Balanç del 2010

El 2010 ja s'acaba, i ara semblaré una vella però sembla que va ser ahir que va començar, a Gósol, a Ca l'Hermano, nevant i jo amb màniga curta a la terrassa (tinc una foto que en dóna fe).

Però no va ser ahir no, va ser fa 365 dies i durant aquest temps...

He acabat la carrera de publicitat, he començat a fer curses i les he acabat. He intentat viatjar, m'ha fet una mica de mandra nedar. M'he proposat anar més amb talons, en dues ocasions he hagut de dormir pels racons, m'he tornat una experta en reclamacions. M'he començat a endinsar en el món de la fotografia, he après que a vegades m'he d'agafar les coses amb filosofia, a la feina hem continuat amb la mateixa monotonia. Aquest any no m'he posat gaire morena, he aguantat tot l'any sense cap massatge a l'esquena. He acabat el puzzle del meu quadre preferit, m'he acostumat a anar més tard que mai al llit, he estat quatre dies a Madrid. He fet una superexcursió amb bici, un cop al mes em dono algun caprici, he decidit que l'any que ve deixo el meu vici. Amb molt bones amigues cada quinze dies fem sopars, amb la Rosa faig els meus millors esmorzars, i la Su cada dimarts m'ensenya a fer exquisits menjars. A San Francisco havia d'anar, però a Frankfurt em vaig quedar i finalment a Sevilla vaig acabar, a Roma també  vaig tenir problemes amb el volcà. Aquest any la lectura l'he deixat una mica aparcada, però de sèries americanes no perdo passada. He ressucitat el meu blog tot i que hi escric poc. Aquest 2010 hi ha coses que he deixat sense fer, però si tot va bé, repetiré propòsits per l'any que ve.

I el que semblava més impossible... m'han tret els braquets!!

Dexter

El fred, la pluja i estar de vacances de les meves activitats extraescolars només pot significar una cosa: nonstop de sèries.
Aquest any tenia aquest reietó una mica aparcat i clar, aquests dies m'he empassat la cinquena temporada de cop i quasi sense respirar.

I què puc dir del Dexter? Doncs que estic molt contenta que el Michael C Hall s'hagi recuperat del limfona de Hodgkin que patia a principis d'any; que me n'alegro del Globus d'or que li van donar l'any passat per millor actor de sèrie dramàtica; que m'encanta que hagin firmat una sisena temporada perquè últimament estan cancel·lant totes les sèries que m'agraden.

I què puc dir d'aquesta temporada? Doncs que el personatge ha evolucionat moltíssim. Que fins i tot una persona sense capacitat per tenir sentiments ha sentit. Que tots necessitem comprensió i que ens acceptin tal com som, fins i tot un psicòpata com el Dexter. Que ha estat la temporada més emotiva en el que s'ha vist el Dexter més humà i menys assassí. I al final tothom s'acaba posant al seu lloc, perquè per molt que vulguem no podem ser allò que no som ni deixar de ser allò que som.

Per qui encara no conegui la sèrie només tinc una cosa a dir-vos:

Posa un Dexter a la teva vida.

I perquè m'encanta aquest actor, aquí us deixo aquesta nadala.

 

Instants 3

Robert Doisneau

Dos quarts de vuit. Tres graus i donant les gràcies. Encara no entens perquè aquest any t'ha agafat la mania de portar el cabell tan curt, amb el fred que fa aquests dies a primera hora del matí ja tens el crani glaçat. Amb sort aquest any el teu amic invisible et regalarà un gorro.

Pedalant es nota molt més la pendent del carrer; quan vas decidir anar amb bicicleta no sabies que acabaries fent tantes cames per anar a la feina. Ara ja ho tens per mà. L'esforç et fa entrar en calor. A part, a l'hora de plegar fa baixada, i això sempre és d'agraïr per acabar el dia.

Sempre el mateix trajecte, sempre els mateixos semàfors, sempre les mateixes cares i sempre em trobes els ulls.

El pre-nadal

Sempre m'ha agradat el Nadal i he pensat que ara que el tenim quasi a sobre es mereixia un post; però sentada davant la pantalla blanca de l'ordinador m'he adonat que no tenia res a escriure.

I no tenia res a escriure perquè no m'agrada el Nadal. Tampoc em desagrada. El Nadal és menjar i menjar fins que les intoleràncies alimentícies comencen a fer saltar les alarmes del nostre cos. I quan això passa ens tumbem i reposem. Que penses, reposem de què? si només hem menjat!!

A  mi el que de veritat m'agrada és el pre-Nadal.

- m'agrada veure que a finals de novembre les ciutats ja hagin penjat les llums de Nadal i pensar, per Déu que no és ni desembre!

- m'agrada quan entro a algun lloc i la música d'ambient són nadales (encara que siguin cutres i rocieras)

- m'agrada haver de pensar què regalo a cada un i perdre un o dos dies buscant-ho mentre el carrer i les botigues no poden estar més plenes de gent.

- m'agrada anar al sopar de Nadal dels amics de la feina i passar-me el sopar parlant només de feina fins que se'ns facin les tantes (copes incloses).

 - m'agraden els amics invisibles de compromís que sempre penses que no quedaràs bé i llavors ets tu que no saps quina cara posar quan obres el teu paquet.

- m'agrada fer sopars de nadal amb gent que veig poc amb l'excusa que hem de celebrar el Nadal.

Doncs per tot això que m'agrada i que ja se m'acaba faig aquest post de pre-Nadal

PD: rellegint la llista del que m'agrada veig que sóc una mica rara...

Instants 2

Henri Cartier Bresson

Sis anys en silenci, adormit. 

Crec que en algun moment vaig notar algun moviment, però per més que penso no recordo cap a quin cantó et vas girar. Tampoc em va importar. Quasi no me'n vaig adonar.

Ahir em vas despertar, sense fer cap soroll. I per més que ho intenti i em doni la volta no puc tornar a dormir-me.

Sembla que hagi aixafat merda...

Aquest pont de desembre he tingut un déjà vu . Teòricament havia d'haver estat aqui:

Lisboa

però vist el gran èxit que tinc últimament amb els viatges he acabat aquí:

Madrid

Ja començo a agafar una mica d'experiència en la post-pèrdua/ post-cancel·lació de vols però tampoc és una peculiaritat que m'interessa posar en el meu currículum per tant, m'agradaria començar-m'ho a estalviar.
Sóc conscient que estic agafant una fama que encara que no vulgui m'estic guanyant a pols i comprenc que cada vegada hi hagi més gent que no s'atreveixi a viatjar amb mi.
A tots ells, a favor meu diré que sóc una molt bona companya de viatges plan B. Aquest any ja en porto dos (Sevilla i Madrid) i els dos han estat molt bé si tenim en compte el temps disponible de preparació.

Diuen que tots els camins porten a Roma. De fet no puc dir el contrari perquè és l'únic viatge truncat en el que he arribat al destí (abril'10 caos aeri pel núvol volcànic). I pel que he vist tots els viatges comencen a Madrid.

Doncs aquest ha estat el meu origen i ara, si us plau, deixeu-me volar en pau!

Instants 1

Hyeres- Henri Cartier Bresson

Pàgines mal escrites, bitllets bruts, olors fortes, paraules escuetes, rebuts retardats, timbres molestos, preguntes obvies, mal de cap, pensions, súpliques, gana, massa gent, un no parar, una cua interminable, i al final de tot, tu.

De cop, demà ja és divendres, avui fa sol, sort que sempre s'encanta,  la corbata li queda perfecte, d'on ha sortit..., estic impactada, fins a mi.

Un sol instant. Cinc frases, quatre preguntes, tres respostes, dues negatives, una despedida i massa poca informació.