Pàgines

diumenge, 27 de juny del 2010

Primer bany de l'estiu


Jo sóc de "litúrgies". 
Hi ha coses que per mi tenen un significat si es fan d'una determinada manera. La gent acostuma a dir-me que això és perquè tinc molt marcades les característiques del meu signe zodiacal: verge. Jo això no ho sé, només sé que hi ha coses que m'agrada fer-les en un conjunt i que per mi tenen un  sentit especial. Algú podria pensar que sóc avorrida perquè, any rera any, continuo fent-les igual.




Una d'aquestes litúrgies és el primer bany de l'estiu. Al juny, quan l'aigua encara està congelada i capbussar-te sencera a dins del mar fa que notis punxades als músculs, m'encanta anar a passar, ni que sigui un sol dia a Sant Pol. 
Aquesta visita a Sant Pol la puc resumir en: prendre molt el sol, banyar-me al mar més de tres vegades, creuar la via del tren, menjar un troç de pizza de pernil dolç al Deby, menjar-me una tarrina de gelat de bombon del Dino i un cornetto soft de sota el pis, pispar-li una mica de llet merengada a la Rose i, si hi ha sort, menjar un troç de coca de sucre, i si no hi ha sort, menjar un troç de tortell de crema. 


Es clar que a Sant Pol hi faig moltes més coses, però aconseguir fer el màxim d'aquestes si hi vaig a passar algun dia al juny fa que doni l'estiu per estrenat. És molt possible que ja m'hagi banyat abans en alguna piscina o algun altre poble de mar, però no enceto l'estiu fins que no faig el meu "ritual".

Aquests 4 dies he estat a Sant Pol i ho he fet tot. 
Dono per encetat l'estiu 2010!!!


PS: Aquest cop les fotos sí que són meves ;)

dimecres, 23 de juny del 2010

Saben aquel que dice que...

L'altre dia, sense voler, vaig anar a parar a dins d'un acudit. 

Aprofitant el temps lliure em dirigia a Barcelona a passar el dia. I què millor que fer-ho tranquil·lament dins d'un vagó dels ferrocarrils catalans, amb l'ipod a les orelles i mirant per la finestra mentre el sol t'escalfa la cara. Doncs així estava jo, sola en un grup de quatre cadires amb el Jason Mraz de fons quan van seure al meu costat un americà, un alemany i un anglès provinents de l'Autònoma. I em vaig veure introduida en un acudit.


A vegades hi ha converses que no goses tenir en públic per vergonya al què pensaran. Són aquelles vegades que diem al nostre interlocutor xxxsss més fluix que et sentiran... Hi ha llocs i moments per segons què. Però quan sabem que no ens entenen ens pot donar morbo parlar de segons què a llocs inapropiats i deixem de tenir vergonya fent confessions difícilment digeribles.
I això és el que els hi devia passar als meus companys de viatge, que pensant que jo l'anglès nothing the nothing es van esplaiar des de l'Autònoma fins a Provença.


Bé, o va ser això o és que com a estudiants que éren, és indiferent la bandera que portin al darrera que el cap encara el tenen de suro. I potser també té a veure amb això que cap dels tres complís cap dels tòpics...




dimarts, 22 de juny del 2010

Domèstic


Diuen que la gent només és realment ella mateixa quan està a casa o se sent com si hi estigués. A casa ens treiem totes les disfresses i baixem la guàrdia. Com diu l'eslògan d'Ikea és la República independent de casa nostra i la tenim com ens agrada i hi fem el que volem. 

Jo, com a xafardera de mena que sóc des de que tinc ús de raó, m'encanta veure les cases dels demés. Crec que d'una ullada pots conèixer més de les persones que no pas després d'hores de xerrera. He de controlar-me per no obrir calaixos i veure totes les potinguetes que hi ha en els armaris del lavabo i, dissimuladament, sempre intento esbrinar quina marca de llet fan servir o com els hi agraden les galetes...


 
Sent així era d'esperar que tard o d'hora anés a parar a l'exposició de l'Obra social de Caja Madrid ( Domèstic fins el diumenge 27 de juny).  Aproximadament 300 fotografies de llars de tot el món ens descriuen les persones a través d'habitacions, cel·lebracions, moments íntims, moments que no ho són, mals endreços, pulcritud, ostentació, pobresa, consumisme, amargor.
En una sala a part hi ha una habitació amb la televisió oberta, la manta al sofà, la taula mig parada de l'esmorzar, l'ordinador obert amb mitja carta redactada i un post-it enganxat a la pantalla, i tot de fotos en un suro que, tot i sabent a on era, em van fer sentir tant a casa d'algú que no hi era per defensar-se de que fés el xafarder que no em vaig ni fixar en la marca de la llet (la de la papilla si, era Hero).

dissabte, 19 de juny del 2010

Ruta del carrilet: Olot-Girona

Avui he fet la meva jornada mensual en la implicació de l'esport a un nivell més intens que el de costum. Després de la meva participació en la 32ª Cursa de El Corte Inglés m'he atrevit a fer Olot-Girona amb bici per la Ruta del carrilet (59 km).

  
Per ser sincera us diré que ben bé des d'Olot no hem sortit. Hem sortit des de Les preses. I per continuar amb aquesta sinceritat també us diré que si que ho he fet tot amb la bici, però hi ha hagut alguna estoneta que no estàvem una sobre l'altra sinó que estàvem de costat. Però això també té mèrit perquè l'he hagut d'arrossegar una molt bona pendent que ens han regalat els  guardes forestals al fer un camí provisional per tenir el BO en obres. I dic BO en majúscules perquè 2km que havíem de fer en pla s'han convertit en uns quants més en pujades i baixades.

I m'ho he passat bé? Doncs de conya. I m'he cansat? Moltíssim. Als últims tres quilòmetres es veia la carretera i jo, mentre pedalava,  pensava: no pensis perquè si penses els faràs venir-te a recollir aquí mateix...

I ara, després d'un bon bany per treure tot el fang que m'ha embrutat fins dalt al coll, cansada  i amb mal de cul tot i anar amb culotte, estic estirada al llit escrivint això i em miro les cames plenes de blaus, rascades i fins i tot amb dos forats sangolents que m'he fet amb el plat de la bici (senyal de batalla) i em miro la marca del morè ciclista que m'ha quedat a l'esquena,  que no crec que me la pugui treure en tot l'estiu, i em sento molt orgullosa.





Les fotos no són meves. Només m'hagués faltat portar a l'esquena 400 gr de la càmera. Les he tret de la web www.tracksapedals.com.

divendres, 18 de juny del 2010

In treatment


En el món ens podem trobar amb cinèfils que s'obsessionen amb directors, que fan cine-fòrums i comenten els significats de les escenes i que assisteixen a cicles temàtics.
En el món també  ens podem trobar amb lectors empedernits que es tanquen a casa per devorar un llibre i funden clubs de lectura per berenar mentre disseccionen els protagonistes.
En el món també hi ha amants de la música que assisteixen a tots els festivals músicals existents, que travessen fronteres per assistir a concerts "d'eminències" musicals i que se saben de memòria la lletra de cançons de les que encara no n'hem sentit ni una nota per cap emisora nacional.
I en el món també ens podem trobar amb freakies de les sèries i aquí m'hi apunto jo. Jo miro sèries, podríem dir que si estic a casa miro sèries a tota hora. Miro sèries d'intriga, o d'adolescents, o de fets paranormals, o de desapareguts, de riure, de plorar, de patir... Algunes sèries les miro sola, d'altres acompanyada, d'altres les comento, me les baixo, les abandono, les devoro...

Ara li ha tocat el torn a In treatment. Està força ben organitzada: la setmana laboral té cinc dies, doncs per setmanes tenim la pacient dels dilluns, el dels dimarts, la dels dimecres, la parella dels dijous i, després de tanta bogeria, el mateix psiquiatra va a rebre teràpia els divendres. Cada capítol és un pacient i cada setmana és una setmana ( en el meu cas com que m'ho miro per internet això és més flexible i normalment les setmanes se m'acaben en un sol dia).
Tal com diu el títol els personatges reben teràpia. Jo no he anat mai a teràpia, i si hi hagués anat potser tampoc em sentiria identificada. Ja se sap que els americans són especials en tot.
En aquesta "teràpia" els pacients seuen, parlen, s'enfaden amb el seu terapeuta i ell, molt tranquil·lament, i de tant en tant, els dóna consells. 
Però resulta que aquest sant baró no s'aplica el que predica i la seva vida és un caos. I això em fa pensar en quina credibilitat tenen els consells d'una persona que no pot controlar la seva propia vida. Qui ens pot afirmar que fent cas a aquests consells la vida  no ens anirà pitjor? Aquest home no està venent una mica gat per llebre?

Segur que les coses són més complicades que tot això, i potser, després del meu descobriment tardà de la temperatura dels colors, m'he tornat una mica desconfiada.

dissabte, 12 de juny del 2010

La temperatura dels colors



Tota la vida he sabut combinar molt bé els colors. Inclús quan dibuixava persones els hi pintava la vestimenta sempre en concordança. Conec perfectament quin és el verd llimona, el color salmó, el sípia, el vermell maduixa, el groc lloro, el turquesa, l'albergínia... A vegades,  amb els daltònics, m'envaeïx una sensació de tristesa al pensar en totes les tonalitats que es perden. 
Però jo no. Jo des de ben petita que no he perdut passada. Els colors càlids: doncs tota la tonalitat de vermells, taronges, grocs... I els freds: blaus, liles, verdosos...
Després de 30 anys de vida i potser (no ho sé) uns 25 amb la percepció dels colors resulta que a la meva classe setmanal de fotografia m'ho canvien tot.

Segons els físics la "temperatura de color" és l'expressió de la distribució espectral de l'energia en una font lluminosa i, per tant de la seva qualitat de color. S'expressa en graus Kelvin. Quan es diu que una font lluminosa té una determinada temperatura de color vol dir que s'hauria d'escalfar un cos negre a aquesta temperatura perquè emetés radiació lluminosa del mateix color que la font en qüestió. 
A la taula de temperatures podem veure que els nostres colors "càlids" s'aconsegueixen en menor temperatura que el "freds". De fet, per aconseguir un blau necessitem 10.000 craus kelvin!! I si pensem en la part interna d'una flama recordarem que és blava.

O sigui que la gran majoria de la humanitat (per descomptat excloent els físics) té una percepció oposada de la realitat. I si creiem càlids els colors més freds, quantes coses més estem donant per segures sense ser-ho?

dijous, 3 de juny del 2010

Yes, we can !


A la meva classe setmanal de fotografia ens han ensenyat les possibilitats creatives que ens dóna l'obturador. Si el posem a una velocitat rapidíssima podem fer congelats i deixar gotetes suspeses a l'aire. Si el posem a una velocitat més lenta podem fer esteles i fer que l'autopista quedi pintada de tot un seguit de linies vermelles; o fins i tot i amb molta traça podem fer escombrats.
 Ara tampoc vindria al cas però la possibilitat de modificar el temps de l'obturador ve determinada per la llum. No podem fer servir massa temps si hi ha molta llum perquè la foto se'ns cremaria. Per tant no podrem fer esteles un dia de sol a la platja, ni tampoc podrem congelar imatges dins d'una església romànica.

  
A vegades penso que ens hem acostumat a pensar sempre en què no podem fer: en aquest cas això no és possible, allò altre no serà viable, no ho podràs fer...I això fa que sempre que ens trobem en situacions com aquestes anem acumulant frustacions. Neixem amb un saquet buit que ens posem a l'esquena i a mesura que no podem fer coses l'anem omplint de frustracions. Hi ha persones que han arribat a omplir tant el sac que no el poden ni arrossegar!

De tant en tant ens hauríem de parar a pensar que la vida no és en blanc i negre. Té moltes tonalitats. I no poder fer una cosa no elimina totes les opcions, només n'elimina una. En lloc de posar aquesta opció en el nostre sac de les frustracions hauríem d'obrir la ment per aprofitar les altres opcions que si que són viables però que no les veiem perquè estem capficats en trobar una solució per fer possible allò que no ho és.

I el divertit que és fer el punky dins l'aigua i fotografiar totes les gotes volant per l'aire...