L'univers de les parelles és molt complexe i cada una n'és un món.
La llibertat és un tema que en aquests casos sempre genera debat. Sóc conscient que cada part ha de cedir i fer coses que potser no venen massa de gust pel bé de la parella; sino la corda acaba tirant tant que al final en lloc d'una parella hi ha dues persones amb poques coses comuns o compartides. Tinc molt a prop parelles que ho fan tot junts i parelles que tenen aficions molt diferents i les dues són la mar de felices.
Sempre he sigut de l'opinió que no podem obligar als demés a fer el que volem que facin. Jo dec viure força en el món de Yupi, però fins al dia d'avui (i molt bé no m'ha anat) sempre he preferit que vulguin més que que facin. Vaig tenir durant molt temps una parella obsessionada amb el futbol. A part de jugar (i entrenar) a futbol el mirava, però no només mirava els partits del Barça i els del Madrid (lliga i champions) sinó que també en queien de la segona divisió i de lligues europees.
Pel bé de la parella que comentava abans jo també mirava els partits del Barça i del Madrid. No em desagrada el futbol i ens reuníem 10 o 12 a sopar i després a fer-la petar, les estones eren agradables. I entenc que el més lògic hagués estat que pel mateix bé de la parella si a mi m'encanta anar al cinema o al teatre també trobéssim temps per fer-ho. Però costava tant perdre's un Chelsea o un Manchester United que en el fons el que pensava és que jo no volia que vingués obligat, volia que tingués ganes de passar una estona amb mi i això, els sentiments, són coses que no les podem ni controlar ni obligar, per tant, per venir de morros no calia que vingués, que preferia que estés mirant el partit content que de morros amb mi perquè total, el que jo volia no era la companyia en si sino la voluntat de venir. I clar, el bé de la parella es va anar trencant quan un mirava futbol i l'altre anava al teatre, però això ja no ve al cas...
El que si que ve al cas és que sóc força autoexigent, i aquesta actitud que tinc amb les parelles no me l'aplico a la meva vida diària i m'obligo a fer coses que no vull fer. Avui estava parlant amb una amiga de tota la vida i m'ha preguntat: i per què ho fas si no ho vols fer? qui t'obliga? I jo he pensat: jo. Però clar, si no presiono als demés perquè m'obligo a mi mateixa? I m'ha sortit un altre propòsit d'any nou: intentar no fer allò que no em ve de gust. A veure com em va...
No et tanquis en banda tampoc. En una parella s'ha de cedir, els dos ho han de fer. El que no pot ser és que sempre cedeixi el mateix. Reconec que he estat de l'altre cantó, cedint molt poc i obtenint molt, i em sento estúpid per això, no sé què tenia al cap que em feia no estar més pendent. Però s'ha d'aprendre d'aquests errors, un dia tu i l'altre jo, si es troba la manera de compartir les coses és fantàstic. És clar que si a tu t'encanta una cosa que a l'altre el repel·leix, se'l pot perdonar, però no pot ser que no li agradi res absolutament del que t'agrada a tu.
ResponEliminaSi, jo sóc molt de donar i de fet difruto molt fent-ho, però clar, a tothom li agrada rebre. També he rebut molt i ara quan hi penso recordo a les persones amb molt de carinyo.
ResponEliminaPerò aqui parlava més aviat en singular i del propòsit, i he de dir que de moment faig bastant el que em ve de gust i de moment va bé ;)