La vida està plena de moments que tard o d'hora hem d'acabar passant. Com s'acostuma a dir a la vida tot són etapes. Hi ha situacions que potser ens angoixen, n'hi ha d'altres que ens poden fer por, d'altres estrés, tristesa, i les que a mi més m'agraden: les situacions que ens provoquen felicitat.
La jubilació d'un ex-company de feina li ha provocat tanta felicitat que ha decidit cel·lebrar-la amb nosaltres convidant-nos a sopar; i ahir va ser el vespre triat.
Com és d'esperar en una reunió de companys de feina, per molt que el lloc i l'hora sigui molt diferent al que estem acostumats a compartir i que la vestimenta no tingui res a veure amb la que portem quan estem junts, sempre s'acaba parlant de feina, i aquesta vegada no va ser diferent.
Parlant i parlant, aquest company, que és amant de la música clàssica en general i l'òpera en particular, ens comentava que quan un director d'orquestra sua l'americana la música sona com els àngels i en canvi, quan el director es manté ben pentinat fins al final del concert allò ha sigut poc menys d'una olla de grills. I que això es pot aplicar també en el món empresarial.
I parlant dels mals directors "d'orquestra" vam anar a parar al Principi de Peter que diu que en una jerarquia tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d'incompetència. I això em va fer pensar perquè tot va com va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada