Kimbo

Sóc una gran amant del bon menjar japonès. Per això una de les millors notícies que vaig tenir l'hivern passat va ser l'obertura del restaurant Kimbo al centre de Sabadell.

 

A Sabadell ja teníem un japonès, el Sakura, i pel que m'han dit ara ja n'hi ha un altre que encara no he provat, però l'ubicació del Kimbo, al centre de tot, el fa perfecte. 

Pel que m'han dit el Kimbo està pensat per ser un take away, tot i que tens la possibilitat de menjar allà. De fet jo prefereixo menjar allà que emportar-m'ho. Les vegades que m'ho he emportat he acabat menjant-ho fred (les coses calentes, clar...)

El restaurant és molt petit i amb decoració minimalista, tot blanc. 

Com a inconvenient podem dir que les taules estan tan juntes que estàs al cas de tota la conversa de la taula del costat i que el servei és lent. Per la resta tot perfecte, només cal anar-hi amb paciència i bona companyia.

El menjar és boníssim i les racions acceptables (8 makis). Normalment demanem uns 5 plats per 2 pax. En comparació als altres japonesos que he anat aquest és realment econòmic.

Els plats que recomano són el Katsudón (arròs amb verdures i tiretes de carn magra de porc arrebossada), les croquetes de patata, els makis de tonyina i advocat, els makis de tàrtar de tonyina i el Yakisoba de gambes; però cal dir que tot està boníssim.

Les meves postres preferides són els profiterols amb xocolata calenta i gingebre (res a veure amb el que us pugui venir en ment) tot i que no està gens malament el pastisset de monjeta dolça (el del Doraemon) i les boletes d'arròs amb mousse de maduixa (Daifuku, em sembla).

Restaurant molt recomanat a on intento anar sempre que puc enganyar a algú per sopar menjar japonès (que no és feina fàcil).

El restaurant no té pàgina web però uns annexo això per informació de contacte Kimbo

Katsudon

Daifuku

Maki-sushi

Game of thrones

 

Fa unes poques setmanes, de rebot vaig anar a topar amb el capítol 1 d'aquesta sèrie.  Fent el xafarder pel disc dur del reproductor vaig veure amagada tota la primera temporada d'una sèrie de la que només sabia que la meva mare estava llegint el tercer llibre. Tota la temporada + temps de sobres= vici total.

La primera temporada consta de 10 capítols de 60 minuts aproximadament cada un d'ells. 

Cal estar sempre al cas per no perdre't res. Si badeu en algun moment pot ser que us perdeu algun detall important de la història. 

Hi ha molts personatges, de bons, de més dolents que la tinya, de valents, d'entranyables, dels que no els hi acabes de veure l'aigua clara... I el més important de tot, no per ser part molt important en la història vol dir que tinguis immunitat. El més important de tots pot perdre el cap en qualsevol moment.

Està ambientada en l'edat mitjana i en el final d'una etapa de bonança. Hi ha reis, prínceps desterrats, nans, germans incestuosos, llops, dracs i molta set de venjança. També hi ha un mur que els separa del més enllà, habitat per criatures estranyes i homes que només es moren si són cremats. 

És una sèrie amb tots els ingredients per enganxar als amants d'Els Tudor o El senyor dels anells. Té una mica de cada una.

Cafè Balear

Aquest estiu unes amigues em van convidar a passar uns dies a Menorca i com que sé que el Toni hi estiueja cada any li vaig demanar recomanacions per deleitar el paladar. Em va dir que sens dubte havia d'anar al Cafè Balear i així ho vaig fer.

El Cafè Balear està situat al port de Ciutadella i, a diferència dels altres restaurants del port, té la terrassa a tocar de l'aigua. El lloc és realment bonic.

Per les cues que  hi ha sempre ja es pot deduir que s'hi menja bé. De fet nosaltres hi vam arribar a dos quarts de dotze pensant que no ens donarien taula i encara hi havia gent que s'esperava. A les 12 va arribar el nostre torn i, tot i les hores seguides que portaven treballant, el servei va ser molt amable.

En un principi vam patir perquè no tenen carta i et canten els plats, cosa que fa que no tinguis ni la més remota idea del mal que moriràs quan et portin el compte. Però vam pensar que un dia és un dia i que fós el que Déu vulgui. 

Tot el peix i el marisc és fresc, segons m'han comentat se'l pesquen ells (però això no ho puc assegurar). Tot estava espectacular, però cal dir que a l'hora que era teníem una gana que ens alçava. A destacar el carpaccio d'emperador i els calamars a l'andalusa.

Com que els meus comensals no són llaminers no vam demanar postres, no vaig veure ni la carta, o sigui que no us en puc dir res.

Tenint en compte que ens esperàvem pagar un ull de la cara ens va sorprendre no haver de pagar més de 30 euros pax.

Restaurant que no us podeu deixar perdre si algun dia aneu per Menorca. Totalment recomanable.

Us deixo la pàgina web per si voleu fer el xafarder  Cafè Balear

La feina ben feta no té fronteres

 

Un dia, fa molts anys, vaig tancar una porta. La vaig tancar de cop, sense miraments ni contemplacions. No em vaig girar per comprovar que quedava tancada, no la vaig ni mirar perquè vaig sentir el soroll que feia al topar.

Un dia, no fa tants anys, vaig veure una escletxa de llum. Per fer-ho de males maneres i sense cura la porta va quedar mal tancada. Per la porta hi passava un vent glaçat i no vaig tenir valor per acostar-me a tancar-la.

Un dia, fa molt poc, vaig tornar a veure l'escletxa. Aquesta vegada no hi passava vent ni fred. De fet no hi passava res. I jo, des de la distància, mirava encuriosida la llum de l'altra banda fins que la porta es va ajustar.

La propera vegada que tanqui una porta l'acompanyaré suaument i passaré la clau.

Som com cebes

Si ara em pogués permetre el luxe d'estudiar una altra carrera estudiaria sociologia. Bé, si no tingués limitacions n'estudiaria una altra, però la meva poc encertada elecció en estudiar lletres em tanca moltes portes interessants i per tant ... doncs això, que estudiaria sociologia.

Sempre m'ha encuriosit el comportament humà i el seu desenvolupament en la societat, però la curiositat es multiplica exponencialment quan llegeixo notícies com aquesta

Per fer-vos un resum de la notícia un home de 62 anys ha denunciat a una dona de 42 perquè durant un any el va trucar 65.000 vegades. Això fa una mitjana de 178 trucades diaries (cada 8 minuts). Segons ella això era una pràctica habitual seva quan mantenien una relació amorosa (que va durar mesos) i entra dins de la normalitat. Segons ell... bé, ell no opina, només denúncia els fets i es manté en l'anonimat (està casat).

Jo estava dinant mentre llegia La Vanguardia i quan he arribat a la notícia m'he quedat en estat de semi-xoc i se m'ha refredat el bròquil (tampoc no me'l menjava amb masses ganes).  I ja sóc conscient que sóc virgo i que sóc massa lògica i racional però hi ha coses que no acabo de comprendre.

Ella:

* no té altra feina que trucar cada 8 minuts durant un any a una persona que no li fa cas?

* no ha pensat que té un problema addictiu que caldria que es tractés?

* no té suficient amor propi com per passar pàgina després de tan rebuig rebut?

Ell:

* per què ha esperat un any per denunciar aquesta tortura?

* per què no va canviar de número de telèfon?

* farà una millor selecció quan hagi de buscar a una altra amant o se li hauran passat les ganes de buscar fora de casa?

La dona d'ell:

* Ho deu saber?

* I si no ho sap o ho acaba de saber arrel de la denúncia: no trobava estrany que el mòbil del seu marit no parés de vibrar tot el dia durant un any?

* Deu tenir por de patir un atac de gelosia de la boja per amor del seu marit?

* Deu tenir problemes d'autoestima després de descobrir els peculiars criteris de selecció que té el seu marit?

Es ben bé que les persones som com cebes, que tenim capes i més capes, i per més que pensem que coneixem algú en moments donats surten altres capes noves que ens desconcerten. Per si de cas, millor no donar el mòbil a la babalà

Cafè de la princesa

 

Una de les tradicions més importants de la meva família és la celebració de l'aniversari de la meva mare. No és que no celebrem els demés aniversaris, que si que ho fem (de fet a casa acostumem a celebrar moltes coses, tantes que a vegades les parelles es queixen de les quantitats de vegades que han de dinar o sopar amb la família política), però el de la meva mare és diferent. El seu aniversari cau a l'estiu i això ja ens serveix d'excusa per fer-la més grossa. Cada any ens porta a sopar a un lloc diferent i com que és tan perfeccionista cada any ens acaba sorprenent (tot i que no sempre es supera).

Aquest any hem anat al Cafè de la princesa. Situat al rovell del Born ja ens va crear una ambientació agradable entre turistes i locals que prenien alguna copa per les terrasses del voltant. 

El tracte del servei va ser correcte, la carta força extensa i variada,  les quantitats adequades i els plats molt bons (exceptuant el carpaccio de vedella que es va demanar la Rose i que portava una vinagreta de mostassa excessivament forta). Vaig trobar a faltar més varietat pel que fa a les postres (molt poca xocolata). 

Potser les taules estan massa juntes entre elles, però a nosaltres ens van portar a un semi reservat que ens va aillar suficientment de les converses alienes. 

A la sala hi ha un piano de cua i un músic que toca a partir de quarts de deu, creant un ambient molt agradable.

No us puc parlar de preu perquè no vaig pagar jo, però us annexo la pàgina web per a més informació: http://www.cafeprincesa.com/

La casa

Tot i que quan unim Sant Pol  amb restaurant sempre ens ve el Sant Pau al cap, Sant Pol té vida més enllà de la Ruscalleda (tot i que incomparable en preu i en qualitat).

Si algun dia estem per aquest poble i no sabem a on sopar, no tenim ni reserva, ni pressupost ni gana suficient per fer un menú degustació al Sant Pau, si continuem al mateix carrer un parell de minuts més ens trobarem amb el restaurant La Casa.

La casa és un restaurant amb una decoració força espectacular que va al límit de l'extravagancia sense arribar-hi (exceptuant els lavabos, que hi arriba de llarg). Està especialitzada en coques, molt bones i de tot tipus (recomano la de bacó i formatge brie), tot i que també té amanides de contrastos molt originals, taules d'ibèrics i foies.

El servei és molt amable, les quantitats suficients, i amb agradable música de fons. El preu potser s'escapa una mica pels productes que es consumeixen.

El restaurant té dues plantes i terrassa, tot i que sempre he vist una de les plantes tancada. A l'estiu és interessant reservar taula, sobretot en cap de setmana.

No puc parlar de les postres perquè, tot i que sembla impossible tenint en compte la passió que els hi tinc, mai n'he demanat. Sempre acabo menjant un gelat de bombó del Dino que hi ha a prop de l'estació.

Per si voleu fer el xafarder aquí us deixo la seva pàgina web http://www.restaurantlacasa.com/

Life Unexpected

Aquest estiu ha tocat fer un nonstop de  Life Unexpected o Una vida inesperada, com en diuen aqui.

Bé, de fet no ha sigut un nonstop de l'estiu sino només d'una setmana. La sèrie consta de dues temporades de 13 capítols de 50 minuts cada una, i passen volant, tant, que sense ser-ne massa conscient t'ha passat la tarda mirant 5 capítols seguits.

La Lux és una noia que va ser donada en adopció (sense massa sort) quan va néixer i que als 16 anys es vol emancipar i necessita la firma dels seus progenitors perquè el jutge l'accepti. Això fa que trobi al Baze i la Cate.

El Baze (o Nate) és un inmadur de trenta anys que viu amb dos companys de pis en un loft que té sobre el seu bar. No ha fet res de bo a la vida i només es dedica a beure, jugar al bitllar amb els companys de pis, lligar i poca cosa més. 

La Cate és una locutora de radio d'èxit que quan era una empollona nena de 16 anys es va quedar embarassada del noi més famós de l'institut fruit d'una nit de borratxera. El seu gran secret per tothom és que va decidir tenir la filla i donar-la en adopció.

A aquest cóctel de personatges se li afegeix la millor amiga de la Lux que ha viscut una vida molt semblant a la seva i lluita per adaptar-se; la parella de la Cate que és l'antítesi del Baze, i les families de tots plegats.

La sèrie està plena de moments tendres, tristos, dolços, divertits... Al llarg de les dues temporades veiem l'evolució dels pares que maduraran i apendran a ser més responsables i de la filla que apendrà a ser cuidada i superarà els seus dimonis.

Per desgràcia últimament tot es basa en guanys i beneficis i bones sèries han de veure com les cancel·len injustament per no assolir el share demanat. És el cas de Life Unexpected, que la van cancel·lar l'any passat després de la seva segona temporada. Podem agraïr però que els devien avisar amb temps i per tant la sèrie té un final digne.

Sèrie recomanada que deixa amb un dolç gust de boca. Per si interessa a algú actualment la Fox emet la primera temporada els diumenges a la nit (dos episodis)