És la segona vegada que em passa i sembla que en necessiti
tres per apendre... ja ho diuen que l'home és l'únic animal que
ensopega amb la mateixa pedra dues vegades.
No és que m'agradi fer sorpreses, és que m'encanta. Hi poso tota la
il·lusió possible, me la treballo, la faig a conciència i amb molt
d'amor. Intento que tot surti rodó i que sigui el que més pot agradar a
la persona en qüestió. El plaer de veure la cara d'il·lusió s'ho mereix
tot, llàstima que a vegades no la puguis veure. La paciència que tinc en
altres coses aquí la perdo tota i em costa no donar pistes, i més quan
la preparació de la sorpresa requereix de cert temps, em costa
aguantar-me d'explicar el secret.
S'ha de dir que he tingut un gran mestre. He tingut de les millors
sorpreses possibles, petites, grans, gegants, detalls... de tot. En la
distància les recordo amb carinyo i em sap greu que potser en aquell
moment em vaig dedicar menys a fer sorpreses i la balança estava
poc anivellada en aquest sentit (per sort ja es va anivellar en altres
aspectes). Ara sóc jo la que fa les sorpreses i he de dir que viscut des
de l'altre cantó també és molt gratificant.
El problema ve quan la sorpresa no és gens esperada, quan fas una
sorpresa només perquè si. Jo en dic sorpreses o regals d'amor perquè es
fan sense cap motiu concret, es fan perquè ve de gust fer-los. Doncs el
problema surgeix quan la sorpresa requereix temps de preparació,
execució i resolució, i la persona (a qui no li passa pel cap que tindrà
una sorpresa) actua o deixa d'actuar de certa manera que fa que perilli
la màgia de la resolució. En aquell moment et trobes a la meitat de
la sorpresa i pensant que potser tot plegat no té cap mena de sentit.
Perquè si la finalitat última és donar un moment d'alegria a una altra
persona, però durant el procés te n'adones que potser tampoc s'alegrarà
tant, la sorpresa perd la seva essència.
Doncs el que deia... que ja en van dues...
Em consolo pensant que les coses fetes amb amor mai fan mal, i
aprenc que he de saber notar qui vol ser sorprès i a qui li és una mica
"ni fu ni fa"
Avui puc dir que m'he trobat en la mateixa situació. Sí que és gratificant preparar alguna cosa per algú, i quan veus que l'altra no està en absolut receptiva i que no reacciona amb la il·lusió que se suposa que hauria, això destrempa molt. Penses 'si m'ho fessin a mi em moriria, em desfaria', però l'altre res, això que dius, li fa gracieta, però ni fu ni fa. Doncs res, se't passen una mica les ganes de fer res. Ara, cal tenir en compte l'estat de l'altre, aquestes coses tampoc no es poden forçar, per més il·lusió que ens faci, si l'altre o altra no està en disposició de gaudir-ne o de rebre-ho com toca, probablement sigui un fracàs. Així que cal pensar-s'ho dues vegades. Que la cosa es torci a mig camí tampoc és una cosa que puguem controlar.
ResponEliminaAh, el que sí que et diré és que jo sóc una tomba mentre en porto una de cap, no se m'escapa cap detall ni de conya, és part del joc!
Si, quan la sorpresa no rep l'alegria esperada quan tu hi has posat tota la voluntat del món entren ganes de no tornar-ne a fer més. El problema que tinc jo és que la cosa es torça quan la sorpresa ja està quasi a punt de materialitzar-se perquè llavors perd tot el sentit... Ja en tinc una a l'armari i a aquest pas crec que ja li puc anar fent lloc a una altra.
ResponEliminaPerò sóc conscient que el problema és meu per voler sorprendre a qui no té massa interès en ser sorprès. Però millorarà... dels errors s'aprèn.