La M. a vegades es pregunta què fa la seva ànima bessona en el mateix moment en què ella hi pensa. Li encurioseix pensar en una persona concreta no identificada en un mateix moment temporal tot i que no comparteixin espai.
De tant pensar-hi ha creat la Teoria de la rotació de personal. La M. parteix de la base que les persones romanen quietes encara que siguin infelices per por o mandra a un canvi, per pena o per conformisme. Segons aquesta teoria qui no s'arrisca no pisca. Per tant, per aconseguir una relació sentimental plena que ens faci feliços cal provar, provar i provar fins que la trobem; perquè si un dels dos no rota l'altre no l'acabarà trobant mai.
El dia que em va explicar aquesta teoria em va fer pensar. De tots és sabut que quan l'enamorament s'acaba (segons Frédéric Beigbeder L'amour dure trois ans; llibre molt poc recomanable perquè comença fluix però acaba sent una paranoia) ja hem d'haver trobat altres vincles perquè la parella s'aguanti ferma. Hi ha gent però, que quan s'acaba la màgia de l'amor i no han cuidat la relació per trobar aquests altres vincles, no són capaces de trencar amb tot i es comdemnen a una vida buida (sentimentalment parlant).
Últimament m'estic adonant que conec algunes persones que ja comencen les relacions sense emoció, amb un sac de dubtes i no massa passió i això crec que és anar totalment en contra de la teoria de la rotació de personal. Puc entendre que una vegada hem creat la rutina ens costi trencar-la i que fem la vista grossa al desequilibri de la balança per anar tirant, però començar-la amb tan desnivell trobo que és un suicidi sentimental.
Em sembla que jo proposo una altra teoria:
L'Amor és com jugar al joc de les cadires.
algú s'ha de donar per aludit?
ResponElimina