Happy thank you more please

Després de quatre dies i mig de vacances i tenint el pressentiment de que m'esperen unes setmanes dures a la feina el millor que podia fer era anar a dormir amb el gustet d'una d'aquelles pel·lícules que et deixen el cos bé i l'ànima tranquil·la. I Happy thank you more please ha estat una bona elecció.

Encara que sembla mentida pels anys que fa que el coneixem i per l'èxit que té any rera any, hi ha  vida més enllà del Ted Mosby de  How I met your mother . I el Josh Radnor ens ho demostra escrivint, dirigint i interpretant al Sam, el personatge principal de la seva òpera prima que va guanyar el premi del públic del Festival de Sundance 2010.

I, encara que el Sam i el Ted no s'assemblin, tenen en comú una magnífica ciutat i una semi-crisis post-trentena generada per la falta d'estabilitat laboral-sentimental. Però el Sam no està sol, l'acompanyen altres personatges que, a l'igual que ell, busquen el significat de l'amor.

Pel·lícula recomanable, bona fotografia i títol original amb bon gag.

Imitar o morir

Fa prop d'un mes aproximadament

Polseres vermelles

Qui em coneix sap que una de les meves perdicions són les sèries. Puc passar hores i hores davant d'una pantalla mirant-ne temporades senceres. No tinc un gènere preferit, a mi m'entren igual comèdies,  intríga, policíaques, de llàgrima fàcil, d'aventures, de relacions familiars... però sempre he sigut reàcia a aquelles que setmana rera setmana et deixen amb regust amarg al cor i malestar al cos (he perdut alguna sèrie pel camí per provocar-me això).

Per aquest motiu, i perquè ja havia llegit El món groc, d'Albert Espinosa (i també tenint els antecedents de Planta Cuarta), vaig decidir rotundament NO mirar Polseres Vermelles (sèrie del Pau Freixas i l'Albert Espinosa).

Quan gràcies a Déu no tens la malaltia a prop, viure-la per elecció ho trobo fora de lloc i jo, d'enfermetats i hospitals, no vull anar més enllà del putiferi que hi ha a Anatomia de Grey o la frivolitat que envolta a House. Sempre pensava que el dilluns ja era prou dilluns com per acabar el dia envoltada d'un mar de llàgrimes provocades per nens rapats i coixos que havien de passar la seva infància en fredes parets blanques d'hospital.

Però ha arribat la Setmana santa i amb ella el canvi de programació. Com que s'acosta el capítol final de Polseres vermelles TV3 ha decidit fer una reposició, i fora tot pronòstic jo m'he enganxat a la repesca. I m'he enamorat del Lleó, el Jordi, la Cris, l'Ignasi, el Toni i el Roc. M'he enamorat de la seva tendresa, les seves històries, les seves aventures, les seves pors, la seva sinceritat i la seva alegria. Polseres vermelles va més enllà de la malaltia, ens parla de l'amistat, de l'acceptació i de l'optimisme. 

Aquesta Setmana Santa m'he trobat aquesta joia que entre moltes coses m'ha ensenyat que a vegades les primeres impresions ens enganyen, que he d'apendre a tenir la ment més oberta i no guiar-me per prejudicis. Com era d'esperar m'he vist envoltada d'un mar de llàgrimes, però amb regust a mel. 

Sèrie totalment recomanable. Jo ja estic fent el compte enrera pel capítol final del dilluns 2 de maig.

POLSERES AMUNT!!

Sant Jordi

Avui he anat a fitxar a Rambla Catalunya.

Sé que pot sonar una mica massoquista, però m'encanta endinsar-me en el riu de gent que puja/baixa la Rambla Catalunya el dia de Sant Jordi. Encara que no pugui avançar perquè les persones de davant es paren a cada parada de roses, o que no pugui mirar llibres tranquil·lament perquè les persones de darrera m'apretin el pas, o que les vistes habituals siguin caps rera caps,... m'encanta Barcelona el dia de Sant Jordi.

Recordo quan treballava a Barcelona que m'oferia a totes les gestions que s'havien d'anar a fer només per poder baixar al carrer, o el primer Sant Jordi que vaig passar a la ciutat comptal, que amb uns amics de la facultat vam fer un picnic al Parc de la Ciutadella. També recordo un Sant Jordi de molt sol i hamburguesses al Valentino's, un altre de pastís de formatge al Fargi i uns quants d'altres fent cua al Racó... . 

Crec que recordo cada Sant Jordi que he viscut en els últims deu anys i de tots guardo molt bon records. Bé, sempre hi ha l'excepció, en el meu cas és el Sant Jordi'09 que va caure en dijous, vaig treballar tot el dia i després... en fi. Des d'aquell Sant Jordi he decidit que em regalo el dia i sempre que pugui me l'agafaré de vacances.

 

Doncs aquest Sant Jordi, que ha sigut passat per aigua per tots menys per mi que he gaudit de sol i una temperatura formidable (ja us he dit que és el meu dia i el destí m'ha ajudat a esquivar l'aigua), m'ha portat aquesta joia:

I com que a part de Sant Jordi és Setmana Santa i ja ho diuen que qui no té feina el gat pentina... esteu convidats tots a casa a berenar!

Con C Mayúscula

 

Fa 3 o 4 capítols que m'he fet amiga de la Cathy. Fa 3 o 4 capítols que sap que té cancer fase 4. Li queda aproximadament un any de vida i moltes coses per fer i per desfer i no té cap mena d'intenció de perdre el poc temps que li queda.

Us recomano aquesta sèrie per la seva tendresa i la gràcia en treure molts somriures d'un fet tràgic sense banalitzar-lo en el camí. I tot això protagonitzat per la Laura Linney que és espectacular.

Aquí us deixo l'entrada, m'encanten les seves ungles vermell cirera

Tornant a la rutina

 

Sense voluntat d'entrar en teories filosòfiques relativistes, absolutistes i humanistes, i deixant al sr. Hegel a banda, jo no crec en les veritats absolutes. I no em vull referir a que no existeixin sinó en que nosaltres no les percebem com a tals.

Independentment de les premises de veritat absoluta, i com a món 3D en el que vivim, tot té perspectives, i depenent de la perspectiva en què mirem percebem la llum i els colors de manera diferent.

Per posar-vos un exemple fàcil perquè entengueu el que vull dir pensem en l'àrbitre d'un partit de futbol. La seva actuació és una, la mateixa,  però els dos equips en joc moltes vegades se senten tractats injustament veient com s'afavoreix a l'equip contrari. La mateixa veritat està sent contrària per segons qui la miri.

I és que a vegades tinc la sensació que només veiem el que volem veure, i deixem de veure allò que no volem. Com expliquem sino que la caputxeta vermella confongui el llop amb la seva àvia,  els miratges, que tolerem comportaments intolerables, o que ens creguem els enganys més descarats?

Doncs tota aquesta parrafada era només per dir-vos que la il·lusió m'ha encegat i m'han venut gat per llebre.

Objectiu aconseguit.

10.04.11- Una calor inusual per ser principis d'abril i un sol infernal per ser les 10 del matí em van  fer agafar molta mandra per començar a córrer la Cursa dels Bombers. Només pensar en que havia de pujar un paral·lel interminable en poc més d'un kilòmetre d'on estava em feia venir moltes ganes de plantar a tothom i anar-me a sucar els peus a l'aigua de la Barceloneta.

Però no ho vaig fer. Em vaig mantenir quietona i calladeta entre la multitud mentre intentava treure'm del cap la sensació de l'aigua congelada mullant-me els peus mentre me'ls enfonsava a la sorra.

Tot i la gentada, la deshidratació que tenia (no entenc com la gent pot veure mentre córre, jo vaig tirar la meitat de l'aigua i tot i això encara em vaig ennuegar),  els pensaments de "qui em manava a mi apuntar-me a la cursa" que es van apoderar de mi abans d'arribar a Plaça Urquinaona i el mal que em va començar a fer al genoll (i que encara arrosego una mica) vaig aconseguir el meu objectiu: fer la cursa en menys d'una hora. 57'48'' justet, justet però a dins!

Nou objectiu: intentar entrenar entre cursa i cursa, que a aquest pas al final em trencaré alguna articulació.

Sant Tornem-hi

 

L'E i jo estem en plena operació bikini. 

Després de la nostra baixa a la cursa de St. Antoni ( ja patim prou corrent 10 km no cal sumar-li una rasca de nassos) no havíem tingut ocasió d'estrenar l'any 2011 fins que ha arribat la cursa d'El Corte Inglés. 

Ara ja hem estrenat any, i l'hem estrenat repetint la nostra primera cursa però, tot i que sembli increible per la poca preparació física que fem per les curses (perquè bàsicament no en fem), amb un resultat que no té res a veure al de l'any passat. Des d'aquí vull felicitar a l'E i m'autofelicito per la part que em toca.

Ara a fer bondat i entrenar perquè ja s'ha obert la caixa de pandora i això serà un no parar: bombers, nou barris, Villa olímpica, Terrassa, Maquinista, Sabadell, la Mercè, CNS, Jean Bouin...

Salut i km!!!