Fa dècades que els homes i les dones sembla que no ens acabem de posar d'acord per trobar-nos en un mateix espai/temps. Sent de la mateixa espècie ens separen unes grans diferències de comportament que diversos autors han intentat explicar-nos en alguns llibres. Segons John Gray Els homes són de Mart i les dones de Venus, i segons l'Allan i la Barbara Pease Els homes no escolten i les dones no entenen els mapes.
Però si mirem al nostre voltant, escoltem als nostres coneguts, espiem les converses del tren o sentim algú dins un restaurant ens adonarem que ni ens hem llegit els llibres ni tan sols devem saber que existeixen.
La Rose té una teoria. Segons ella les pel·lícules dels noranta han fet molt mal a les relacions de parella perquè han creat una utopia a l'espècie femenina que difícilment es pot realitzar. Mentre nosaltres ploràvem a llàgrima viva mentre el Richard Gere pujava per les escales d'incendi del pis de la Julia Roberts amb un ram de flors a la mà i la treia de la misèria de ser prostituta, o somicàvem quan la Demi Moore feia malbé la figura de fang al notar el tacte del fantasma del seu difunt marit, o desitjàvem de tot cor que el Tom Hanks es trobés dalt de l'Empire States amb la Meg Ryan després de passar-se tota la pel·lícula esperant un e-mail... ells s'interessaven per la trilogia-precuela Star Wars, o flipaven amb els salts impossibles del Tom Cruise a Mission Impossible, i ja no dir res de la Lara Croft a Tom Rider, o es passaven tota la tarda fent l'equip per la FIFA o el Pro Evolution de la Play.
Crec que va sent hora de que arribem a la conclusió que el màrqueting és una eina molt poderosa per crear expectatives, ansietats, emocions i frustracions i, tal com diu la Rose, l'home que vam conèixer als noranta no existeix, se'l van inventar. I per somiar amb aquest home que mai acabarem trobant ens anem fotent una patacada darrera l'altra.
En definitiva, és hora de baixar dels núvols!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada