Avui és l'aniversari d'un Peter Pan.
Però aquesta vegada és diferent, aquesta vegada és la primera des de fa alguns anys que el sento amb especial il·lusió, com els primers aniversaris.
Els últims anys ha estat una data a oblidar perquè va ser l'inici d'un final que va arribar al cap de 5 dies. Cinc dies agònics que van acabar amb el Peter Pan a Neverland i jo amb molts problemes a solucionar, pors que han anat augmentant i una espina que no podia oblidar.
Avui fa un any vaig tenir una trobada especial, no amb el Peter Pan, amb algú altre... Bé, jo volia que fós especial perquè la trobada era amb una persona especial i era un dia com avui (i jo sóc molt de dates i senyals i coses d'aquestes). Però la trobada va ser molt normal i el dia no va acabar com m'hagués agradat. I segurament si el dia hagués acabat diferent jo avui no seria a on sóc. I en alguns aspectes no sóc a on vull, però en altres he anat més enllà d'on m'hagués pogut imaginar.
I aquella trobada de fa just un any, un dia d'aniversari, va fer que durant aquest últim any hagi vist i viscut les coses des d'altres perspectives. He pogut pensar, he pogut parlar i he pogut sentit. He après, he après molt, i sobretot he après a que les coses no sempre són el que semblen, i que totes les persones tenen pors a dins que els fan actuar de certes maneres, i que per molt que jo sigui una persona que aplica quasi sempre la lògica la majoria de vegades les coses no són ni blanques ni negres, i que en les mateixes situacions pot ser que les persones actuin de forma contrària, i, sobretot, he après a perdonar.
Per sort el temps i la distància tot ho cura i ara que tots els problemes estan solucionats, que estic treballant per combatre les pors i que ja m'he tret l'espina, recordo tots els bons moments viscuts amb aquest Peter Pan. Moments que havia deixat de recordar o que no valorava. Moments que ara que hi penso em fonen el cor. Moments que em fan especial il·lusió i que sé que no oblidaré mai, perquè amb aquest Peter Pan em vaig sentir una persona molt estimada, però jo no sóc una Wendy.
I avui que és el seu aniversari i ja no tinc cap tipus de rencor, em fa il·lusió recordar-lo.
Molt valent per part teva, em sembla. Per més lògica que mirem d'imposar a les situacions, el problema és que sempre les mirem des del nostre punt de vista, és pràcticament impossible posar-se a la pell de l'altre. Llavors, per més evident que ens sembli a nosaltres, no vol dir que l'altre pensi o senti en el mateix sentit, i nosaltres no ho podem ni imaginar. Però bé, em sembla que això és tot un cavall de batalla. En entendre una mica els altres, tenir paciència i comprensió ja em sembla que fem molt.
ResponEliminaSi que costa si. Som molt diferents els uns als altres i en les coses del cor és molt difícil fer una interpretació 100% exacta dels actes dels demés. Però amb el temps o vist des de fora, des de la perspectiva d'altres persones, pots arribar a compendre com són les coses, que no sempre són com les pensem. Les persones fem el que podem com bonament sabem.
EliminaI quan arribes a compendre que les coses s'han fet malament perquè no se n'ha sapigut més però que no hi ha hagut malícia, aprens a perdonar.
I és bonic perquè les coses bones tornen a la ment i les recordes amb tendresa. I en aquest moment desapareix el rencor i pots tirar endavant amb un sentiment de pau MOOOOOLT agradable.
Hahahaha, ha quedat bastant cursi tot plegat i no era la idea... La idea era que apendre a perdonar fa feliç i que aquests dies que sempre recordava amb amargor ara són uns dies com qualsevol d'altres.