Diuen que no valorem el que tenim fins que ho perdem.
Sempre que penso en aquesta frase penso en la salut. A vegades quan em trobo malament o directament ja estic malalta i toca planxar o omplir la nevera penso: "clar, si ho haguéssis fet ahir que et trobaves bé ja ho tindries fet, però no... ahir vas preferir estar relaxada mirant algun capítol i no vas aprofitar el temps" Per això ara, quan em trobo bé, intento no malgastar el temps simplement pel fet de valorar que em trobo bé. La planxa, però, continuo deixant-la sempre per l'últim moment.
Però des de fa aproximadament un més estic molt d'acord amb aquesta frase. Tant, que m'atreveixo a defensar-la a on sigui i amb l'idioma que faci falta.
Acostumo a conduir sola, però la gent que alguna vegada ha pujat al meu cotxe sap que jo no sóc de pitar. Poquíssimes vegades he fet servir el clàxon. Les primeres vegades que anava a passar la ITV i me'l feien tocar m'atabalava tant que oblidava a on estava i tot.
Doncs fa cosa d'un mes em vaig trobar un cotxe en marxa i sense ningú a dins al mig d'un carreró a prop de casa. Vaig pitar per avisar de que volia passar i el clàxon no va funcionar. Llavors vaig recordar la que crec que va ser la última vegada que el vaig fer servir, feia uns tres mesos per saludar a ma mare un dia que me la vaig trobar pel carrer.
Durant aquells tres mesos, en algun moment, el clàxon va deixar d'existir i en cap moment me'n vaig preocupar perquè no ho sabia. Però ara que sé que he perdut el do de "tocar el pito" el trobo necessari a tothora.
Encara que sembli mentida anar sense clàxon és un perill perquè jo puc controlar els meus actes, però no puc controlar els dels demés. Cada vegada que algú tira marxa enrera davant meu, o fa el cediu el pas molt adelantat penso "aquest em veu, no? perquè clar... si no em veu se'm menja".
I si, segurament penseu que no n'hi ha per tant, perquè el clàxon és una cosa poc valorada, i més pels que no la fem servir mai... Però el fet de saber que no la tenim fa que valoris totalment la seva utilitat per molt que no n'hagis de fer ús quasi mai. Perquè ja em direu de què serveix fer llums un dia ben asoleiat...
I això a gran escala seria el mateix. En les relacions a vegades no ens adonem que l'altre persona ja no hi és fins que ha passat un temps, i llavors la seva absència ens mata o ens entristeix. I per desgràcia en aquests casos no hi ha un mecànic que ho arregli.
Ostres, si no haguessis afegit el darrer paràgraf hagués passat per una anècdota divertida, tot i que amb missatge. Però avui, precisament, no em fa tanta gràcia el final del teu post, així que comentaré la part del clàxon.
ResponEliminaEm sembla molt estrany que hagi deixat de funcionar, no tenia ni idea que això podia passar! Però ja és ben bé com dius, hi ha coses que no fem servir mai, però que sabem que tenim. I quan no les tenim resulta que llavors les volem fer servir a totes hores. Som un cas, no? Per què ens deu passar això?
Doncs mira que és mala sort, perquè l'últim paràgraf no hi anava. Jo valoro a les persones en el present i no pas quan les perdo, tot i que a vegades no els hi pugui dedicar tot el temps que m'agradaria... Però quan estava escrivint el post vaig rebre una trucada que m'hi va fer pensar i ho vaig posar. Sento el que hagi passat avui que et faci perdre la gràcia del post.
EliminaDoncs si, que sàpigues que pot passar. El meu clàxon està incorporat al volant... i segons em comenta el meu cosí segur que és problema del volant. Si que és veritat que va haver-hi un temps que pujava al cotxe i quan l'engegava feia un soroll molt fluixet una mica estrany. Però bé, la meva família tenia un taller d'automòbils i ja ho diuen que a casa del herrero... ;)
Ànims per això d'avui!