Dijous passat vaig anar a la Villarroel a veure Coses que dèiem avui de Neil LaBute. No és d'estranyar i els que em conèixen ja saben que, per poc que pugui, quasi sempre vaig a veure les obres que dirigeix el Julio Manrique.
I aquestes coses que dèiem avui són tres històries d'amor i d'infelicitat. Són amors poc sans, amors egoistes, amors angoixants, amors infidels, amors que destrueixen l'amor propi, amors sense amor, amors desesperants i amors desesperats.
Són tres situacions intepretades fantàsticament bé per una joia d'actors que et fan riure en tot moment (quasi); però és un riure fred i groller perquè viscut en primera persona no en fa cap, de gràcia. I quan els aplaudiments s'han silenciat i el taló s'ha baixat (metafòricament, clar, que avui en dia poques vegades hi ha teló) et fan pensar en la desgràcia que els hi provoca estimar a les persones que no en saben d'estimar. O potser si que en saben, però no els hi dóna la gana de fer-ho. Vés a saber.
És una obra força recomanable. Segur que us hi sentireu identificats, per una banda o per una altra. I sempre és un bon exercici veure-us des de la distància.
Vaig massa poc al teatre, perquè m'agrada, però no trobo el moment. De totes maneres, d'un temps ençà evito veure o llegir obres que em puguin fer sentir identificat i voler tallar-me les venes quan hi penso. És un recurs magnífic quan et fan pensar 'sembla que hagin escrit la meva història'. Però que vols que et digui, les misèries ja les vivim en primera persona perquè ens les vagin recordant...
ResponEliminaSi, de fet si fa poc que has tingut alguna mala experiència potser si que se't passaria pel cap tallar-te les venes després de veure aquesta obra. Però si ja fa una mica de temps, i tot plegat mirat en la distància, fa pensar una mica que a vegades donem tant d'amor que ens quedem amb poc de propi.
ResponElimina