Un dia, fa molts anys, vaig tancar una porta. La vaig tancar de cop, sense miraments ni contemplacions. No em vaig girar per comprovar que quedava tancada, no la vaig ni mirar perquè vaig sentir el soroll que feia al topar.
Un dia, no fa tants anys, vaig veure una escletxa de llum. Per fer-ho de males maneres i sense cura la porta va quedar mal tancada. Per la porta hi passava un vent glaçat i no vaig tenir valor per acostar-me a tancar-la.
Un dia, fa molt poc, vaig tornar a veure l'escletxa. Aquesta vegada no hi passava vent ni fred. De fet no hi passava res. I jo, des de la distància, mirava encuriosida la llum de l'altra banda fins que la porta es va ajustar.
La propera vegada que tanqui una porta l'acompanyaré suaument i passaré la clau.
El millor del cas és que aquesta experiència t'ha servit per aprendre com ho has de fer. El proper cop no deixaràs opció a que s'obri, a no sigui que l'esbotzin. No és tan fàcil com sembla això de tancar una porta, però si ho fem, que sigui a consciència.
ResponEliminaNo és gens fàcil, no. El proper cop ho faré millor.
ResponEliminaXexu, moltes vegades les portes no les tanquem a consciencia, les deixem amb una petita escletxa per poder mirar que si fa a l'altra cantó.
ResponEliminaJo tb pensava que algunes portes es tancaven per sempre, però a vegades un cop d'aire les pot tornar a obri de sobte i si aquest aire és fresc i amb olor a tardor com el de Gòsol, et fa recordar moments i instants d'una vida q no fa gaire estaves vivint.