 |
| Robert Doisneau |
Tres dies jugant a cuit i amagar, dissimuladament. Et trobo sense buscar-te, et busco sense trobar-te.
Et noto, i em voltes, et tinc a prop però encara no hi arribo.
I de cop, veig la dolçor dels teus ulls blaus que em miren, i em dius que no em pari, mentre el teu somriure delata que saps que puc poc més. I jo et torno el somriure perquè sé que ho saps, però aquest blau intens m'ha donat forces per seguir encara una mica més.
Algu t'ha omplert de nou el cor i no he estat jo, m'alegro molt. De vegades penso que jo mai més recuperaré el meu cor, pq te'l vas queda tu fa molt i molt de temps.
ResponEliminaJo sempre tinc el cor ple de persones, que si està buit se m'arrugarà com una pansa!
ResponEliminaEm sap greu que creguis que no pots recuperar el teu cor, potser això és el que ens fa tenir la por de donar-lo.
¿POR? NO!!, la por la deixo pels cobards, aquests moren de por milers de vegades, els valents tb en morim però tan sols una, després mai més la tornem a sentir.
ResponEliminaJo el cor tb el tinc ple de persones (i algunes de realment importants i especials), però hi ha una part del meu cor que es va quedar amb tu i mai més el podré recuperar. Ho sé i després del temps ho he pogut asumir.
L'amor és així i per sort les persones ni el podem canviar ni moltes vegades el podem arribar a compendre.