Pàgines

dimarts, 12 de novembre del 2013

Déjà Vu



Els psicòlegs diuen que les primeres vegades acostumen a ser les més importants perquè són l'aprenentatge del comportament que adquirirem com a pauta en situacions posteriors.

Recordo quan encara no tenia 18 any i volia aprendre a conduir, que em deien: "no, els primers cops millor que els facis amb el professor de l'autoescola, que si t'enganxo algun vici segur que ja no te'l podràs treure...".

Segons m'han comentat, en les relacions passa el mateix. Les primeres relacions són les que determinen com aniran les futures. Els errors i els vicis adquirits són els que es van repetint al llarg de totes elles; i n'has de prendre consciència i treballar molt per modificar-ho perquè a la mínima que et relaxes tornen a sortir.
I qui diu vicis, diu també pautes. La pauta adquirida en les primeres relacions és la que anirem repetint perquè és la que hem après. Es veu que inconscientment interioritzem una manera de fer, unes pors generades, unes conductes..., que ens queden gravades i aniran sortint en situacions posteriors donant-les nosaltres com a vàlides, possibles i naturals. I si aquesta pauta porta a un resultat, sempre acabarem cometent els mateixos errors. Llavors arriba el moment de recordar la famosa frase d'Einstein de que si busques resultats diferents no facis sempre les mateixes coses.
Però com tot, és molt fàcil de dir i més difícil de fer,  perquè si no et reeduques tendeixes a anar cap a la mateixa direcció. I tampoc vol dir que fent les coses diferents els resultats millorin, perquè a vegades poden ser nefastos, i és que, com tot a la vida, els èxits s'aconsegueixen a base de prova-error i anar afinant punteria.

Doncs tot això venia a que estant en un mal moment he tingut mitja hora de mel, aquest cel i m'han arrencat algun somriure... He tingut un déjà vu i he pensat que era una pauta que, estant completament fora del meu comportament, també es repetia. I que potser l'Univers feia això, creava les seves propies pautes per equilibrar les energies positives i negatives... però tampoc em feu massa cas, porto uns dies una mica més romàntica de l'habitual.

2 comentaris:

  1. Bé, m'alegro del darrer paràgraf, que sona força bé, però a continuació passo a argumentar una mica, perquè estic en desacord, en part, amb el que expliques. Primerament, crec que dels errors n'aprenem, i que si bé les primeres relacions n'estan plenes, perquè ningú neix ensenyat, mica en mica anem veient el que convé i el que no, el que s'ha de millorar i el que podem mantenir. Tot i així, hi ha errades que es mantenen, però crec que van més amb la nostra manera de ser que no pas amb la relació en si. I t'ho dic perquè ahir mateix va sortir a la llum una de les meves errades repetides, una d'aquelles que molesta a l'altra persona, però no és costum, és que per algunes coses sóc súper despistat. A banda d'això, no sé si tothom pot dir el mateix, però crec fermament que he après i cada cop faig les coses millor. Cometré noves errades segur, però les velles les evitaré.

    I un segon tema, que crec molt més important, i que no es pot obviar. A les relacions, no estem sols. Si només depens de tu, i res no t'empeny a canviar, és evident que només sabem fer les coses d'una manera. La teoria és una cosa, i la pots adquirir en la 'literatura', però posar en pràctica millores en el teu comportament en les relacions només ho faràs amb la pràctica, i si l'altra persona és receptiva i et dóna confiança. Tots som insegurs i fem el que podem, sabem la nostra manera de fer les coses, i ens podem passar tota la vida així, però com dic, l'altre també hi juga un paper. Si resulta que ens pensem que una relació és una cosa, però amb una altra persona se'ns obren molts camins nous, en el terreny dels sentiments, del comportament, del tracte, de la complicitat, és fàcil que ens abonem a una nova situació infinitament plaent, no ho creus.

    Posem un exemple. Diguem que has tingut una relació en la que la teva parella no vacil·la en riure's una mica de tu en públic, davant dels altres, i et deixa malament per fer riure els amics, o mostra als altres les coses que fas malament. Probablement no t'agradarà, però pots adaptar-t'hi i veure-ho com a normal. En el moment que tens una nova relació tu assumeixes que serà així, i estàs preparada per les burles. Et blindes, t'escudes perquè et faci el mínim mal possible. Però resulta que la teva nova parella et mira amb uns ullets brillants i et tracta com una reina, davant dels altres et mostra un respecte immens i només destaca les teves virtuts, sense ensabonar, només mostra el seu afecte cap a tu i com n'ets d'important, perquè també vol que els altres ho sàpiguen. Què faràs, tu? Pot ser que hagis après que les coses són més rudes i més desagradables, fins i tot pots haver entrat en el joc. Però no consideraràs que aquest nou comportament és més normal, més recomanable i molt més plaent? No creus que la interacció amb aquesta nova persona t'està aportant una perspectiva diferent i que més val adoptar aquest comportament? El primer pas és creure-s'ho, que no és fàcil, perquè de vegades no ens podem creure que les coses puguin anar tan bé, precisament perquè en el passat no hi han anat.

    Sempre pot anar a pitjor la cosa, però hi ha persones bones que ens ensenyen que una manera diferent de viure la vida i les relacions és possible. I aprenem, perquè les coses bones, encara que costin de veure i assumir, s'han d'aprofitar i no s'han de deixar escapar. Així que fora vicis, treballar molt per estar a l'alçada del que ens ofereixen si això és bo. La interacció ens modifica el comportament, no ens podem quedar ancorats en els errors passats, de cap manera. Però a banda d'això, ja som grandets per entendre que algunes coses les fèiem malament per nosaltres mateixos.

    ResponElimina