Fa un any vaig anar a veure per primera vegada la Mitja Marató de Barcelona. Hi anava a animar a uns amics i a conèixer a una persona que durant aquest any m'ha ensenyat molt d'aquest món. Recordo que vaig veure tota la sortida, fins a l'últim, i em mirava les dones i tota jo m'omplia d'admiració. Jo amb prou feines feia 10 km i despentinant-me molt i elles tenien més de 21 km per endavant i se les veia molt ilusionades. Però va ser a l'arribada, amb les abraçades i les cares de satisfacció que feien que vaig pensar: jo vull sentir això. No sé quan... però ho vull sentir.
A l'estiu vaig decidir que la meva estrena seria el 2013. Tenia entrenador i vam fer com una espècie de repte que va durar molt poc, però les ganes hi continuaven sent.
Però un dia l'entrenador es va adonar que ja no era interessant entrenar-me i ho va deixar de fer. Tenint en compte que sempre m'havia guiat pels seus consells em vaig sentir molt perduda i no vaig saber si seria capaç de fer-ho sola, però tot i així vaig decidir insciure'm perquè quedava temps i tenia marge de maniobra per convènce'l o buscar alguna alternativa. El temps que quedava em va ensenyar que l'antic entrenador mai canvia una decisió presa, però vaig aconseguir un entrenament d'algú que en algun moment havia preparat una mitja marató.
Amb el nou any ja s'acostava el repte. La mitja la vaig preparar malament. Anava tard, l'entrenament que em van passar no em quadrava amb el que m'havien ensenyat fins ara, rebia consells oposats, feia força creació pròpia.... A això li hem de sumar a nivell personal un final que he hagut d'assumir amb tristesa unit d'un silenci que m'ha sabut greu, i a la feina molt d'estrés i masses reunions. He estat trista, malalta, cansada... hi ha hagut dies que els entrenaments han sortit fatal. I els últims dies quan no estava treballant estava al llit esgotada i mig malalta.
Va arribar el dia de la Mitja i estava força insegura perquè l'havia preparat a cegues. Intentava no pensar-hi i distreure'm amb la gent que m'acompanyava.
Caminant cap al lloc de sortida em vaig trobar el Patrick. Curiós, també ens vem trobar a la cursa de bombers i no sabíem que l'altra la feia. Em va dir que la faríem junts, que s'anava a fer les fotos d'equip i ens buscàvem. Vaig escalfar, estirar, despedir-me de la fantàstica claca que va venir per animar-me i vaig anar cap al lloc de sortida. 14.300 runners, i per 1,87 que faci el Patrick no el veia per enlloc... segurament el meu 1.62 feia que només veiés caps per tot arreu.
Nerviosa, ja estava preparada per escoltar l'avís de la tercera sortida, la meva, pensant en els 21km que tenia per davant. I uns segons abans em van agafar per l'esquena i em van dir a l'orella ja et tinc. En aquell moment van desaparèxier tots els nervis i tota la solitud que vaig sentir les setmanes que vaig preparar a cegues la mitja es va omplir amb la companyia del Patrick.
Em notava molt bé i em notava molt forta. Anava còmoda i tranquila. Ell m'anava dient afluixa bitxo que queda molt... Vem córrer junts fins al km 17 quan jo vaig afluixar una mica perquè no podia més... el veia a davant cada vegada més lluny.
Aquells 4 últims km van ser els més durs. Vaig començar a pensar que ja no podia, hi havia molta gent que parava, ambulàncies, gent vomitant... i jo pensava deixa estar el cap perquè les cames encara poden.
Vaig acabar en 1:54:52 i a l'arribada m'esperava el Patrick que va fer un minut menys que jo.
Vaig acabar molt satisfeta amb tot. Amb el temps, amb com em vaig sentir fins al km 15... en definitiva la vaig disfrutar moltíssim.
I el millor de tot és que si preparant-la fatal em va sortir força bé, preparant-la bé em sortirà de conya. Però aquesta vegada ho faré com toca, em buscaré un bon entrenament i un bon entrenador, he après que l'actitud ho és tot i anar segura és molt important. No sempre em trobaré el Patrick a la sortida... tot i que jo no crec en les casualitats, les coses passen perquè han de passar.
Valoració de l'experiència: 10
