Ni som el que mengem, ni som el que pengem.

Ara està molt de moda això de que som el que mengem. Es tendeix a pensar que si menges sa ets una persona sana (i ja us dic jo que no té perquè), i que si t'alimentes de qualsevol manera és que ets un deixat de la vida (i tampoc). I estic segura que les persones que mengen supersà també tenen algun moment de debilitat i engulleixen tot un paquet de Donettes o de Lay's.

A part, conec gent que li agrada molt els tocinets del cel i és ben rància, gent que li agrada el picant i que no pot ser més sosa i també gent que es pren el cafè sense sucre i és força dolça. Per tant, no, no som el que mengem.

I de la mateixa manera que no som el que mengem, tampoc som el que pengem.

És lògic que la gent pengi a les xarxes socials el millor d'ells mateixos. És una manera d'ensenyar com ets però de manera meditada. Els rampells, els mals humors i les manies acostumen a quedar al món 1.0. Ets un tu sense mostrar-te en una prespectiva de 360º. T'estàs venent i és normal que ensenyis el millor. (Cal dir que hi ha gent que ensenya també el pitjor mostrant molt victimisme i mala llet, però aquests van dins d'un sac a part i podríen ser objecte d'estudi exhaustiu, ni que sigui pel fet de que tenen aquesta necessitat d'anar escampant als quatre vents les seves desgràcies... Si que pots tenir un moment fluix però, però per favor... no masses).

A les xarxes socials és molt fàcil que la gent de seguida et caigui bé. Tothom és obert i simpàtic. És cert que hi ha aquells narcisistes que s'encanten, i tot és yo, mi, me, conmigo però quan ja els has vist prenent el sol de totes les prespectives possibles que permet la longitud del seu braç i no aporten massa més els hi fas un unfollow i llestos. 

Som un Tot i en pengem una part, que acostuma a ser la millor. Jo tinc moltíssimes fotos a l'instagram de postes de sol i no em passo pas el dia mirant el cel. I tinc fotos d'unes cupcakes moníssimes i també se'm cremen les torrades. Publico les curses que faig però m'estalvio de comentar les migdiades dels diumenges. I com jo segurament molta gent actua igual. I és que ja ho diu la cançó " a veces no soy yo, busco un disfraz mejor, bailando hasta el apagón ¡Disculpad mi osadía!"

I si nosaltres no només som el que pengem hem de pensar que els demés tampoc. Però aquesta dada se'ns oblida fàcilment del cervell. A vegades em diuen ohhh he conegut un noi tan interessant pel twitter, se'l veu tan mono i jo, noooo, has conegut un noi pel twitter i comprovaràs si és mono i interesant quan hagis fet unes quantes birres amb ell. Perquè clar, és molt fàcil interactuar amb els demés quan estàs darrera d'una pantalla. No fa vergonya res i la corda es pot tensar més... però de relacions/ligoteos a través de xarxes socials ja en faré un altre post perquè tinc molt material curiós (prometo mantenir a tothom en l'anonimat).

Coneixes i interactues amb gent durant cert temps i estableixes relacions més o menys intenses i normalment, si hi ha afinitats, els desvirtualitzes (paraula molt de moda últimament). I llavors penses: aquesta està casada i amb fills? em pensava que era soltera, o ui aquest que tímid, semblava tant echao pa lante, o carai aquesta sembla tant atenta i resulta que quan quedeu només s'escolta la seva veu o, aquest tan sociable que està en tots els saraos i està ben sol...

I és que, quan comences a establir certes relacions al món 2.0 és interessant passar-les al món 1.0 per saber realment com és la gent. Al cap i a la fi no deixa de ser publicitat, i ja sabem que a vegades n'hi ha d'enganyosa. La gent s'ha de conèixer en persona. Cada vegada sóc més seguidora de la campanya d'aquest any de la Coca-cola de #benditosbares. El contacte físic i la comunicació no verbal és molt important.