Quan s'està tou és millor no recordar, perquè sempre vas a buscar els bons moments, normalment els que ja no tens, i és com comença a néixer la melancolia i si a sobre és diumenge la cosa s'agreuja.
Mentre jo estava començant a engendrar la meva melancolia de diumenge el meu amic invisible m'ha enviat una cançó. A vegades ho fa, obres el correu i et trobes per sorpresa una cançó que t'alegra el dia. Però la cançó d'avui parlava del que una dia t'adonaries que haguéssis pogut fer; i clar, si escoltem la cançó mentre pensem en els bons moments passats que potser no es van aprofitar prou i que no saps si tornaràn la cosa es torna més gris.
Quan li he comentat m'ha dit que no, que la cançó no és trista. Segons ell és bonica pel missatge que dóna, que s'ha d'aprofitar al màxim cada moment. Per desgràcia mentre compartíem aquestes paraules cap dels dos s'imaginava que avui seria diumenge d'aprendre lliçons, aquesta mateixa, i que el que feia un moment que s'estava tornant gris ja s'havia convertit en negre total.
Al cap de poca estona ja m'ha dit que la cançó havia cobrat tot el significat possible avui dia 16 de desembre, amb la mort d'un altre ciclista a la carretera, Iñaki Lejarreta. I aquesta vegada no era només un nom i un esportista admirat sinó que per ell era una persona amb estones compartides i amb projectes començats. I sempre sap greu quan passen aquestes desgràcies, però en aquest cas sap un greu especial, i el que a ell li afecta a mi m'afecta.
Jo no sóc ciclista, però en tinc a forces a la meva vida, i algun de molt especial, i no em vull imaginar a cap d'ells sortint un dia per la porta i no tornant a entrar. No m'entra al cap que sigui possible que algú es desperti aviat per aprofitar el dia, esmorzi bé i decideixi disfrutar unes hores de la seva passió, i que ja no pugui tornar i que això sigui tot. Que una vida s'acabi així, sense malaltia i sense culpa, simplement per la imprudència d'algú que s'endú una vida i se'n carrega mil, enduent-se per davant il·lusions, inquietuds, esforços, projectes...
No m'entra al cap, però passa sovint, i crec que cal anar més enllà de ser-ne conscients perquè cada vegada hi ha més gent practicant ciclisme i, o hi posem remei o les desgràcies seran constants.
Per desgràcia i amb molta pena avui serà un dia d'aquells per recordar.
La convivència a les carreteres és difícil i alguns sempre tenen les de perdre. Em sap greu que hi hagi accidents d'aquest tipus, també tinc amics ciclistes i no m'agradaria passar pel que passes tu i els teus. Ànims.
ResponEliminaGràcies Xexu,
ResponEliminaSi, el meu amic està fotut perquè era una gran persona i tenien molts plans junts.
Caldria buscar alguna solució ja i ser conscients que quan estem davant d'un volant nosaltres estem envoltats de ferralla però els ciclistes van a pell.