La foto perduda

El dijous de la setmana passada em vaig encantar mirant el 3/24 mentre passava un dels meus millors moments del dia, el moment de pendre el meu cafè amb llet sense lactosa, espuma i canyella. Això va fer que sortís 5 minuts més tard de casa per anar a treballar. No em suposa cap problema perquè sempre arribo prop d'un quart d'hora abans a la feina.

Com sempre que surto passats dos quarts de vuit del matí, vaig decidir anar per la ruta alternativa; ruta que voreja el meu poble fins arribar a la carretera principal de sortida. D'aquesta manera m'estalvio part de circulació, semàfors i stops.

Vaig pujar al cotxe, vaig elevar el volum de la música, vaig posar la calefacció, vaig conduir menys de 100 metres i vaig veure una imatge digna d'immortalitzar. Una imatge que em va fer pensar que després de veure allò era impossible no tenir un bon dia. Un caminet, amb una paret rústica a l'esquerra, el bosc a la dreta, una xemeneia d'uns 5 metres, el cel amb totes les tonalitats imaginables del blau marí al rosa i una lluna minvant en la seva mínima expressió que estava posada exactament al lloc adequat. 

Després de veure allò vaig parar el cotxe i tot, però com que tenia el mòbil al bolso, el vidre del cotxe una mica brut i no anava sobrada de temps vaig pensar que el divendres em prepararia el mòbil i netejaria el vidre del cotxe per fer una foto espatarrant!

El divendres, tot i haver dormit molt poc (ja he parlat altres vegades de les meves cites dels dijous, per tant ja deveu saber que les nits se m'allarguen força), vaig anar amb el turbo una mica posat per poder tenir temps de sortir del cotxe i fer la foto esperada (no havia netejat el vidre del cotxe i la millor opció era fer la foto des de fora). Però mi gozo en un pozo quan vaig sortir de casa i vaig veure que el cel estava pràcticament tapat pels núvols. 

El dilluns ja no vaig veure la lluna, i m'hauré d'esperar tot un cicle per tornar-la a tenir minvant i de la mateixa mida al mateix lloc; però clar, llavors ja no tindré la mateixa intensitat de colors perquè a aquella hora el dia serà més clar.

Ser que només era una possible foto i que és exagerat començar a filosofar però la imatge em va impactar tant i em va saber tan greu no haver-me parat en aquell moment que em va invaïr un sentiment de tempus fugit i de carpe diem que encara em dura. 

I és que a vegades no gaudim en la totalitat dels moments que vivim. Gastem estones sense donar-los-hi el valor que tenen i vivim experiències sense posar-hi la intensitat merescuda. Passem per la vida sense pensar que les hores i els dies tenen un final i hi ha moments que sembla que ens oblidem de com de bé estem quan estem bé. A vegades ens queixem per tonteries o donem importància a banalitats que ens fan mala sang i la única cosa que aconseguim és tirar a la brossa un dia (o més d'un) del calendari.

Jo tinc l'esperança de que encara podré fer la foto buscada perquè aniré a la repesca quan canviïn l'hora i aconseguiré la tonalitat de colors que vull, amb la claror que necessito a l'hora que m'interessa. I segurament la vida ens donarà més repesques per la majoria dels moments i situacions que no hem valorat en la seva justa mida però, i tal com deia l'actor Lluís Marco a la sèrie Dinamita: Reflexionem-hi nois, reflexionem-hi!

Us deixo un parell de fotos que, tot i no ser la buscada, tampoc estan malament i són de molt a prop.