Tarda de Cupcakes

cupcakes de xocolata i platan

Un company de feina un dia em va dir que he de tenir en compte que a la vida, per molt que pensem el contrari, sempre fem el camí sols.  

I potser si que és veritat. Anem passant etapes que compartim amb persones, i moltes vegades, quan acabem les etapes també acabem amb les persones. És com els superpoders aconseguits en un videojoc; quan passes de pantalla sempre has de tornar a fer punts per aconseguir-los altre cop.

Però hi ha persones que són molt màgiques en això de l'amistat i sempre troben maneres de solapar etapes mantenint les relacions intactes.  Per mi la Rose n'és un clar exemple.

O potser aquestes relacions són les que explica l'Albert Espinosa en el seu llibre El món groc. Segons ell cada persona tenim un determinat de grocs a la nostra vida i ens acompanyen fins a la nostra mort. No cal que estiguin sempre amb nosaltres ni mantenir-hi contacte constant per saber que fem camí plegats.

A mi m'agrada pensar que hi ha persones que són per sempre i que per moltes voltes que doni la vida i moltes etapes que s'acabin el destí sempre les acaba posant al mateix lloc.

I per aquestes persones amb qui he anat a parar al mateix lloc m'he passat la tarda fent aquestes cupcakes. Perquè són una part important de la meva vida i això s'ha de cel·lebrar.

* Fa temps que volia dedicar un post a aquestes persones, però no ha estat fins avui que he trobat una bona ocasió. Dedicant no només el post sinó la tarda fent les postres del sopar de nenes de demà.