Per molt que no ens agradi hi ha certes coses que són el que són. No ens serveix fer volar coloms o amagar el cap sota l'ala, allò que hi és, hi continua sent. Per molt que mirem cap a l'altre costat o ens fem els dissimulats el que és no passa a no ser.
Recordo haver pensat alguna vegada de petita ara tancaràs els ulls i quan els obris no hauràs trencat la porta, però no, quan obria els ulls la porta continuava trencada. I és que a vegades ens aferrem a desitjos inútils pensant que sense fer res allò que no ens agrada desapareixerà quan el que hem de fer és agafar el toro per les banyes i plantar cara als nostres problemes.
Aquest cap de setmana m'he envoltat de personatges que feien la tècnica de l'estruç, allò de jo m'amago i potser quan aixequi el cap tot haurà passat.
Divendres em vaig endinsar a la Rússia de finals del segle XIX amb L'hort dels cirerers, de Txèkhov (Teatre Romea). En mig d'una difícil situació econòmica que els obliga a malvendre el seu magnífic hort de cirerers, aquesta família russa aristocràtica vinguda a menys només pensa en ballar, menjar, jugar i cantar, pensant que les solucions els trucaran a la porta mentres brinden per la vida.
Recordo haver pensat alguna vegada de petita ara tancaràs els ulls i quan els obris no hauràs trencat la porta, però no, quan obria els ulls la porta continuava trencada. I és que a vegades ens aferrem a desitjos inútils pensant que sense fer res allò que no ens agrada desapareixerà quan el que hem de fer és agafar el toro per les banyes i plantar cara als nostres problemes.
Aquest cap de setmana m'he envoltat de personatges que feien la tècnica de l'estruç, allò de jo m'amago i potser quan aixequi el cap tot haurà passat.
Divendres em vaig endinsar a la Rússia de finals del segle XIX amb L'hort dels cirerers, de Txèkhov (Teatre Romea). En mig d'una difícil situació econòmica que els obliga a malvendre el seu magnífic hort de cirerers, aquesta família russa aristocràtica vinguda a menys només pensa en ballar, menjar, jugar i cantar, pensant que les solucions els trucaran a la porta mentres brinden per la vida.
Dissabte vaig anar a parar a una plantació del delta del Mississipi amb Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams (Teatre Lliure), a on en Brick, inmers en una fase autodestructiva, es destrossa la vida a base de milions de glops d'alcohol per no ser capaç d'assumir la seva sexualitat i fer-ne front davant de la seva família.
Potser la sobredossis de cobardia que he contemplat aquest cap de setmana em dóna empenta per posar collons a la vida.
Si més no m'ha fet reflexionar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada