. Suposo que aquesta no negativa també té sorpresa a l'Eli, que em va anar a apuntar de seguida abans  no me'n desdigués...

Jo, que vaig amb cotxe al gimnàs, aquest diumenge correré (és un dir) quasi 11 km per la ciutat comptal.

A vegades em sorpren la papallona que porto a dins.

Purpurina

L'Hedonisme, segons la definició de wikipèdia, és la doctrina filosòfica basada en la cerca del plaer i la supressió del dolor com a objectiu o raó de ser de la vida. És condemnada per moltes religions per falta de moral; sense anar gaire lluny el catolicisme considera que atenta contra els valors del seu dogma ja que anteposa el plaer a l'amor a Déu.

L'Hedonisme proclama el plaer com a finalitat suprema de la vida. Està format per un grup de teories morals que destaquen que, en general, tot el que l'home fa és un mitjà per aconseguir una altra cosa i només el plaer és buscat per si mateix.

Entre els principals preceptes de la vida hedonista destaquen la preservació del temps per gaudir, la decisió per donar-se gustos, l'incentiu de la curiositat i l'intent per no racionalitzar en excés les emocions agradables.

Jo no em considero hedonista, bàsicament perquè només en conec quatre pinzellades, però aquest cap de setmana n'he sigut practicant. M'he concedit capritxets, he gaudit de magnífiques sobretaules, he disfrutat de molt bones companyies, m'he deixat acariciar per un potent sol de finals de primavera, m'he mimat el paladar...

La Marina em va dir que en un festival es va posar purpurina i al cap d'un any encara n'escombrava per casa. Jo no em convertiré a l'Hedonisme (si més no, almenys ara per ara) però desitjo que els plaers viscuts aquest cap de setmana siguin la meva purpurina. Sempre he pensat que fa molt de Festa Major.

Es veu que per això tot va com va

La vida està plena de moments que tard o d'hora hem d'acabar passant. Com s'acostuma a dir a la vida tot són etapes. Hi ha situacions que potser ens angoixen, n'hi ha d'altres que ens poden fer por, d'altres estrés, tristesa, i les que a mi més m'agraden: les situacions que ens provoquen felicitat.

La jubilació d'un ex-company de feina li ha provocat tanta felicitat que ha decidit cel·lebrar-la amb nosaltres convidant-nos a sopar; i ahir va ser el vespre triat.

Com és d'esperar en una reunió de companys de feina, per molt que el lloc  i l'hora sigui molt diferent al que estem acostumats a compartir i que la vestimenta no tingui res a veure amb la que portem quan estem junts, sempre s'acaba parlant de feina, i aquesta vegada no va ser diferent.

Parlant i parlant, aquest company, que és amant de la música clàssica en general i l'òpera en particular, ens comentava que quan un director d'orquestra sua l'americana la música sona com els àngels i en canvi, quan el director es manté ben pentinat fins al final del concert allò ha sigut poc menys d'una olla de grills. I que això es pot aplicar també en el món empresarial.

I parlant dels mals directors "d'orquestra" vam anar a parar al Principi de Peter que diu que en una jerarquia tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d'incompetència. I això em va fer pensar perquè tot va com va.

Quant val el temps?

Quant val el temps ?  

Sempre he tingut la sensació que el temps és molt important. Per tot arreu se'ns diu que el temps és or, que l'hem de saber aprofitar. Perdre temps està mal vist. No malgastis el temps, ens diuen a vegades...

Fins i tot ahir em va venir a la memòria MOMO, de Michael Ende. En aquella història hi havia els Homes de gris que feien estalviar el temps a les persones perquè deien que després els hi tornarien amb interessos... i el temps de les altres persones, se'l fumaven!!!!

Doncs el govern xinès m'ha respost el dubte. Segons "ell" l'hora val 0,40 euros!!. Resulta que fa deu anys van condemnar a un home per homicidi (o assassinat, ara no ho recordo) i fa poquet ha aparegut la seva víctima tan panxa (que vés a saber a on s'havia ficat tot aquest temps...). Es veu que el condemnat va confessar sota tortures. Per fer més dramàtica la història la seva dona s'ha tornat a casar amb un altre home qui, arrissem el rínxol, ha adoptat els seus tres fills (que tenir tres fills a la Xina ja és per flipar en colorins). 

Degut a que aquest sant baró ha estat privat de llibertat durant 10 anys, que ja es diuen ràpid, el Govern xinès he decidit indemnitzar-lo amb 34.700 euros.

No ho acabo de veure clar...

Font: La Vanguardia, dimarts 11 de maig del 2010

Perspectiva

L'altre dia, a classe de fotografia, l'Ona ens va estar explicant la diferència entre el teleobjectiu i el gran angular. 

Jo, com a nefasta fotògrafa que sóc en l'actualitat (hi estic posant remei i moltes ganes), només feia servir el zoom per acostar-me. Es veu que això és només una mínima part de les prestacions que ens pot donar... Jugant amb el gran angular i amb el teleobjectiu canviem la profunditat de la imatge; i si ho fem bé, amb gràcia i amb una bona lent podem tergiversar totalment la realitat. 

Per posar-nos un exemple ens va dir que  al fer una fotografia d'una manifestació la podem convertir en èxit o en fracàs depenent de la lent que utilitzem. I això em va fer pensar que a la vida tot és qüestió de perspectives.

Invisible

Ja l'he acabat! Aquesta nit no m'he adormit fins que no he arribat a la pàgina 281, la última. Després m'he endinsat en un profund son que m'ha deixat sommiar en tots ells, en les seves vides i en les seves morts.

A casa sempre em diuen que sóc molt pel·liculera i que quan deixo volar  la imaginació se m'escapa massa amunt. Però és que a mi m'agrada imaginar-me les coses i pensar en realitats que, del descabellat que arriben a ser, només les acceptaríem com a paral·leles.

Però aquesta vegada se m'accepta tot perquè l'admirable sr. Auster ens ho permet. El llibre explica el que explica i deixa d'explicar la resta. I jo ja m'he imaginat tota la resta, que és molta. I de tant que me l'he arribat a imaginar ja no sé quina forma part del llibre i quina no. He omplert tots els silencis. I potser per això, perquè el Sr. Auster m'ha permès fer-me la història una mica meva, el llibre m'ha agradat molt.

M'encanten els esmorzars!!

M'entanten els esmorzars. És uns dels meus millors moments del dia, i és un millor moment que tinc cada dia. 

Si puc triar m'agrada menjar-me'l fora casa, al bar, i si encara puc triar més, en una terrassa amb el sol acariciant-me la cara. Si me l'he de preparar jo m'agrada fer-ho amb temps, sense presses i menjar-me'l amb calma; dolç o salat depen del dia.

Doncs avui he començat aquest cap de setmana llarg amb un molt bon esmorzar amb molt bona companyia, la Rose. Aquest dissabte, amb un sol molt esperat després de tants dies de pluja, abans de les 10 del matí ja baixavem les dues el carrer Petritxol mentre sens feia la boca aigua. El meu cap de setmana ha començat amb un suc de taronja natural, un croissant i un suís al Dulcinea, acompanyat d'una agradable conversa. Amb un esmorzar com aquest és impossible que el dia vagi malament.