He passat un últim mes difícil.
Bé, podríem dir que en general l'any no està sent fàcil, però especialment aquest mes ha estat complicat per un excés d'estrés, sensibilitat, sentiments en muntanya russa, falta d'hores de son i molta feina.
Tothom té la seva vida, els seus problemes i les seves coses. Però hi ha certa gent per qui sempre has mirat d'estar que creus que estaran amb tu en els teus moments baixos.
Aquest any estic aprenent que això no hauria de ser així, i em refereixo al fet de que nosaltres creiem que els altres vindràn. No tothom actua igual i per molt que tu creguis que no cal que parlis perquè els altres sàpiguen que els necessites no vol dir que els altres ho facin o ho sàpiguen. Per tant, si vols alguna cosa el millor és demanar-la, demanar-la bé, però demanar-la al cap i a la fi. Jo acostumo a no fer-ho i després és quan em venen les frustracions... però bé, el post no anava per aqui...
El divendres era un dia important, i el dijous mentre pensava en tot el mes que portava acumulat i en que el divendres s'acabaria tot, vaig pensar en les persones que no havien estat al meu costat i que havia trobat a faltar. Persones importants i que crec que si que he intentat estar al seu costat quan ho han necessitat (i que torno a dir que potser no sempre ho he aconseguit pel que us deia abans).
La primera persona que no hi ha estat l'he anat apartant poquet a poquet de la meva vida perquè s'hi volia quedar més intensament; ha anat treient el cap de tant en tant però molt poc, i jo, tot i sabent que aquesta intensitat buscada no pot ser, l'he trobat a faltar.
La segona persona que no hi ha estat també us podria dir que l'he anat apartant poquet a poquet de la meva vida, però no es pot apartar a una persona que ja fa temps que no hi és perquè no s'hi ha volgut quedar.
La tercera persona que no hi ha estat simplement no hi ha estat. I no m'ha sapigut greu. I això em va inspirar en un post que quedaria pendent per escriure ahir divendres: quan no esperes res de les persones perquè saps que no et donaran més de si. Podem esperar molt de la gent però tots som com som, i les persones només et poden fallar una vegada perquè la segona vegada ja és culpa teva per esperar coses que saps que no et donaràn. No tothom és bo en les mateixes coses i no tothom estima de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Saber que no pots comptar amb una persona que si que pot comptar amb tu en els seus mals moments (i de fet hi ha pogut comtar infinites vegades) i no sentir-te malament ni enfadar-te et dóna força pau.
Però el divendres, que era l'últim dia de tot el procés, va canviar tot i el post va perdre una mica el sentit.
La primera persona va aparèixer en el millor moment i de la millor manera. Perquè quan estimes, estimes. I si et vols quedar a un lloc t'hi quedes o d'una manera o d'una altra.
La segona persona no va aparèixer ni apareixerà mai, perquè quan estàs a anys llum d'un lloc a on no vols estar simplement queda en l'oblit.
I la tercera persona va aparèixer a la seva manera. Venint de la lluna, reclamant atenció, demanant explicacions de la falta de paraules i sense ser conscient ni poder-se imaginar el mes de merda que has passat. I jo, que en un altre època llegint el seus xats l'hagués enviat a la merda, en cap moment em vaig enfadar ni decebre, perquè el conec de fa molts anys i l'accepto a la meva vida com és. Perquè sé que "no se le puede pedir peras al olmo".
I el divendres vaig veure que és veritat, per molt que intentis modificar-lo, el riu sempre acaba tornant al seu curs natural.
Coneixes bé les persones que t'envolten. És important això de saber què pots esperar dels amics i coneguts, però sobretot és molt important saber el què no pots esperar. Va bé tenir-ho clar, demanar una cosa a algú que no l'ofereix és perdre temps i molt frustrant.
ResponEliminaTinc un cas semblant, un amic que m'està fent un costat increïble en una època que necessito molta atenció, necessito que estiguin per mi moltíssim i no tinc massa gent a qui recórrer. Però aquest noi hi és sempre, hi puc comptar pel que sigui. Això sí, ell no ve, l'he d'anar a buscar. Si demano, ell em dóna, però no puc esperar que em persegueixi i s'interessi per mi, tot i que sap que no estic bé. Però bé, ho assumeixo i ja està, li reclamo molt i em sap greu, la veritat, però ell sempre respon fantàsticament.
És que hi ha amics que són tresors i tenir-ne uns quants a la vida és fantàstic.
EliminaEl tema d'estar al costat dels demés és complicat. Jo aquest any no he estat al costat de gent que necessitava companyia, però és que he acabat amb tal desgast emocional que no podia aportar res positiu als demés. I pel mateix motiu sé que hi ha gent que no m'ha pogut fer costat per les mateixes circumstàncies. Al post ja no parlava d'aquesta gent perquè sé que aquesta vegada no hi podien ser.
Una de les coses que expliquen a les teràpies és que les persones no som completes. Cada un té els seus punts forts i els seus punts dèbils i has de saber amb qui pots fer certes coses i amb qui certes altres perquè si no ho tens en compte acabes frustrat. La persona que m'ho explica té un fill i una filla i sempre em diu que els dos son bons fills i se l'estimen, però el dia que ella està guerrera ha de buscar al seu fill perquè sap que la tallarà i la posarà al seu lloc, en canvi si va a buscar a la seva filla s'enganxaran i ja la tindràn armada. En canvi si no es troba bé buscarà a la seva filla perquè sap que es desviurà per ella, perquè si va a buscar el seu fill ell no li donarà importància a la situació i després ella se sent poc estimada. A la vida tenim aquell amic que potser no sap escoltar o donar bons consells però que anima de conya i t'alegra la nit, i també tenim el que es avorridot i no li agrada la festa però que t'aguanta estòicament tres hores de converses i plors davant d'un cafè.
Pel que fa a haver-ho de demanar... doncs crec que hi ha gent que és més empàtica que d'altre i potser no noten que estàs malament. Però el que si que tinc clar és que si et passa alguna cosa i vols que algú estigui al teu costat li has de demanar. Si esperes que hi sigui, no li demanes i no ve acabes frustrat i això no es pot retreure.
Sento que estiguis passant per mals moments però me n'alegro que almenys tinguis un gran tresor amb qui poder comptar.