Arribaré a temps...?

Avui he matinat,  m'he calçat les meves nike noves  amb el nike+ i l'ipod a la butxaca i he sortit a córrer amb la L.

Tinc un objectiu, 10km a la cursa de la festa major de Sabadell amb l'E. Ella ho veu molt clar. Jo fins avui ho veia gris.

Fins avui ja feia bastants dies que ho veia gris i per això he estat 2/3 cops per setmana entrenant. Però amb la calor que fa aquests dies entrenava a casa. Em pujava a l'elíptica, lleugereta de roba, amb una ampolla de litre d'aigua al costat, amb el ventilador a tota potència enfocant-me directament i amb l'ordinador davant mirant sèries. L'entrenament de les princeses, que dic jo.  Corria una hora aproximadament i acabava vermella com un pebrot. 

Però ja fa dies que tinc clar que això no és entrenar. He de sortir al carrer i notar com apreta la calor, i sobretot l'impacte del peu al terra, que amb l'elíptica els genolls no s'adonen de res. I això mateix he fet avui a les 9 del matí. En total han estat 5,5 km. El temps no el puc dir pq després ens hem regalat un esmorzar en una terrasseta però segur que ha estat més del que hauria.

Ara ja no ho veig gris. Ara ho veig negre. Queda una setmana justa per la cursa i ja m'estic posant nerviosa.

Però els nervis que m'ha causat el mal resultat no m'ha impedit de gaudir d'un bon matí amb la L.

Pensions per tots

Per tots aquells que no estigueu habituats amb el dia a dia d'un banc o caixa us explicaré que en el nostre món hi ha dates molt importants i una d'elles, i més si estàs en un barri, és el dia 25.

El dia 25 s'abonen les pensions i això és un esdeveniment que es mereix dutxa (o en el seu defecte excés de colònia) i matinar per anar a fer cua a la porta i demanar tanda (o la vez, depen del barri)  tres quarts d'hora abans d'obrir

Al ser agost em pensava que aquesta vegada no seria el mateix, però es veu que el 25 no perdona les vacances. A part aquest mes hem tingut una pensionista més que se'ns ha colat durant la nit per ser la primera en cobrar, però en veure el rebombori que teníem a primera hora del matí s'ha espantat i ha sortit corrents mentre els pensionistes ens cridaven:

niñah que sus salen lah ratah!!!

 

Equilibri

La característica essencial de l'hipocondríac és la por a patir o la convicció de tenir una malaltia greu a partir de l'interpretació personal d'algunes sensacions corporals o d'altre signe que pateix en el cos. Poden ser per exemple pigues, tos, petites ferides, sensacions físiques no gaire estranyes, batecs del cor, moviments involuntaris. Tot i que el metge no els hi diagnostiqui res només es queden tranquils una estona, llavors hi tornen a pensar/patir. Es creu, sense fonament, que es pateix una malaltia greu (wikipèdia) .

Cap allà a l'any 2004 o al 2005  (el nostre protagonista no ho acaba de recordar del tot), a la localitat d'Herne, a l'occident d'Alemanya, va passar un fet extraordinari tot i que aparentment desaparcebut.

 El nostre protagonista va sortir a cel·lebrar l'inici de l'any nou una freda nit de desembre a una freda localitat d'Alemanya. I veient-se envoltat de tant fred va decidir escalfar-se el cos a base d'alcohol. Trompa perdut i sense haver guanyat companyia va despedir la nit de cap d'any caminant tot sol pels freds carrers d'Herne. Durant el trajecte va notar un fort impacte al cap que, junt amb les ensopegades causades per les etíliques esses el van fer arribar a casa fet una mica una piltrafa. El dia següent semblava que li hagués d'explotar el cap, però ja se sap que la ressaca de whisky és molt dolenta.

Cinc anys més tard, i cansat de notar molèsties en un quiste a darrera del cap, el seu metge va decidir fer-li una radiografia... i gens petita va ser la sorpresa quan van descobrir que hi tenia enclastada una bala del calibre 22 i que per sort no li havia acabat de foradar el crani.

Ja m'ho deien sempre de petita que els extrems no són mai bons...

La notícia la va trobar ahir la Rose i aquí us adjunto el link: 
http://www.lavanguardia.es/sucesos/noticias/20100824/53989517861/descubre-un-balazo-en-su-cabeza-cinco-anos-despues-de-haberlo-sufrido.html

L'efecte papallona

Sempre m'han agradat les papallones Amb totes les seves coloraines les trobo molt alegres, fan de bon temps. La seva curta vida em recorda el Carpe diem, aprofita el moment, qui no s'arrisca no pisca que diuen. L'Anna diu que somiar amb papallones o fixar-se en elles, pensar-hi..., s'interpreta com a signes de l'inici o la necessitat d'un canvi vital. I és ben possible perquè l'any passat, sense saber-ne encara aquesta interpretació, em vaig inundar de papallones. Samarretes, arracades, llibretes, puzzles... De fet, aquest blog s'havia de dir Papallones a la panxa o alguna cosa per l'estil, però al final no va ser així tot i que encara estic buscant un nom relacionat amb el tema.

Suposo que és per la meva dèria amb les papallones que un cert dia vaig anar remenant fins a trobar el conegut efecte papallona. Va ser descobert als anys 60 pel meteoròleg Eduard Lorenz. Aquest senyor, després de molt pensar, va trobar el que creia que era un model matemàtic exacte que englobava les prediccions metereològiques i que podia predir amb bastanta antelació el comportament de l'atmosfera. Es basava en tres senzilles equacions matemàtiques que variaven amb la temperatura i la velocitat de l'aire. La seva sorpresa va ser quan es va adonar que una mínima diferència amb les dades de sortida (diferència de 0,0000000000001 o el que seria el mateix, l'aleteig d'una papallona) feia canviar enormement el resultat final. I segons wikipèdia la idea de l'efecte papallona és que donades unes condicions inicials d'un determinat sistema caòtic, la mínima variació en elles pot provocar que el sistema evolucioni de formes completament diferents; i per tant, una petita perturbació inicial, mitjançant un procediment d'amplificació, podrà generar un efecte considerablement gran.

El millor de tot això és que podem aplicar l'efecte papallona a la nostra qüotidianitat . I  és possible que un petit acte nostre, o una mala paraula en un mal moment, faci canviar radicalment els posteriors esdeveniments. I aquests canvis poden no només afectar-nos a nosaltres sinó a les persones del nostre voltant.

Aquest estiu una papallona va aletejar i tot es va començar a moure i gràcies a això una bona amiga que m'estimo molt passarà (espero) un molt bon cap de setmana.

 

Utopia dels noranta

Fa dècades que els homes i les dones sembla que no ens acabem de posar d'acord per trobar-nos en un mateix espai/temps.  Sent de la mateixa espècie ens separen unes grans diferències de comportament que diversos autors han intentat explicar-nos en alguns llibres.  Segons John Gray Els homes són de Mart i les dones de Venus, i segons l'Allan i la Barbara Pease Els homes no escolten i les dones no entenen els mapes.

Però si mirem al nostre voltant, escoltem als nostres coneguts, espiem les converses del tren o sentim algú dins un restaurant ens adonarem que ni ens hem llegit els llibres ni tan sols devem saber que existeixen.

La Rose té una teoria. Segons ella les pel·lícules dels noranta han fet molt mal a les relacions de parella perquè han creat una utopia a l'espècie femenina que difícilment es pot realitzar. Mentre nosaltres ploràvem a llàgrima viva mentre el Richard Gere pujava per les escales d'incendi del pis de la Julia Roberts amb un ram de flors a la mà i la treia de la misèria de ser prostituta, o somicàvem quan la Demi Moore feia malbé la figura de fang al notar el tacte del fantasma del seu difunt marit, o desitjàvem de tot cor que el Tom Hanks es trobés dalt de l'Empire States amb la Meg Ryan després de passar-se tota la pel·lícula esperant un e-mail... ells s'interessaven per la trilogia-precuela Star Wars, o flipaven amb els salts impossibles del Tom Cruise a Mission Impossible,  i ja no dir res de la Lara Croft a Tom Rider, o es passaven tota la tarda fent l'equip per la FIFA o el Pro Evolution de la Play.

Crec que va sent hora de que arribem a la conclusió que el màrqueting és una eina molt poderosa per crear expectatives, ansietats, emocions i frustracions i, tal com diu la Rose, l'home que vam conèixer als noranta no existeix, se'l van inventar. I per somiar amb aquest home que mai acabarem trobant ens anem fotent una patacada darrera l'altra.

En definitiva, és hora de baixar dels núvols!!!

En procés de tornar a la rutina...

Després de viure tres setmanes llevant-me a les deu, prenent el sol tot el matí, fent migdiades, disfrutant de les terrassetes, menjar sense comptar les calories, anar a dormir quan el sol fa hores que ha marxat i que la màxima preocupació fós el menú del dia següent o si faria bon temps ha arribat l'hora de tornar a la rutina.

I tenint en compte que l'ésser humà s'acostuma molt ràpidament a la bona vida... com puc de cop i volta tornar als dies en que m'he de llevar a un quart de set, que no tinc finestra al despatx perquè m'entri la llum natural, que no tinc temps per les migdiades, que a les terrassetes del meu voltant només hi queden els rodriguez, que les calories tornen a ser importants, que el llit s'ha d'ocupar encara que la calor no permeti dormir perquè necessito descansar i que les preocupacions tornen a trucar a la porta?

Doncs a l'oficina hem trobat un bon remei pels que ens toca treballar a l'agost: el pica-pica de els tres! 

Fringe

Qui em coneix sap de la meva afecció/deliri per les sèries en general i les americanes en particular. Crec haver comentat alguna vegada que no tinc gaire predilecció per un gènere en concret... m'ho empasso tot!

Tot va començar amb el Perry Mason en blanc i negre, d'això ja fa molts anys. Va ser un calorós estiu en el que TV3 en va fer una reemissió a quarts de dotze de la nit. Va ser en aquella època que l'estiu tenia una cançó en català i cada vespre les Teresines les més bones veïnes ens distreien a l'hora de sopar. La sabiduria d'aquell home, que més endavant es va deixar barba i va adquirir color, em va enlluernar. Potser és per culpa seva que més tard vaig acabar llicenciada en dret...

Després del bon Sr. Perry va venir la Sue Ellen i el J.R. a Dallas, els crims que escrivia la doctora Fletcher, els expedients X del Fox Mulder i la Dana Scully, la Laura Palmer... Més endavant va apareixer el Gil Grissom cap del departament d'investigació forense de Las Vegas i finalment vaig descobrir la FOX i l'AXN en el satèlit digital. 

No ve al cas comentar totes les sèries que gràcies a aquests canals he arribat a descobrir perquè n'hi ha de tan bones que es mereixen una entrada pròpia. Però si que és veritat que la relació que vaig tenir aquell estiu amb el Sr. Perry ha fet que cada vegada que arriba el bon temps necessiti introduir-me de ple en una sèrie amb cos i ànima dedicant-hi gran part de les hores lliures que tinc. Recordo l'any passat que li va tocar el torn a Men in trees, passava una època toveta... Però també diré que la sèrie em semblava fantàstica i em sap greu que la retiressin sense el final que tan es mereixia.

Aquest estiu l'hi ha tocat el torn a Fringe. 

Sola a casa i amb 5 dies abans de començar a treballar m'he endinsat de ple dins d'aquesta història d'intriga, amb uns personatges molt aconseguits (sóc fidel seguidora del Joshua Jackson des de Dawson's Creek) i plena de fets paranormals, tant, que fa dos dies que tinc malsons.

Us la recomano. I vist que amb la crisi cancel·len la meitat de les sèries, saber que aquesta tindrà una tercera temporada completa (22 capítols) som bastants els seguidors que ha aconseguit captivar.