Un dels cicles d'aquest curs del Club de Cinema Castellar està basat en el dret dels infants.
La pel·lícula que va inaugurar el clicle va ser En el mundo a cada rato, un conjunt de 5 històries rodades a cinc països diferents i que tracten cinc prioritats d'UNICEF: l'educació de les nenes, el desenvolupament integrat a la primera infància, la immunització, la lluita contra el SIDA i la protecció contra la violència, discriminació i explotació.
De les cinc històries (algunes reals i d'altres fictícies) n'hi ha una que et deixa un somriure als llavis. Per sort és la darrera i almenys et deixa un gust agredolç després de veure tanta misèria. Aquesta història està rodada al Senegal i tracta l'educació de les nenes. En ella hi ha un personatge secundari que ha vist món i explica als habitants del seu poblat l'evolució dels altres països: que ja no pesquem amb canya i aconseguim tonelades de peixos cada dia, que tenim la bomba atòmica, que tenim armes de foc per protegir-nos dels demés i tenim alarma a les cases per preservar les nostres possessions... El senegalès receptor de tota aquesta informació ( el que pesca amb canya i no té porta a casa seva) queda tan afectat per tanta notícia que decideix fer una instància al seu govern per sol·licitar l'adopció d'un nen d'aquests països que li han explicat perquè potser d'aquesta manera pugui recuperar els valors de solidaritat, amor, companyerisme, responsabilitat cap a la comunitat i cap el seu entorn, i tornar-los a ensenyar al seu país una vegada reeducat.
Fa uns quants dies al TN Vespre ensenyaven els danys causats pel terratrèmol de Turquia. Hi havia gent que havia fet dies de cua per aconseguir una tenda de campanya per evitar passar la nit a l'intempèrie. En aquells moments vaig pensar que el món estava boig, que hi havia gent fent cua per aconseguir una tenda de campanya i a l'altre punta del món hi havia gent que també feia cua de dies per comprar-se l'iphone 4S. Vaig pensar "pobres turcs", però no. No són els turcs els que fan més pena (que també en fan), els que fan més pena són aquells que es passen dies fent cua al carrer per aconseguir un mòbil que podràn comprar sense fer cua un mes més tard. Se'ns ha deformat l'escala de valors, hem distorcionat l'importància de les coses i en definitiva em sembla que hem perdut la xaveta.
Crec que potser si que ens caldria una adopció...
Aplaudeixo aquest post! A banda d'estar molt ben exposat i redactat, el que expliques és molt important. Primerament la història aquesta del senegalès. No m'estranya que en vulguin adoptar, si es veu clarament que vivim en una situació de por i desconfiança que no és gens bona per la salut mental. I després, això de fer cua per un telèfon. No cal dir que la comparació amb les víctimes del terratrèmol és odiosa, però igualment, jo m'estiro dels cabells de sentir tot el dia que hi ha crisi i que l'euro se'n va a la merda i després hi ha gent que es pega cada cop que surt una cosa d'aquestes per tenir el primer model de la botiga. No entenc res. Realment, la crisi més important que tenim, és la de valors.
ResponElimina