Welcome home!!!

Sóc una persona una mica presumida. 

Normalment em va bastant a èpoques. Hi ha moments que quan em porto bé, menjo sa, estic en el que jo crec que és el meu pes ideal, porto temps fent esport,... acostumo a ser-ho més que no pas en aquells altres moments en els que quan tinc gana em limito a obrir la nevera, faig més soffing que running i porto les puntes dels cabells obertes. 

Però independentment de tot això, quan marxo de viatge, ja m'hagi portat molt bé o pretengui portar-m'hi a la tornada (com és el cas) sempre intento endur-me les meves millors gales. 

Pot semblar una tonteria perquè en quin millor moment pots anar fet una mica una piltrafa si no és quan estàs envoltat de gent que no conèxies i que molt provablement no tornaràs a veure? Suposo que deu ser perquè sabem que farem àlbums i videos, i si sortim ben afavorits segur que posarem la foto en algun lloc del menjador, i clar, el menjador es mereix una etiqueta.

Però el pensament que et ve quan hi ha la possibilitat de perdre les teves millors gales és: qui carai em manava a mi posar això a la maleta!! Total, si m'havia de passar el dia caminant amunt i avall...

Per sort, les meves millors gales han tornat...  welcome home luggage!!!

La Terminal

Quan estàs sol entre la multitud i no tens res a fer el cap et va a mil per hora i saltes d'un pensament a un altre sense una lògica aparent. 

Tot i que no he vist la pel·lícula perquè el Tom Hanks, per Òscars que tingui, no és actor de la meva devoció; i vista la sort que he tingut les dues últimes vegades que he viatjat (el núvol volcànic a Roma i en aquells moments la boira espessa a Frankfurt), quan els que quedaven intentaven dormir mentre la brigada de neteja ens ho feien bastant impossible, em va venir al cap La Terminal.

Per les crítiques que he llegit per internet, la pel·lícula és força inverosímil i no val gaire la pena (ja no me la miraré) però està basada en un cas real, el cas de Mehran Karimi Nasseri, refugiat iranià que va viure a la terminal de París-Charles de Gaulle des de l'agost del 1988 fins a l'agost del 2006. Anant a l'aeroport per tornar cap a Londres, a on residida, li van robar el passaport i un cop a Heatrow el van tornar cap a Charles de Gaulle per no poder-se identificar. Des de llavors va estar vivint a la terminal 1, a la zona de sortides.

Jo no en tinc massa experiència. Només he dormit a la T4 de Madrid i a la TA de Frankfurt, però ja n'he tingut prou per poder comprovar la facilitat en la que me n'he habituat. Quan la terminal es va buidant, ja comences a tenir un cert sentiment de pertinença. Caminar a la nit entre la zona de facturació, tota buida, amb un raspall de dents a la mà et produeix una sensació curiosa, semblant a la primera nit de colònies. Però un cop et despertes ja te la sents teva del tot. 

Després d'anar al labavo a rentar-me la cara embolcallada amb una manta cedida per Lufthansa, em vaig sorprendre a mi mateixa mirant la pantalla de sortides envoltada dels primers matiners, encoloniats i empolainades, que ja començaven a facturar les seves maletes. Mirant la fila que feia, mal pentinada i sense dutxar, segurament devien pensar que era una homeless, però de fet jo em sentia com a casa.

Vacances des-esperades

Fa temps que vull anar a San Francisco. Tot i els nervis per volar tantes hores i la mandra dels enllaços i canvi d'horari sempre ha sigut, juntament amb Canadà, un dels meus destins-objectius.

Des de fa uns mesos San Francisco s'estava començant a materialitzar. Sense adonar-me'n massa anàvem tenint vol, més endavant la residència, la guia, contactes allà, alguna excursió pensada (que no pagada)... Però de cop, i en la mesura que anaven passant els dies, em vaig trobar fent la maleta per marxar al cap de dos dies. Potser amb l'excusa de que allà teníem "guia turístic" i de que teníem mooooltes hores en endavant per preparar "tot el viatge" ho vam anar deixant per l'últim moment. Això ja hauria d'haver estat una senyal d'alguna cosa...

Jo no crec en el destí ni tampoc hi deixo de creure; simplement no m'ho plantejo. Però en aquest cas les senyals éren tan evidents que no passaven desaparcebudes. 

No ho vaig saber fins l'últim moment però va anar ben just de que l'E no pogués agafar les vacances per problemes a la feina (una feinada de nassos). Una vegada allà, i quan ja estàvem facturant, l'E va adonar-se que s'havia deixat el paper del visat (pagat) a la taula del menjador, i sense el visat no podria entrar als EUA. Contra totes les senyals vam demanar el favor d'utilitzar un ordinador amb connexió a internet i una impresora i va tornar a sol·licitar el visat (i a tornar-lo a pagar) però aquesta vegada no va ser autoritzat a l'instant si no que va quedar pendent d'estudi.

En el moment que el vol s'havia d'enlairar hi havia una boira molt espesa a l'aeroport de Frankfurt (enllaç) i ens van fer esperar a que s'escampés, però mentres el nostre vol direcció San Francisco si que estava aterrant i per tant, a diferència del nostre, si que anava a l'hora. Vam perdre l'enllaç per una hora i amb nosaltres unes dues mil persones més que també enllaçaven allà per un vol intercontinental. Vam esperar 17 hores  per ser ateses pel departament d'atenció al client.

Quan ens va tocar el torn hi havia un vol a San Francisco, arribàvem un o dos dies més tard del previst, però mil vegades més cansades. Haguéssim pogut marxar però les senyals continuaven marcant problemes. Les maletes teníen molts números d'estar perdudes (que de fet ho estàn encara) i l'E tenia un visat pendent. 

Podíem agafar el vol, arribar al destí molt cansades, sense maletes i tenir problemes a l'aduana perquè l'E pogués entrar; o podíem desistir, fer marxa enrera per agafar més empenta quan arribés el moment oportú per anar a San Francisco. I així ho hem fet. San Francisco torna a ser un destí-objectiu i ara amb més ganes que mai.

 

Once upon a time...

... hi havia una dona (encara em fa mal el canvi de status...) que es va proposar per enèssima vegada tenir un blog. Després d'intentar-ho tres vegades va pensar que aquesta seria la definitiva per tirar-lo endavant (ja ho diuen que a la tercera va la vençuda).

Aquesta mateixa dona també va pensar que havia arribat a una edat que ja era moment de cuidar-se... més a la brasa i menys fregit, més cremetes antiarrugues i menys tabac, més esport i menys sofà... 

Però fa uns quants dies, potser masses, la dona en qüestió se'n va anar a la lluna i es va deixar aqui la llista de propòsits; i si no té les coses ben apuntades a vegades es despista i se n'oblida... 

Però com que sembla que els problemes de la lluna ja estan controlats... I'm back!