Pàgines

dimarts, 12 de novembre de 2013

Déjà Vu



Els psicòlegs diuen que les primeres vegades acostumen a ser les més importants perquè són l'aprenentatge del comportament que adquirirem com a pauta en situacions posteriors.

Recordo quan encara no tenia 18 any i volia aprendre a conduir, que em deien: "no, els primers cops millor que els facis amb el professor de l'autoescola, que si t'enganxo algun vici segur que ja no te'l podràs treure...".

Segons m'han comentat, en les relacions passa el mateix. Les primeres relacions són les que determinen com aniran les futures. Els errors i els vicis adquirits són els que es van repetint al llarg de totes elles; i n'has de prendre consciència i treballar molt per modificar-ho perquè a la mínima que et relaxes tornen a sortir.
I qui diu vicis, diu també pautes. La pauta adquirida en les primeres relacions és la que anirem repetint perquè és la que hem après. Es veu que inconscientment interioritzem una manera de fer, unes pors generades, unes conductes..., que ens queden gravades i aniran sortint en situacions posteriors donant-les nosaltres com a vàlides, possibles i naturals. I si aquesta pauta porta a un resultat, sempre acabarem cometent els mateixos errors. Llavors arriba el moment de recordar la famosa frase d'Einstein de que si busques resultats diferents no facis sempre les mateixes coses.
Però com tot, és molt fàcil de dir i més difícil de fer,  perquè si no et reeduques tendeixes a anar cap a la mateixa direcció. I tampoc vol dir que fent les coses diferents els resultats millorin, perquè a vegades poden ser nefastos, i és que, com tot a la vida, els èxits s'aconsegueixen a base de prova-error i anar afinant punteria.

Doncs tot això venia a que estant en un mal moment he tingut mitja hora de mel, aquest cel i m'han arrencat algun somriure... He tingut un déjà vu i he pensat que era una pauta que, estant completament fora del meu comportament, també es repetia. I que potser l'Univers feia això, creava les seves propies pautes per equilibrar les energies positives i negatives... però tampoc em feu massa cas, porto uns dies una mica més romàntica de l'habitual.

divendres, 9 d’agost de 2013

Prioritats



Hi havia una vegada, un dia de sol, un vell savi estava al mig de la plaça del poble envoltat de nens encuriosits. A la mà hi tenia un got. Va omplir el got fins dalt de pedres i va preguntar als nens:

- Jovent, que està ple el got?

I els nens van respondre:

-Siiiiii!

Llavors va agafar tot de pedretes i les va posar dins del got. Les pedretes es van anar colant pels espais buits que havien deixat les pedres. Va mirar els nens i els va preguntar:

- I ara, que està ple el got?

I els nens van respondre:

- Siiiii!

Seguidament, el vell savi va agafar un grapat de sorra i el va abocar al got, que va acabar d'omplir els buits que tant les pedres com les pedretes havien deixat. Va mirar als nens i va tornar a preguntar:

- I ara què me'n dieu?

I els nens:

- Que està ple!

Per últim va agafar aigua i la va tirar dins del got. L'aigua es va anar filtrant per la sorra fins que va acabar omplint el got. El vell va preguntar:

- I ara?

I els nens van respondre:

- Si, el got continua estant ple.


Si el primer material que haguéssim posat al got hagués estat l'aigua ja no haguéssim pogut posar-hi ni la sorra, ni les pedretes, ni les pedres, sense fer vessar l'aigua. 

La nostra vida és el got i som nosaltres qui hem de  descobrir què és l'important i com el volem omplir perquè hi càpiga el màxim de coses possibles i tenir una vida rica. 
Jo crec que les pedres no són la feina... i cadascú farà la seva valoració personal, però el que és important és mai confondre les pedres amb l'aigua.

dijous, 8 d’agost de 2013

Easy comes, easy goes

Sóc una europea força americanitzada. M'encanta la reposteria yanki (cookies, cupcakes, lemon pies, carrot cakes...), per tothom és sabut que tinc una pseudo-addicció a les sèries d'allà (de riure, de plorar, d'intriga, de por, divertides, patètiques.... entren quasi totes), i ara, a falta de la FOX a casa, sóc esporàdica consumidora de progràmes xorres de la MTV o Divinity (Plane Jane, l'Hotel de l'infern, l'Aghata... o Abbatta... ara no sé com es diu...) Però el que si que em té fascinada i realment és una pena no saber mai quan el fan és Catfish. Dubto que algú no sàpiga de què va... però per si de cas us en faig una pinzellada: El Nev Schulman coneix una noia per internet i després d'un temps se n'enamora, la noia resulta no ser qui ell es pensa, però tot el procés és gravat pel seu germà i un company de facultat i en fan un documental. Arrel de la quantitat de mails rebuts després d'emetre el documental decideixen fer-ne un programa per ajudar a la gent a esbrinar si les seves històries són reals o no. Veient aquest programa descobreixes que la imaginació humana és ilimitada... i la maldat d'alguns també. Abans d'opinar mireu el programa, és millor del que l'he descrit. A mi em té enganxada i seria capaç de treballar-hi cobrant una misèria.


I és que les relacions online són cada vegada més habituals. 
Diuen que els homes s'enamoren per la vista i les dones per la oïda, per això les dones es maquillen i els homes diuen mentides (no entraré a valorar-ho). Sé que és millor especificar, perquè les generalitzacions sempre acaben sent vagues i posant a tothom al mateix sac, però també sé que, mentides o no, és molt més fàcil dir el que sigui des de la comoditat que et dóna un sofà amb el mòbil a la mà o des de darrera la pantalla d'un ordinador que no pas un cara a cara entre cafès.

Mirant algun capítol d'aquest programa segur que penseu (perquè jo també ho he pensat) "osti, però això és gent d'un nivell sociocultural força baix... a mi aquest gol no me'l colen" I si, segurament te'l colen, però els descobreixes molt abans i no et cal que et vingui la MTV a obrir-te els ulls. 
Parlo des del punt de vista femení perquè no tinc cap amic que m'hagi comentat cap cas,  però pel que he comprovat acostuma a ser gent que en major o menor mesura t'ha estat seguint i sap el que dius, el que fas, més o menys com penses i, el més important, porta un manual sota el braç.
Un dia et despertes i tens una foto de la sortida de sol com a bon dia. O, si no pots dormir t'envien llistes de reproducció,  o quan estàs a punt de dormir-te et diuen exactament les paraules que vols sentir, totes, així romanticones, i no se'n deixen ni una.
Jo aquest any estic molt poc receptiva a aquestes situacions i ja els veig a venir perquè m'ho miro fredament des de la distància, però tinc amigues a qui si que han mig enganyat i penso que, si estàs una mica faltat de carinyo, potser ets més receptiu a aquestes situacions i a base de la tècnica de la gota malaya acabes caient.
Segurament no serà la millor tècnica, però... Quan apareix algú a qui no coneixes i en poc temps es converteix en un amor de persona i et diu coses que no recordes quan va ser la última vegada que te les van dir (en directe... on line segur que fa poc més d'una setmana...), una bona cosa a fer és levitar i mirar-t'ho tot des de dalt; veure't a tu bledeta llegint el que et diuen i a l'altre persona, que et diu coses que molt provablement no pot sentir, amb un mòbil a la mà, i SOBRETOT pensar en la possibilitat de que aquesta personeta que tenim amb el mòbil a la mà estigui fent un copy-paste i estigui parlant amb tres més. Segurament quan hagi caigut la primera víctima deixarà de donar senyals de vida a les demés... i és que ja ho diuen...easy comes, easy goes.


Em puc equivocar en alguna cosa, però així generalitzat (i ja sé que he dit que no s'ha de fer), podríem dir que en les relacions online no desvirtualitzades cal posar un plus d'atenció/alerta a:

- quan et diuen per privat coses que podrien dir-te en públic. Un bon dia o un bona nit es pot dir en públic. Potser fer-ho en privat no té malícia, però sembla que s'estigui amagant i més si ho fa depèn de quines hores de la nit.
- les converses per instagram que es tenen a través de fotos fetes més enllà de les 15 setmanes i que saps que ningú trobarà... o les converses que es tenen a través de diverses fotos i que saps que és impossible seguir-ne el rastre. Si les coses poden ser fàcils, fer-les difícils (ja sigui per una cosa o per una altre) ja  hauria de ser motiu d'alerta.
- quan una persona que no et coneix et diu exactament el que vols sentir. Que una persona que no t'ha vist mai i amb qui has interactuat poc et digui a les 2 a.m. M'agradaria que fossis aqui amb mi NO és creible... per molt que agradi sentir aquestes paraules.... NO! I no és creible la primera vegada que t'ho diu ni si t'ho diu cada dia durant un mes. No s'ha de perdre de vista que són persones que no ens coneixen.


 

divendres, 2 d’agost de 2013

Ni som el que mengem, ni som el que pengem.

Ara està molt de moda això de que som el que mengem. Es tendeix a pensar que si menges sa ets una persona sana (i ja us dic jo que no té perquè), i que si t'alimentes de qualsevol manera és que ets un deixat de la vida (i tampoc). I estic segura que les persones que mengen supersà també tenen algun moment de debilitat i engulleixen tot un paquet de Donettes o de Lay's.
A part, conec gent que li agrada molt els tocinets del cel i és ben rància, gent que li agrada el picant i que no pot ser més sosa i també gent que es pren el cafè sense sucre i és força dolça. Per tant, no, no som el que mengem.

I de la mateixa manera que no som el que mengem, tampoc som el que pengem.



És lògic que la gent pengi a les xarxes socials el millor d'ells mateixos. És una manera d'ensenyar com ets però de manera meditada. Els rampells, els mals humors i les manies acostumen a quedar al món 1.0. Ets un tu sense mostrar-te en una prespectiva de 360º. T'estàs venent i és normal que ensenyis el millor. (Cal dir que hi ha gent que ensenya també el pitjor mostrant molt victimisme i mala llet, però aquests van dins d'un sac a part i podríen ser objecte d'estudi exhaustiu, ni que sigui pel fet de que tenen aquesta necessitat d'anar escampant als quatre vents les seves desgràcies... Si que pots tenir un moment fluix però, però per favor... no masses).

A les xarxes socials és molt fàcil que la gent de seguida et caigui bé. Tothom és obert i simpàtic. És cert que hi ha aquells narcisistes que s'encanten, i tot és yo, mi, me, conmigo però quan ja els has vist prenent el sol de totes les prespectives possibles que permet la longitud del seu braç i no aporten massa més els hi fas un unfollow i llestos. 

Som un Tot i en pengem una part, que acostuma a ser la millor. Jo tinc moltíssimes fotos a l'instagram de postes de sol i no em passo pas el dia mirant el cel. I tinc fotos d'unes cupcakes moníssimes i també se'm cremen les torrades. Publico les curses que faig però m'estalvio de comentar les migdiades dels diumenges. I com jo segurament molta gent actua igual. I és que ja ho diu la cançó " a veces no soy yo, busco un disfraz mejor, bailando hasta el apagón ¡Disculpad mi osadía!"
I si nosaltres no només som el que pengem hem de pensar que els demés tampoc. Però aquesta dada se'ns oblida fàcilment del cervell. A vegades em diuen ohhh he conegut un noi tan interessant pel twitter, se'l veu tan mono i jo, noooo, has conegut un noi pel twitter i comprovaràs si és mono i interesant quan hagis fet unes quantes birres amb ell. Perquè clar, és molt fàcil interactuar amb els demés quan estàs darrera d'una pantalla. No fa vergonya res i la corda es pot tensar més... però de relacions/ligoteos a través de xarxes socials ja en faré un altre post perquè tinc molt material curiós (prometo mantenir a tothom en l'anonimat).

Coneixes i interactues amb gent durant cert temps i estableixes relacions més o menys intenses i normalment, si hi ha afinitats, els desvirtualitzes (paraula molt de moda últimament). I llavors penses: aquesta està casada i amb fills? em pensava que era soltera, o ui aquest que tímid, semblava tant echao pa lante, o carai aquesta sembla tant atenta i resulta que quan quedeu només s'escolta la seva veu o, aquest tan sociable que està en tots els saraos i està ben sol...

I és que, quan comences a establir certes relacions al món 2.0 és interessant passar-les al món 1.0 per saber realment com és la gent. Al cap i a la fi no deixa de ser publicitat, i ja sabem que a vegades n'hi ha d'enganyosa. La gent s'ha de conèixer en persona. Cada vegada sóc més seguidora de la campanya d'aquest any de la Coca-cola de #benditosbares. El contacte físic i la comunicació no verbal és molt important.




dijous, 1 d’agost de 2013

La cosa va de reptes



Fer, per passar l'estona, pot estar bé. Per un ratet. Per divertir-se. Però al final, Fer perquè si, fer per només fer, a la tuntún, pot acabar avorrint i fent perdre l'esència i el sentit del que fas. Pots acabar fent per inèrcia, sense pensar massa en un perquè.

La cosa canvia completament quan et marques objectius. El fer es converteix en un mitjà per arribar a la finalitat buscada. En aquests casos el que fas té un perquè, un motiu, i fas d'una manera estudiada i no pas a la babalà. Tenint un motiu tens una motivació.

Córrer seria un exemple d'aquest fer. Si que és veritat que hi ha gent que corre i prou. Que es posa les vambes, agafa l'ipod i surt per la porta amb la intenció d'evadir-se, de relaxar-se, de passar l'estona. I llavors corres i ja està. Però si jo a aquest córrer li busco una finalitat la meva motivació augmenta exponencialment. 
En el meu cas, i qui em segueix ho sap, el meu objectiu és ser sub50 en 10k. I si, és un objectiu aconseguit, però aconseguit pels pèls perquè la meva millor marca és 49:50. L'objectiu d'aquest any és fer un sub50 com Déu mana (entès per 47' o alguna cosa per l'estil). I també fer la mitja marató en menys de 1:50 (5' menys que la meva única marca).

Com que al setembre estaré a l'altre punta del món queda descartada la cursa de la Mercè i la mitja marató de Sabadell com a objectius. O sigui que, aplaçat tot fins al novembre (Jean Bouin) i gener/febrer (mitja marató Barcelona), tinc molt temps per fer-hi encaixar algun altre objectiu.

L'objectiu que m'he marcat és fer els Pedals del Pedraforca a l'octubre. És una ruta de BTT de quasi 100km amb 3.410m de desnivell, amb punt d'inici i final a Gósol, que s'ha estrenat aquest any amb molt bones crítiques. Es pot fer en dos o tres dies. La idea és fer-ho en dos, però dependrà de l'estat físic en el que arribi després de tot el mes en territori yanki (intentant menjar el més sa possible però amb moltíssimes hores de cotxe).

I és el que deia abans, que per fer sortides domingueres ja m'estava bé la bici del Decathlon que em deixaven. Però la meva bici nova em demana reptes i canya. I arribar a dalt del Puig de la creu cada vegada més forta i més facilment em fa somriure pensant que el meu objectiu s'acosta.

Però aquesta és la meva opinió. En qüestions de motivació tot s'hi val i cadascú es motiva com vol!

dimarts, 30 de juliol de 2013

El Mercat de la Princesa

Hi ha regals de tot tipus. 
Hi ha regals de despedida, regals per compromís, regals d'aniversari. Hi ha regals d'amor (els regals perquè si). Hi ha els regals que fas sabent que segur que no l'encertaràs. Hi ha els regals que es fan pensant més en un mateix que en la persona a qui regales. Hi ha els autoregals, aquells que de tant en tant van molt bé per recordar-te que tu també existeixes.

Però quan les persones són importants, quan ja tenim cobertes les necessitats bàsiques i tot el que puguis regalar acaba durant una temporada o quedant oblidat en un calaix, el millor regal és el Temps compartit. 
L'últim regal d'aquest tipus se l'ha endut la Nunu i ha estat unes entrades per anar a veure monòlegs. Però les entrades éren simbòliques... l'autèntic regal ha estat passar un dia d'estiu a Barcelona totes tres. Un dia d'un sol radiant, de passos pel Born, de mojitos a la platja, de passejades per les rambles, de converses, de consols, de confessions i de riures, molts riures, riures que van arribar als plors en moments puntuals dels monòlegs. Un dia fantàstic per repetir. Tot un regal.

Com a amant del Born que sóc, la meva proposta culinària era clara... El Mercat de la Princesa. Sent molt fan de El Mercado de San Miguel cada vegada que vaig a Madrid, no podia passar més dies per anar a treure el cap a veure què s'hi coïa i no em va decepcionar. 


Per qui conegui el de Madrid, podríem dir que és la mateixa idea però a la catalana. Allà sont més de barra, aqui sóm de taula. Allà sont de tapes i pintxos, aqui costa horrors que et regalin uns tristos cacauets quan demanes una canya. Tenint en compte això les diferències queden força clares. L'ambient es distribueix en una zona central de taules comunes sota una claraboia, que aconsegueix donar molta llum natural a l'espai, i totes les parades estan envoltant aquesta zona forrant les parets. Aqui no sóm tant de tapes i de pintxos però també n'hi ha. Però al ser més de taula que de barra no es fa difícil menjar coses més elaborades. A les parades hi pots trobar de tot. Des de les braves del Bar Tomàs a pizzes vegetals, rissottos i paelles, una parada de peix fresc, menjar indonès, sushi fresquíssim, ous de tot tipus, amanides,... El preu depèn de la parada però va força de la mà de la qualitat, exceptuant algun cas... Em van cobrar 10 euros per un mini tàrtar de salmó i advocat (i crec que el salmó era fumat...) que encara m'en poso les mans al cap. Per la resta bé.

Nosaltres vem fer alguns tastets i m'he quedat amb les ganes de provar el que em vaig deixar o sigui que aviat tocarà tornar-hi.

La primera ronda:
Plata de makis molt frescos que crec que ens va costar 10 euros

Ous trencats amb bolets i pernil ibèric

Sonsos

Qui em coneix sap que a la meva taula quasi mai falta foie
 Falta les fotos de la segona ronda perquè anàvem a tiro fet... Va ser el tàrtar de salmó que us comentava (totalment prescindible qualitat-preu) i un arròs indonès que estava força bo.
... i postres tampoc! Jo vaig demanar la lemon pie però el cheesecake del fons és un must.

I per tirar avall tot això res millor que caminar fins a la Barceloneta i anar a fer uns mojitos de maracuyà al Makamaka. Bé, la Laia va optar per un Suc Detox per fer lloc a les gominoles que es va menjar abans dels monòlegs.




Doncs això... que apunteu la direcció a la llista. Jo ja ho he fet.



dimecres, 17 de juliol de 2013

El millor regal de l'any


Fa uns dies estava esmorzant mirant els Matins de TV3 (cosa que no havia fet mai a la vida i crec que no tornaré a fer) i tractaven la denúncia d'una irresponsabilitat mèdica. El cas, tot i resultar kafkià, deu ser més comú del que sembla o podem pensar. Un home va entrar a quiròfan per ser operat de la mà esquerra i quan es va despertar de l'anestèsia va veure que la mà operada havia estat la dreta.  Ara ha d'esperar a recuperar-se de la mà dreta per poder tornar a ser operat, aquesta vegada esperem que si, de la mà que toca.
Segons va explicar l'afectat, aquest error ha fet que perdés la feina donat que l'empresa no es pot permetre que ell estigui un periode tant llarg (rehabilitació d'una mà i després de l'altre) inactiu. La víctima també va comentar que la mà dreta també estava enquistada però amb molta menor mesura i, segons opinió mèdica, no calia ser operada. I que això no és excusa donat que el braç que estava afeitat per ser operat era l'esquerra i no pas el dret, i també que hi ha TOT un historial mèdic que m'agradaria pensar que en la majoria dels casos es té en compte abans de realitzar una operació.
Suposo que d'errors com aquests en passen forces i que, per sort, no surten a la llum o sinó ningú entraria a cap quiròfan.

Potser a vegades la gran experiència ens fa baixar massa la guàrdia i se'ns desactiven masses alarmes; perquè no vull creure que el món està ple d'incompetents que tenen càrrecs d'excessiva responsabilitat per les seves aptituds. Hi ha la dita de que qui no s'equivoca és perquè no fa però hi ha casos i casos; i quan hi ha en joc vides o salut sóc intransigent.

Per sort no en tots els àmbits els errors humans afecten amb aquesta magnitud. Per deixadesa o vés a saber per quin altre motiu, algú de RRHH de la meva empresa no va notificar una resolució (sabuda per tots) en el temps legalment estipulat (de fet tampoc ho va notificar fora de termini), i com a conseqüència d'aquest error l'empresa ha hagut d'indemnitzar amb 15 dies de sou a unes 150 persones.  (si, si... una pasta...)
No sé quants caps han rodat, crec que cap,  perquè ja se sap que a les grans empreses a vegades els hi falten diners per algunes coses i després resulta que els en sobren per unes altres.

En el meu cas,  gràcies a aquest error humà, podríem dir que l'empresa m'ha regalat una preciosa bicicleta que estic segura que em donarà molts bons moments (que aquest any me'n falten forces).

I és que a vegades, dels errors d'uns, els altres en podem treure molt profit! :)


dissabte, 29 de juny de 2013

El riu sempre acabarà buscant el seu curs natural


 He passat un últim mes difícil. 

Bé, podríem dir que en general l'any no està sent fàcil, però especialment aquest mes ha estat complicat per un excés d'estrés, sensibilitat, sentiments en muntanya russa, falta d'hores de son i molta feina. 

Tothom té la seva vida, els seus problemes i les seves coses. Però hi ha certa gent per qui sempre has mirat d'estar que creus que estaran amb tu en els teus moments baixos. 
Aquest any estic aprenent que això no hauria de ser així, i em refereixo al fet de que nosaltres creiem que els altres vindràn. No tothom actua igual i per molt que tu creguis que no cal que parlis perquè els altres sàpiguen que els necessites no vol dir que els altres ho facin o ho sàpiguen. Per tant, si vols alguna cosa el millor és demanar-la, demanar-la bé, però demanar-la al cap i a la fi. Jo acostumo a no fer-ho i després és quan em venen les frustracions... però bé, el post no anava per aqui...

El divendres era un dia important, i el dijous mentre pensava en tot el mes que portava acumulat i en que el divendres s'acabaria tot, vaig pensar en les persones que no havien estat al meu costat i que havia trobat a faltar. Persones importants i que crec que si que he intentat estar al seu costat quan ho han necessitat (i que torno a dir que potser no sempre ho he aconseguit pel que us deia abans). 
La primera persona que no hi ha estat l'he anat apartant poquet a poquet de la meva vida perquè s'hi volia quedar més intensament; ha anat treient el cap de tant en tant però molt poc, i jo, tot i sabent que aquesta intensitat buscada no pot ser, l'he trobat a faltar.
La segona persona que no hi ha estat també us podria dir que l'he anat apartant poquet a poquet de la meva vida, però no es pot apartar a una persona que ja fa temps que no hi és perquè no s'hi ha volgut quedar. 
La tercera persona que no hi ha estat simplement no hi ha estat. I no m'ha sapigut greu. I això em va inspirar en un post que quedaria pendent per escriure ahir divendres: quan no esperes res de les persones perquè saps que no et donaran més de si. Podem esperar molt de la gent però tots som com som, i les persones només et poden fallar una vegada perquè la segona vegada ja és culpa teva per esperar coses que saps que no et donaràn. No tothom és bo en les mateixes coses i no tothom estima de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Saber que no pots comptar amb una persona que si que pot comptar amb tu en els seus mals moments (i de fet hi ha pogut comtar infinites vegades) i no sentir-te malament ni enfadar-te et dóna força pau.

Però el divendres, que era l'últim dia de tot el procés, va canviar tot i el post va perdre una mica el sentit.
La primera persona va aparèixer en el millor moment i de la millor manera. Perquè quan estimes, estimes. I si et vols quedar a un lloc t'hi quedes o d'una manera o d'una altra.
La segona persona no va aparèixer ni apareixerà mai, perquè quan estàs a anys llum d'un lloc a on no vols estar simplement queda en l'oblit.
I la tercera persona va aparèixer a la seva manera. Venint de la lluna, reclamant atenció, demanant explicacions de la falta de paraules i sense ser conscient ni poder-se imaginar el mes de merda que has passat. I jo, que en un altre època llegint el seus xats l'hagués enviat a la merda, en cap moment em vaig enfadar ni decebre, perquè el conec de fa molts anys i l'accepto a la meva vida com és. Perquè sé que "no se le puede pedir peras al olmo".

I el divendres vaig veure que és veritat, per molt que intentis modificar-lo, el riu sempre acaba tornant al seu curs natural.

diumenge, 23 de juny de 2013

Per sempre és massa poc temps



Últimament l'experiència m'ha ensenyat que res dura menys que un per sempre ni més que alguna cosa provisional. 
Vaig tenir una parella que firmava cada carta, cada postal, cada ram de flors i cada CD que em gravava amb un amb tu per sempre és massa poc temps. I si, resulta ser que per sempre sempre acaba sent poc temps. I per similitud, el seu contrari sempre se'ns allarga; suposo que posem un pedaç i pensem això és per poder anar tirant però quan pugui ho canvio, i aquest quan pugui no acaba d'arribar mai.
Si que és veritat que la nostra percepció hi té molt a veure. Un per sempre que no ho acaba sent, sempre se'ns haurà fet curt perquè n'esperàvem més. Igualment una cosa provisional sempre tindrem la sensació que és llarg perquè és un impàs esperant el definitiu.

Però quan en termes absoluts un per sempre realment ha durat molt poc, o una cosa provisional s'està allargant molt en el temps és quan prens consciència de tot plegat.

Vaig anar a parar a la feina actual que tinc de rebot, per provar. No m'acabava d'agradar el lloc a on estava treballant però per horaris m'era força difícil buscar altres coses. Em va sortir una oportunitat i em va anar rodó. Era una ganga: millor sou, millors condicions, possibilitat de promoció, horari seguit que em permetia totes les tardes lliures per estudiar una altra carrera (cosa que vaig fer i me la van pagar), temps d'oci i temps per buscar altres coses. 
Doncs si, d'aquesta feina provisional que em permetia formar-me i després em donava molt temps per buscar alguna cosa que realment m'agradés (formada i tot) ja en fa quasi 9 anys.

Sabeu allò que diuen ara del poder de la ment i que si visualitzes una cosa passa? Doncs passa. 
Fa un temps estava buscant un pis. Un pis definitiu (era un per sempre) però de lloguer, perquè tampoc sóc una suicïda. Quan comparteixes la vida amb una persona que quasi tot li està bé és força avorrit quan tot ho has de fer tu i el que vols és compartir les eleccions i les decisions, però quan alguna cosa se't posa al cap és més fàcil perquè t'evites totes les discusions. 
Primer vaig decidir la zona, després ho vaig acotar a tres promocions de pisos moníssims que tenien gimnàs i piscina comunitària. Després vaig decidir que volia que fós la promoció del mig per l'estona que tenia de sol a la piscina i els acabats dels pisos i, finalment, un dia sopant a casa d'un amic vaig sortir al balcó i vaig veure un tercer pis cantoner amb 4 persones sopant al menjador i vaig pensar: aquest és el pis que vull. Si, ja ho veieu, tot molt de capritxos, però és que havia de ser un pis per sempre.
Un mes i mig més tard la inmobiliària ens va ensenyar aquell pis. Quan vaig entrar allà no m'ho podia ni creure, era el pis que jo havia visualitzat. Era una senyal! (mentida, les senyals sempre em porten a llocs equivocats). I com que era un pis per sempre em vaig desviure en pintar-lo, decorar-lo... en tot. No li faltava cap detall, ho tenia tot. Bé, tot no, li faltava gran part de Felicitat i el per sempre va durar poquíssim si tenim en compte totes les energies invertides.

Temps més tard, un dia que estava navegant per internet vaig veure l'anunci d'un pis amb dues fotos i poca cosa més, no posava ni preu ni res però per les fotos pintava bé. Vaig enviar un mail per preguntar preu i disponibilitat de pk i em van dir que ja no tenien aquell pis però que me'n podien ensenyar un altre. Al cap de dos dies me'l van ensenyar, era petit, mono, amb pati i pk i de preu no estava malament. No en vaig mirar cap més perquè ja m'estava bé, total... vés a saber el que dura.  
Per coses de la vida i projectes personals em sentia poc lligada a aquell pis. El vaig pintar de nou perquè estava pintat molt cursi però vaig fer poca cosa més perquè quasi tot ja venia de l'altre pis. La única energia invertida va ser pintar les 4 parets. La gent em deia: t'has de posar quadres que les parets es veuen buides, o tens un pati amb moltes possibilitats i el tens buit, compra't uns mobles macos i posa-hi plantetes que hi estaràs molt bé. Però jo tenia el cap lluny i pensava si això és provisional, vés a saber a on seré a l'estiu. 

L'estiu ja ha arribat i jo estic aqui. Fa més temps que visc a aquest pis provisional del que vaig viure al pis per sempre. Aquesta setmana el pis provisional ja té totes les cortines que li toquen i després de 9 mesos sense que em funcionés el telèfon fixe ja me l'han arreglat (total, si em funcionava internet i tenia mòbil perquè calia fer arreglar el fixe si estava de pas...). Ja tinc tot el pati net i els mobles triats esperant a que em deixin un cotxe més gran per anar-los a comprar a l'Ikea. He demanat assessorament a un amic florista perquè em digui quines plantetes hi van millor tenint en compte el sol que té, i també m'he fet un fart de mirar vinils per decorar les parets. 

No sé si ara fent el pis una mica menys provisional em durarà menys, però a l'estiu segur que estic aqui i m'encanten els esmorzars a l'aire lliure.

dimecres, 12 de juny de 2013

Tocar el que no sona


Diuen que no valorem el que tenim fins que ho perdem.

Sempre que penso en aquesta frase penso en la salut. A vegades quan em trobo malament o directament ja estic malalta i toca planxar o omplir la nevera penso: "clar, si ho haguéssis fet ahir que et trobaves bé ja ho tindries fet, però no... ahir vas preferir estar relaxada mirant algun capítol i no vas aprofitar el temps" Per això ara, quan em trobo bé, intento no malgastar el temps simplement pel fet de valorar que em trobo bé. La planxa, però,  continuo deixant-la sempre per l'últim moment.
Però des de fa aproximadament un més estic molt d'acord amb aquesta frase. Tant, que m'atreveixo a defensar-la a on sigui i amb l'idioma que faci falta. 

Acostumo a conduir sola, però la gent que alguna vegada ha pujat al meu cotxe sap que jo no sóc de pitar. Poquíssimes vegades he fet servir el clàxon. Les primeres vegades que anava a passar la ITV i me'l feien tocar m'atabalava tant que oblidava a on estava i tot. 
Doncs fa cosa d'un mes em vaig trobar un cotxe en marxa i sense ningú a dins al mig d'un carreró a prop de casa. Vaig pitar per avisar de que volia passar i el clàxon no va funcionar. Llavors vaig recordar la que crec que va ser la última vegada que el vaig fer servir, feia uns tres mesos per saludar a ma mare un dia que me la vaig trobar pel carrer. 
Durant aquells tres mesos, en algun moment, el clàxon va deixar d'existir i en cap moment me'n vaig preocupar perquè no ho sabia. Però ara que sé que he perdut el do de "tocar el pito" el trobo necessari a tothora. 
Encara que sembli mentida anar sense clàxon és un perill perquè jo puc controlar els meus actes, però no puc controlar els dels demés. Cada vegada que algú tira marxa enrera davant meu, o fa el cediu el pas molt adelantat penso "aquest em veu, no? perquè clar... si no em veu se'm menja".
I si, segurament penseu que no n'hi ha per tant, perquè el clàxon és una cosa poc valorada, i més pels que no la fem servir mai... Però el fet de saber que no la tenim fa que valoris totalment la seva utilitat per molt que no n'hagis de fer ús quasi mai. Perquè ja em direu de què serveix fer llums un dia ben asoleiat...

I això a gran escala seria el mateix. En les relacions a vegades no ens adonem que l'altre persona ja no hi és fins que ha passat un temps, i llavors la seva absència ens mata o ens entristeix. I per desgràcia en aquests casos no hi ha un mecànic que ho arregli.