In treatment

En el món ens podem trobar amb cinèfils que s'obsessionen amb directors, que fan cine-fòrums i comenten els significats de les escenes i que assisteixen a cicles temàtics.

En el món també  ens podem trobar amb lectors empedernits que es tanquen a casa per devorar un llibre i funden clubs de lectura per berenar mentre disseccionen els protagonistes.

En el món també hi ha amants de la música que assisteixen a tots els festivals músicals existents, que travessen fronteres per assistir a concerts "d'eminències" musicals i que se saben de memòria la lletra de cançons de les que encara no n'hem sentit ni una nota per cap emisora nacional.

I en el món també ens podem trobar amb freakies de les sèries i aquí m'hi apunto jo. Jo miro sèries, podríem dir que si estic a casa miro sèries a tota hora. Miro sèries d'intriga, o d'adolescents, o de fets paranormals, o de desapareguts, de riure, de plorar, de patir... Algunes sèries les miro sola, d'altres acompanyada, d'altres les comento, me les baixo, les abandono, les devoro...

Ara li ha tocat el torn a In treatment. Està força ben organitzada: la setmana laboral té cinc dies, doncs per setmanes tenim la pacient dels dilluns, el dels dimarts, la dels dimecres, la parella dels dijous i, després de tanta bogeria, el mateix psiquiatra va a rebre teràpia els divendres. Cada capítol és un pacient i cada setmana és una setmana ( en el meu cas com que m'ho miro per internet això és més flexible i normalment les setmanes se m'acaben en un sol dia).

Tal com diu el títol els personatges reben teràpia. Jo no he anat mai a teràpia, i si hi hagués anat potser tampoc em sentiria identificada. Ja se sap que els americans són especials en tot.

En aquesta "teràpia" els pacients seuen, parlen, s'enfaden amb el seu terapeuta i ell, molt tranquil·lament, i de tant en tant, els dóna consells. 

Però resulta que aquest sant baró no s'aplica el que predica i la seva vida és un caos. I això em fa pensar en quina credibilitat tenen els consells d'una persona que no pot controlar la seva propia vida. Qui ens pot afirmar que fent cas a aquests consells la vida  no ens anirà pitjor? Aquest home no està venent una mica gat per llebre?

Segur que les coses són més complicades que tot això, i potser, després del meu descobriment tardà de la temperatura dels colors, m'he tornat una mica desconfiada.